Aquests polítics d'oportunisme han confós l'economia familar, economia de consum, de manteniment o de subsistència amb l'economia d'empresa que ha de ser productiva, ha de crear riquesa i justameent per això pot ocupar més persones i millorar l'economia.
Qui utilitza la crisi per millorar els seus guanys? No se l'hauria de dur als tribunals? La fam, el desnonament, l'empobriment dels meus germans, que són totes les persones, clama justícia. Martí Teixidó
L'agenda de l'austeritat
"El boom, no la depressió, és el moment idoni per a l'austeritat".
Això és el que afirmava John Maynard Keynes fa 75 anys, i tenia raó.
Encara que s'arrosseguin des de fa anys problemes de dèficit -qui no en
té?-, reduir dràsticament la despesa quan l'economia està profundament
deprimida és una estratègia contraproduent, perquè només agreuja la
depressió.
Per tant, per què la Gran Bretanya està fent exactament el que no hauria de fer? A diferència, per exemple, dels governs d'Espanya o Califòrnia, el govern britànic pot demanar amb tota llibertat que li prestin diners a uns interessos històricament baixos. Així doncs, per què el govern redueix dràsticament les inversions i elimina centenars de milers de llocs de treball del sector públic, en lloc d'esperar fins que arribi la recuperació econòmica?
Últimament he fet aquesta pregunta a uns quants partidaris del govern del primer ministre, David Cameron, a vegades en privat i a vegades a la televisió. I totes aquestes converses han seguit la mateixa pauta: començaven amb una metàfora dolenta i acabaven revelant unes segones intencions.
La metàfora dolenta -que segurament heu sentit moltes vegades- compara els problemes d'endeutament de l'economia d'un país amb els problemes d'endeutament d'una família. Una família que s'ha endeutat massa, expliquen, s'ha d'estrènyer el cinturó. Per tant, si la Gran Bretanya en conjunt s'ha endeutat massa -cosa que és certa, tot i que es tracta d'un endeutament privat més que no pas del sector públic-, ¿no hauria de fer el mateix? ¿En què falla aquesta comparació?
La resposta és que una economia no és com una família endeutada. Els nostres deutes consisteixen sobretot en diners que ens devem els uns als altres; i, encara més important, els nostres ingressos provenen principalment de vendre'ns coses els uns als altres. El que tu gastes ho ingresso jo, i el que jo gasto ho ingresses tu.
Així doncs, què passa si tothom retalla despeses alhora amb
l'objectiu de pagar els deutes? La resposta és que baixen els ingressos
de tothom: els meus ingressos baixen perquè tu gastes menys, i els teus
ingressos baixen perquè jo gasto menys. I, si ingressem menys diners,
els nostres problemes d'endeutament no milloren sinó que empitjoren.
Aquesta idea no és nova. El gran economista nord-americà Irving Fisher ja ho va explicar el 1933, i va resumir el que anomenava deflació del deute en un eslògan lapidari: "Els deutors, com més paguen, més deuen". Els esdeveniments recents, sobretot la mortífera espiral de l'austeritat a Europa, han demostrat amb contundència que Fisher tenia raó.
I d'aquesta història se'n pot treure una clara lliçó: quan el sector privat intenta desesperadament pagar els deutes, el sector públic ha de fer tot el contrari: ha de gastar quan el sector privat no pot. D'acord, equilibrem el pressupost quan l'economia s'hagi recuperat, però ara no. El boom, no la depressió, és el moment idoni per a l'austeritat.
Com ja he dit abans, aquesta idea no és nova. Així doncs, per què són tants els polítics que han insistit en les mesures d'austeritat en plena recessió? I per què no canvien de rumb, malgrat el fet que l'experiència confirma les lliçons de la teoria i la història?
I ara és quan la cosa es posa interessant. Perquè quan demostres als austeristes que la seva metàfora és dolenta, gairebé sempre es refugien en afirmacions de l'estil de: "Però l'aprimament de l'Estat és essencial".
Aquestes declaracions solen anar acompanyades de l'afirmació que la crisi econòmica demostra la necessitat d'aprimar l'administració. Però és evident que això no és veritat. Fixeu-vos en els països europeus que han aguantat millor la tempesta, i al capdavant de la llista hi trobareu estats amb un fort sector públic, com Suècia i Àustria.
I si ens fixem, per contra, en els països admirats pels conservadors abans de la crisi, recordarem que George Osborne, ministre britànic d'Economia i arquitecte de l'actual política econòmica del país, descrivia Irlanda com "un brillant exemple de l'art del que és possible". Mentrestant, el Cato Institute elogiava els baixos impostos islandesos i manifestava l'esperança que altres països industrialitzats "aprenguessin de l'èxit d'Islàndia".
Així doncs, les mesures d'austeritat de la Gran Bretanya, en realitat, no tenen res a veure amb el deute ni amb el dèficit, sinó que volen aprofitar el pànic al dèficit com una excusa per desmantellar les polítiques socials. I això, no cal dir-ho, és exactament el mateix que ha passat als Estats Units.
Per ser justos amb els conservadors britànics, la veritat és que no són tan barroers com els seus homòlegs nord-americans. No clamen contra els mals del dèficit per exigir tot seguit enormes retallades d'impostos per als rics (tot i que el govern de Cameron ha reduït considerablement la taxa impositiva màxima). I, en general, no semblen tan decidits com la dreta nord-americana a ajudar els rics i castigar els pobres. De tota manera, l'orientació de la política és la mateixa, i també la intrínseca manca de sinceritat de les crides a l'austeritat.
La gran pregunta és ara si el fracàs evident de l'austeritat a l'hora de generar una recuperació econòmica portarà a un pla B. Potser sí. Però crec que, encara que aquest pla s'arribi a anunciar, no serà gran cosa. Perquè la recuperació econòmica no ha estat mai l'objectiu. Les mesures d'austeritat volien utilitzar la crisi, no resoldre-la. I encara la volen utilitzar.
Per tant, per què la Gran Bretanya està fent exactament el que no hauria de fer? A diferència, per exemple, dels governs d'Espanya o Califòrnia, el govern britànic pot demanar amb tota llibertat que li prestin diners a uns interessos històricament baixos. Així doncs, per què el govern redueix dràsticament les inversions i elimina centenars de milers de llocs de treball del sector públic, en lloc d'esperar fins que arribi la recuperació econòmica?
Últimament he fet aquesta pregunta a uns quants partidaris del govern del primer ministre, David Cameron, a vegades en privat i a vegades a la televisió. I totes aquestes converses han seguit la mateixa pauta: començaven amb una metàfora dolenta i acabaven revelant unes segones intencions.
La metàfora dolenta -que segurament heu sentit moltes vegades- compara els problemes d'endeutament de l'economia d'un país amb els problemes d'endeutament d'una família. Una família que s'ha endeutat massa, expliquen, s'ha d'estrènyer el cinturó. Per tant, si la Gran Bretanya en conjunt s'ha endeutat massa -cosa que és certa, tot i que es tracta d'un endeutament privat més que no pas del sector públic-, ¿no hauria de fer el mateix? ¿En què falla aquesta comparació?
La resposta és que una economia no és com una família endeutada. Els nostres deutes consisteixen sobretot en diners que ens devem els uns als altres; i, encara més important, els nostres ingressos provenen principalment de vendre'ns coses els uns als altres. El que tu gastes ho ingresso jo, i el que jo gasto ho ingresses tu.
 |
| ARIANNE FABER |
Aquesta idea no és nova. El gran economista nord-americà Irving Fisher ja ho va explicar el 1933, i va resumir el que anomenava deflació del deute en un eslògan lapidari: "Els deutors, com més paguen, més deuen". Els esdeveniments recents, sobretot la mortífera espiral de l'austeritat a Europa, han demostrat amb contundència que Fisher tenia raó.
I d'aquesta història se'n pot treure una clara lliçó: quan el sector privat intenta desesperadament pagar els deutes, el sector públic ha de fer tot el contrari: ha de gastar quan el sector privat no pot. D'acord, equilibrem el pressupost quan l'economia s'hagi recuperat, però ara no. El boom, no la depressió, és el moment idoni per a l'austeritat.
Com ja he dit abans, aquesta idea no és nova. Així doncs, per què són tants els polítics que han insistit en les mesures d'austeritat en plena recessió? I per què no canvien de rumb, malgrat el fet que l'experiència confirma les lliçons de la teoria i la història?
I ara és quan la cosa es posa interessant. Perquè quan demostres als austeristes que la seva metàfora és dolenta, gairebé sempre es refugien en afirmacions de l'estil de: "Però l'aprimament de l'Estat és essencial".
Aquestes declaracions solen anar acompanyades de l'afirmació que la crisi econòmica demostra la necessitat d'aprimar l'administració. Però és evident que això no és veritat. Fixeu-vos en els països europeus que han aguantat millor la tempesta, i al capdavant de la llista hi trobareu estats amb un fort sector públic, com Suècia i Àustria.
I si ens fixem, per contra, en els països admirats pels conservadors abans de la crisi, recordarem que George Osborne, ministre britànic d'Economia i arquitecte de l'actual política econòmica del país, descrivia Irlanda com "un brillant exemple de l'art del que és possible". Mentrestant, el Cato Institute elogiava els baixos impostos islandesos i manifestava l'esperança que altres països industrialitzats "aprenguessin de l'èxit d'Islàndia".
Així doncs, les mesures d'austeritat de la Gran Bretanya, en realitat, no tenen res a veure amb el deute ni amb el dèficit, sinó que volen aprofitar el pànic al dèficit com una excusa per desmantellar les polítiques socials. I això, no cal dir-ho, és exactament el mateix que ha passat als Estats Units.
Per ser justos amb els conservadors britànics, la veritat és que no són tan barroers com els seus homòlegs nord-americans. No clamen contra els mals del dèficit per exigir tot seguit enormes retallades d'impostos per als rics (tot i que el govern de Cameron ha reduït considerablement la taxa impositiva màxima). I, en general, no semblen tan decidits com la dreta nord-americana a ajudar els rics i castigar els pobres. De tota manera, l'orientació de la política és la mateixa, i també la intrínseca manca de sinceritat de les crides a l'austeritat.
La gran pregunta és ara si el fracàs evident de l'austeritat a l'hora de generar una recuperació econòmica portarà a un pla B. Potser sí. Però crec que, encara que aquest pla s'arribi a anunciar, no serà gran cosa. Perquè la recuperació econòmica no ha estat mai l'objectiu. Les mesures d'austeritat volien utilitzar la crisi, no resoldre-la. I encara la volen utilitzar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada