Cap d'Any i campanades. Expressió d'identitat col·lectiva

 Cap d'Any i campanades. Expressió d'identitat col·lectiva

Faig un aullada, a misses dites, als comentaris que oeixo dels tertulians de ràdio. No vaig tenir obert cap canal però han aconseguit que tafanegi com va anar.

 

 

 

 

 

 

Hannah Arendt va fer-nos veure 'la banalitat del mal'. Ara veiem la banalitat dels sentiments, de la festa, de la beneiteria projectada en pantalles i lluitant per l'audiència. Ningú diu res d'autèntic i tothom utilitza les autèntiques preocupacions de la gent. Es va fer esment de la falta de treball, del desastre de la dana a València, del greu problema d'accés a un habitatge per viure... I què fàcil és dir-ho en un acte de masses per captivar l'audiència; no costa res i pots guanyar molt.

Queda clar que en aquests actes massius, de festa per compulsió social, no ens n'escapem ningú. La religió de cada poble o cultura va ser pensada per gent sàvia per donar normes de salut i de convivència i per les de més oberta ment, camí de contemplació de la natura, la vida i l'univers cap a la mística. S'expressa en rituals i festes en un calendari cíclic de tradicions i els adults indueixen els infants a aprendre-ho. Els mitjans de masses han pres el relleu de la religió social que ha esdevingut monocultural, sigui Nadal, Hivern, Giving Day, Inici de l'any (Occidental, Xinès, Musulmà...); diferent color però la mateixa funció. Ara sembla que marca l'any un calendari esportiu, de certàmens cinematogràfics de dies de vacances. Moure la massa i crear sentiment col·lectiu de cohesió. Les normes d'avui són de consum i de coexistència amb la massa, fer el que toca fer i no pensar, que són quatre dies i el món no es pot millorar. El món és el que és i és el que hi ha. La banalitat dels sentiments, banalitat de l'existència humana s'imposa. Amb tot, s'expressen desitjos lleugers d'amor, de felicitat i de pau i fem ressonar algunes cançons. Una cantarella repetitiva: bon any, bona entrada d'any, feliç any nou. Analitzo les 'carols', les nadales en anglès, particularment americanes; no diuen res més que festa, alegria, somnis, neu, campanes, trineus i Santa Claus. Encara sort que canten l'alemanya internacional Stille Nacht/Santa Nit/Silent Night que parla de la mare de l'infant, de Crist el salvador nascut, del Fill de Déu. Dic sort, no per la fe cristiana de la humanització de Déu, sinó pel cant i admiració pel naixement de tot infant, dona o home, com a expressió de la fraternitat humana. No debades les festes romanes del déu Saturn i del Sol Invicte van girar convertides en cristianes amb Nadal, unes festes que van anar posant l'atenció en els infants  quan els infants no eren res. La infància com assenyalava  el pedagog  sociòleg Neil Postman va néixer amb la impremta i la necessitat de saber llegir i la cultura àudiovisual, millor dir-ne verboicònica, està duent a la desaparició de la infància.

Identifico un corrent social dominant, amplificat pel mitjans de masses i xarxes digitals. Sens dubte hi ha iniciatives culturals, projecció humana i responsabilitat social que coneixem, que també trobem als mitjans i xarxes... però som els qui ja ens hi sentim a prop, que ho vàrem rebre d'infants o que sabem què cerquem. Els mitjans i xarxes són un directori cultural com va mostrar el sociòleg Alain Turaine, on hi ha de tot i depèn de la persona escollir. Podem trobar totes les nadales, saber de pessebres, conèixer actes locals, funcions de pastorets igual que New York al Christmas i fins i tot veure White House Christmas Decorations. Alguns miren de renovar les nostres tradicions però l'actualitat dels mitjans és un huracà potent que arrossega i amb prou feines et sents segur a casa. Podem escollir, tenim llibertat per a escollir... però se n'ha d'haver après abans, d'infants i avui més aviat s'aprèn el que toca, el que marca la comunicació de masses.

Han arribat a ser adults, infants que, per pretesa laïcitat, solament saben de consum, d'activitats i de regals i això encomanen als fills. Ara sembla que les festes de Nadal no són festes de la infància sinó festes dels adults que tenen per pretext la infància. Sempre els adults reviuen la seva pròpia infància projectant-se en els infants. Quina necessitat de fer tants CagaTió a les cases i al carrer! Què poques innocentades i llufes infantils, innocents! Quantes pistes de gel amb excés de música eixordadora! Quant poques nadales es canten a casa! Quines cavalcades dels Mags d'Orient tan immenses, potents i tecnificades!

Tornem al gran ritual dels adults, la nit o  revetlla de Cap d'Any. Clarament una festa centrada en el pas del temps on, deixant tot patiment,   es cerca l'alegria desbordant i unes quantes llicències talment com tornar a ser infants: barrets, garlandes, serpentines, xiulets, espantasogres i petatards. L'antiga tradició xinesa dels focs artificials s'ha anat estenent arreu i són les autoritats públiques que els organitzen per atraure la gent, especialment els turistes. Va associada a petards que anuncien els focs però a llocs com Madrid es va popularizar anar a tirar pertards a la Puerta del Sol, centre de la Nochevieja. Però  avui, tot està encaminat a l'espectacle televisiu per arribar a la màxima audiovidència. Tot, interès comercial i interès polític.

Aquí és on es situa la provocació /escàndol / blasfèmia de mostar una estampeta de la vaca del GranPrix i el Sagrat Cor de Jesús. A mi, em sembla desmesurat parlar-ne, no penso que n'hi hagi per tant. Queda clar que forma part de la provocació per fer audiència, d'uns comunicadors que no tenen res a dir-nos ni a mostrar-nos i fan la paròdia o l'escarni sobre els sentiments i significats dels altres. Millor no entrar-hi i donar-los ressò. Però alhora cal recordar que la llibertat d'expressió no és absoluta, que per sobre hi ha el respecte a les persones i dalt de tot el respecte per la vida.(Ho vaig dir amb les caricatures de Charlie Hebdo  i l'atemptat derivat, que en cap cas té justificació). Cadascú pot ironitzar o parodiar les creences i sentiments del seu grup rient-se de si mateix però no les dels altres que justament no  comparteix. L'humor intel·ligent es fa sobre un mateix, com els bons pallassos. A Catalunya, mai ens ha fet mal l'humor del Tricicle que posa en evidència les nostres dèries i els altres no es poden haver sentit ridiculitzats.

Doncs aquest mal humor, mal gust d'humor, es el que veig en tots aquests programes que aparentment competeixen, a la mateixa hora, per diferents canals però amb els mateixos actors que passen d'un a l'altre. De fet, amb la contra programació s'ajuden i tots hi surten guanyant audiovidència. Pablo Motos, Andreu Buenafuente, David Broncano, Marc Giró, Òscar Andreu, Jair Domínguez, Natza Farré i (ara, al darrere) Toni Soler, amb tots els guionistes amagats. Com pot ser que tanta gent els segueixi? I els troben intel·ligents? Cert, són intel·ligents i nosaltres babaus o tan cansats que així desconnectem. Però això, gota a gota, intoxica. Ja es va investigar amb la mass communiation research de 1948 ençà. No hi ha efectes directes si hi ha líders d'opinió i segons els entorns de recepció però hi pot haver un efecte acumulatiu i narcotitzant (Lasswell, Lazarsfield, Merton, Klapper). Doncs sembla que ho anem pagant: la banalització de la comunicació de masses ja és norma, generalment acceptada.

He apuntat abans: Tenim llibertat per a escollir... però se n'ha d'haver après abans, d'infants i avui més aviat s'aprèn el que toca, el que marca la comunicació de masses. A l'educació escolar han entrat vídeos i pantalles i es parla molt de les tecnologies de la informació i digitals però no s'ha incorporat la semiòtica o gramàtica dels textos verboicònics. Els docents no han estat formats en tot allò que tant bé estudien els comunicadors i publicistes. Si no fem un cop de volant en l'educació escolar, i ho estenem a l'educació familiar, estem abocats a l'anomia social que Durkheim associava al suïcidi (se'n parla?) i abocats a l'home unidimensional que Marcuse descobria, en la societat aparentment democràtica però efectivament totalitària (s'endevina?).

Vaig formalitzar l'Escola ComunicActiva (TD:1992) com a lectura actualitzada de l'Escola Activa de 1912 en una societat de  mitjans de comunicació. L'escola de la societat de masses telecomunicada. La telecomunicació ha progressat amb el digital fins a posar les pantalles a la butxaca, disponibles a tota hora amb comunicacions verboicòniques creuades per tothom (controlades per alguns). L'escola ha incorporat tecnologia però no s'ha modificat a fons. Amb les invariants pedagògiques (Freinet) cal repensar el mètode didàctic i reorganitzar el sistema pedagògic. No ens enganyem! Això solament ho poden fer els equips docents amb pedagogia sistèmica i cultura integral. La política ha d'establir el marc comú i proveir els recursos. El primer pas, el director o directora de l'orquestra pedagògica a cada escola, col·legi o institut. Martí Teixidó