Teatre Nacional de Catalunya. Posada en escena d'Anna Karènina de Tolstoi.

Teatre Nacional de Catalunya. Posada en escena d'Anna Karènina de Tolstoi.

 

 

 

 

 

Anna Karènnina, el relat dramàtic de Tolstoi ha estat posat en escena amb trets de comèdia anglesa. Segueix el contingut però amb tantes connotacions 'creatives' que ja ens podem oblidar de Tolstoi i la seva filosofia existencial humana.  Entrem en un passatemps, llarg passatemps, de mentalitat postmoderna. (No compatible amb un relat de tres hores).

 

Vuit actors amb noms russos, l'únic que ens recorda el seu original. De fet són set personatges i una senyora Francis, molt contorsionista, que actua de consciència moral amb reflexions i consells. Ah! I en anglès, que així és més internacional, però ja ens ofereixen transcripció en pantalla. És una cadena juxtaposada de diàlegs articulada amb monòlegs que ens adrecen directament als espectadors. I de tant en tant la direcció, conscient de la pallissa, introdueix provocacions d'humor per fer-nos riure i comprovar que seguim atents. Dos monòlegs encarats amb els espectadors, Levin (Bernat Quintana) i Stiva (Eduard Farelo) que ens expliquen els seus conflictes i miren d'implicar-nos-hi. Per dues vegades, Stiva deixa escapar l'actor Farelo que baixa cap a uns espectadors per posar una nota picant i despertar l'ambient ensopit. Vronski personifica l'home brillant, admirable, admirat per tots que esdevé admirat de si mateix, l'egoïsta elegant.   Karenin representa la persona anòmica, ni pateix ni crea conflicte, que subordina les seves passions a la moral social convencional. Sens dubte, però fan que ens sentim a prop d'Anna Karènnina comprenent la seva situació, donant-li suport en la seva llibertat malgrat que no té prou caràcter personal. La conclusió és postmoderna: Som així de contradictoris, aspirem a opcions incompatibles, no hi podem fer res, no som feliços i no som responsables dels nostres actes.

Convertir un relat dramàtic en teatre comporta pensar molt bé la caracterització dels personatges i l'escenografia. Els personatges no tenen especial caràcter i no cal ni parlar-ne. Els més coneguts, fan el personatge que ja coneixem i que han solidificat en sèries de televisió, (caminar, gesticular, entonar) són ells.

L'escenografia ha estat, sens dubte molt pensada i estudiada.Tan pensada i estudiada que no s'adiu gens al contingut del relat. Certament les estacions de tren formen part del relat i per això han instal·lat un tren de joguina, gran joguina a l'escenari; bé una via circular per on circulen unes plataformes que ens entretenen i així no ens avorrim tant. Escenografia tecnomòbil amb taules que apareixen automàticament i retornen al sota-escenari però malgrat tot calen vuit camàlics que posen i treuen entremig dels actors. A la segona part trobem el cavall que ja no forma part de l'escena però permet que els actors s'hi entretinguin amanyagant-lo.  Les cadires palace, un desori de setze, canviades en qualsevol moment, pels actors o pels camàlics. I quatre galeries de focus ambient, són noranta-sis focus, que serveixen de mot poc. (Han de valer molt però un teatre públic no repara en despeses). Falta parlar de la pantalla de projecció, el distintiu de la nostra època que no hi pot faltar. Certament les projeccions donen grans oportunitats a l'escenografia teatral, però cal saber què i la tecnologia no ha de passar per davant de la força dramàtica. Aquí, la gran pantalla tan sols ens recupera o distreu l'atenció de tant en tant: així veiem els trens imprescindibles en aquesta obra, i la consciència Francis en primer pla i l'actor entre cadires en escena amb proximitat i el selfing vídeo que es fa la parella quan gaudeix de l'abraçada.

No penso que Tolstoi avalés aquesta realització que dilueix la profunditat de la seva obra. Certament, en una societat que ha normalitzat el divorci matrimonial o que accepta la convivència habitual de fet, caldria fer algunes adaptacions que reforçarien el sentit de l'obra, la reflexió sobre el sentit de la vida. Així com es presenta, no cal cercar el sentit de la vida, la vida es inexorable i no depèn de nosaltres.

Martí Teixidó, espectador