Economia i Pedagogia en la corda fluixa. Falten explicacions coherents amb la realitat actual per modificar-la.

Llegeixo: La segunda es que economistas y maestros tenemos hoy dos puntos en común: el primero es que la sociedad nos mira con cierta irritación, acusándonos explícita o tácitamente de no cumplir con nuestro cometido: a los economistas se nos reprocha no haber visto venir la crisis, o no haber hecho nada por evitarla; a los maestros se les reprocha que no consigan educar a sus alumnos. Los dos reproches son en parte merecidos: muchos economistas no vimos venir esta crisis, sencillamente, porque estábamos ocupados en otras cosas, que en aquel momento nos parecían más interesantes. En cuanto a los maestros, ocurre que hay muchos niños que van a la escuela a aprender; que  no hablan en clase; que no se insolentan con el maestro, ni pegan a sus compañeros; y, sin embargo, parece que estos niños no sienten que la escuela -sobretodo la escuela pública- esté hecha para ellos. El segundo punto en común es que cualquiera se siente autorizado a dar su opinión sobre economía i sobre educación. Alfredo Pastor (economista): Caducidad occidental, emergencia oriental? El neoliberalismo, como cultura del nuevo capitalismo financiero, con un acento exagerado de la noción de competitividad, asimila al individuo con una empresa orientada únicamente a los resultados. Los riesgos de esta orientación están a la vista. Es esa mutilación del horizonte ético la que ha traído esta desmesura moderna. La consecuencia de más calado ha sido, como he dicho, la multiplicación del ánimo depredador, convertido ya no en “instinto” sino en “ del ser humano “derecho” frente al cual ningún poder puede poner contención. ... Sin embargo, las grandes crisis sí cuestionan las bases del funcionamiento del sistema económico; es decir, las relaciones entre mercados, gobiernos y sociedad. ... En el plano intelectual, asistimos también a los primeros esfuerzos de los economistas y otros científicos sociales para elaborar explicaciones del funcionamiento de la economía más coherentes con la realidad observada. Antón Costas (economista): Paisaje después de la batalla. Conferències al professorat de la Fundació Collserola, en la setmana  escolar blanca de 2011. Publicat per Fundació Collserola / Arcàdia.

Penso: 1 La competitivitat ha esdevingut una infecció social. Si proclamem que les nostres empreses han de ser competitives (pocs ho han sotmès a crítica com ho fa Costas), hauran de passar per davant d’altres que cauran. Si totes les empreses intenten el mateix és una “guerra” econòmica que ens duu a la destrucció. Aquest sistema no és possible. Però dic que és infecció social: competitivitat a l’esport i als jocs esportius, competitivitat per tenir més audiència, lectors i subscriptors, competitivitat per ser el grup musical més present, competitivitat per fer la manifestació o concentració més massiva, competitivitat per tenir major nota a l’accés universitari, competitivitat per tenir els màsters universitaris més competitius, competitivitat per no reduir nombre d’estudiants quan disminueix la població... I un altre economista (dels criticats per Costas) posat a aficionat a l’educació la va dirigir per deixar assentat que l’ensenyament ha d’estar orientat als resultats; i algú  ha escrit que era un guru! Objectiu 1: Millora dels resultats educatius. I seguim amb la mateixa partitura dirigits ara bé per una mestra psicòleg però amb joves intèrprets i veterans càrrecs de càtedra que reprodueixen les mateixes conceptualitzacions i receptes que ens han dut a la desorientació. El suport d’ensenyament personalitzat (SEP) no té dimensió emotiva, l’impuls a la lectura (ILEC) es converteix en classe de llengua de nivell superior,  el pla intensiu de millora (PIM) va cap a classes o grups de reforç, ja s’ha apuntat als resultats d’anglès B1 (PILE) sense considerar la mesura clau (Teixidó,1991): “cada hora de classe, assignació de dues hores de professor” per fer l’anglès sempre en grup col·loquial de 12-15 alumnes. 2 La nostra escola està mutilada. El goig d’aprendre ha quedat escapçat, hi ha unes matèries obsessives: llengua i matemàtiques. Les altres matèries semblen de “relleno”. El què compta són els resultats. Gastem massa energies en proves:  llengua catalana, llengua castellana, matemàtiques,  anglès i potser ús de les TIC. L’admiració per la natura i la seva varietat; la curiositat per la ciència i la seva màgia; la fascinació per la tecnologia, els automatismes i sistemes de control; el món pintat i el somni fantàstic; el cos en dansa embriagadora; la comunió en el cant; la transformació en el teatre; la saviesa de fons de totes les cultures però també amb els abusos i explotació de l’humà per l’humà... Tot això és de “relleno”... i massa infants  hi ha que comencen a avorrir-se a l’escola i passen de l’institut o col·legi. I després diem que hem de reduir l’absentisme i l’abandó escolar! 3 Si en la crisi/estafa econòmica es qüestionen les bases del sistema econòmic, en el fracàs escolar cal qüestionar les bases del sistema educatiu: les relacions entre institució escolar professional, les directrius del govern i la participació de la societat. L’escola dels anys 1940s a 1970s va estar marcada per l’autoritarisme ideològic del govern i el corporativisme rutinari dels professionals. Els anys 1970s i 1980s va emergir l’exigència de participació en l’educació amb molt de voluntarisme, una certa imprudència i  una lamentable dispersió. Els anys 1990s es va iniciar una obsessió normativa reguladora dels governs encara que sempre proclamaven la participació. L’excés de regulació política de l’educació l’està asfixiant, els professionals estan inhibits. No correspon al govern regular l’impuls a la lectura, ni com s’ha d’aprendre la llengua anglesa. Solament s’han d’apuntar les finalitats que el col·lectiu professional ha de resoldre i el conjunt de la ciutadania ha de participar fent “pinya” i aportar la “teca i beguda” (com a les colles dels castellers) perquè els infants i joves sàpiguen què anem a una. 4 Mestres i professors tenen la responsabilitat professional d’acomplir les finalitats de l’educació amb els mitjans i condicions necessàries i en això han de ser escoltats. Reiterem una vegada més que els mitjans de comunicació de masses i consum no poden anar per lliure respecte a la infància i joventut. Però ens falta clarament el pla intel·lectual després de tants d’anys pendents de la normativa legal d’uns i la contranormatiava dels altres. Cal activar els esforços dels pedagogs que han de donar normes d’acció específiques per a l’ensenyament completant les explicacions del funcionament de l’educació més coherents amb la realitat observada que han d’elaborar amb d’altres científics socials. Martí Teixidó, radicalitat a fi de bé.