Descontent dels docents, justificat.
Mesures massa convencionals.
Els docents, mestres i professors, venen demanant unes millores i, en no assolir-les, s' han plantat. Entrevistes de negociació, manifestacions públiques i finalment vaga, tancant escoles i provocant interrupcions de trànsit. Situacions de conflicte social. És lamentable que els docents, educadors de la infància i joventut hagin d'arribar a accions de pressió com aquestes. Mestres i professors són un referent per als alumnes i tenen autoritat, d'autor, davant d'ells, per la seva cultura, per la seva dedicació i i pel seu compromís amb la societat. El descontent, les necessitats plantejades, no es poden negar. L'Administració hauria d'evitar arribar al conflicte social. Les famílies dels alumnes podrien anticipar-se amb demandes públiques generalitzades. Tots els ciutadans han de defensar aquesta professió social que no substituiran les màquines, ni es pot traslladar a països de més baix cost.. Els docents no s'han de veure abocats a aquesta situació i se'ls ha d'atendre abans. Tanmateix, titulats que han pensat dedicar-se a aquesta professió poden haver renunciat davant del baixos sous i la poca consideració social. Se'ls ha d'atendre abans perquè no fan una reivindicació corporativa sinó una reivindicació social i són un indicador de la cultura del país. Analitzem-ho.
1. Increment de la retribució, en regressió des 2011.
La regressió dels sous dels docents des 2011 és evident respecte a l'increment de preus i del cost de la vida més bàsic, alimentació i habitatge. Els sous de base actuals, 2.400-2.750 € són insuficients. El sou ha de cobrir despeses: habitatge i transport (1.000?), alimentació i domèstiques (1.000?), tecnologia, llibres, associacions i conferències professionals (1.000?). Avui, pel cap baix han de ser 4.000 € sobre els que s'ha de detreure -6% de SS i 18% d'IRPF. El sou de professionals com metges i docents no es pot decidir a partir del sou mitjà dels ciutadans. Mestres i professors han de ser persones de cultura, de cultura més àmplia, per tal d'afavorir l'ascens social dels alumnes. Els docents han d'anar carregats de cultura: teatre i música, llibres i revistes amb accés digital, conferències professionals i viatges. Actualment aquestes activitats han quedat reduïdes i no dubtem que afecten la qualitat de l'ensenyament. Diem l'ensenyament perquè és el docent que té funció específica de mostrar el coneixement i la cultura per activar l'aprenentatge i educar el pensament i la construcció personal dels alumnes.
2. Reducció de ràtios alumnes / grup.
Aquesta és una reclamació mancada de visió. La institució escolar té la funció específica de l'ensenyament-aprenentatge en un marc educatiu col·lectiu a diferència de l'educació familiar de proximitat afectiva i de l'educació social de la comunicació de massa. Grups de 25 o 30 alumnes són adequats per a una dinàmica col·lectiva i massa disminució crea una proximitat afectiva que no correspon. Però és ben cert que un un ambient col·lectiu cal atendre les necessitats de tots i cadascun dels alumnes. Hem optat per l'escola inclusiva incorporant alumnes que necessiten una atenció directa molt personalitzada.
L'alternativa és clara: dos docents habituals per cada grup. Es resolen en la mateixa mesura diverses necessitats. El sistema de substitucions és costós i ineficaç: retards, dies perduts, substituts que cal orientar, substituts que canvien constantment, unitats de gestió de substitucions... Tota aquesta despesa s'ha d'aplicar a increment de plantilles estable. Dos professors dedicaran simultàniament entre 20 o 15 hores al grup-classe en un mateix espai o desdoblant el grup amb criteri pedagògic (no numèric, ni uniforme). Els professors disposaran d'algunes hores per a atendre individualment, per atendre famílies i per prendre notes d'observació que seran posades en comú en sessions psicopedagògiques d'equip de proximitat (els qui coneixen els alumnes). Efectivament, aquestes hores poden quedar afectades per haver de cobrir la substitució del col·lega però per als alumnes no serà substitució. I encara un valor afegit. Ningú parla de paritat de gènere a l'educació escolar i justament és on es poo oferir un model de dona i home amb relacions d'igualtat i complementarietat, l'acció que millor pot contribuir a erradicar conductes inacceptables del passat. S'ha garantit la paritat arreu, es mostra doble presentador d'informatius de televisió, es procura en els equips de policia i ¿no es veu imprescindible a l'educació?...
3. Increment de personal d'atenció educativa per a l'efectiva inclusió dels alumnes
és evident la necessitat de persones amb coneixement per atendre els alumnes amb necessitats específiques. És costosa i poc eficaç l'alternativa d'anar fent llista dels diferents perfils professionals certament necessaris que atenen per separat. Però en atenció als alumnes cal centrar-ho en persones de referència habitual i de manera sistèmica.
Dos mestres o professors per grup poden atendre variades necessitats atès que tenen formació bàsica en pedagogia i poden desenvolupar activitats de logopèdia, d'asserenament i contenció, de relaxació muscular. Cal que dins l'equip de centre hi hagi professionals de diferents perfils però tot docent ha de poder fer aplicacions puntuals.
Un valor afegit a l'actuació conjunta de dos docents és que dupliquen la seva observació, valoren les actuacions realitzades i observant-se mútuament aprenen l'un de l'altre, ambdós van millorant l'actuació i la capacitat d'atendre necessitats emergents dels alumnes.
4. Reducció de la burocràcia, darrerament tan incrementada.
L'educació és un dret social, regulat públicament que les autoritats públiques han de garantir donant compte del seu funcionament i de la seva eficàcia. Això ha dut a regular en excés. L'establiment de protocols per a tot en són un indicador però se'ns han girat en contra. Els protocols han de ser una guia per als professionals, especialment per als novells, però no han d'inhibir el professional de prendre la decisió adequada a la situació. Els protocols s'estan convertint en una protecció de responsabilitat dels professionals i de l'Administració. Ens enganyem. La finalitat no és complir els protocols sinó resoldre les situacions. La iniciativa dels professionals ha d'anar per davant dels protocols que asseguren uns procediments bàsics que per ells mateixos no garanteixen res. La garantia està en el coneixement i dedicació de les persones.
La informàtica ha facilitat tant la producció de protocols i formularis de registre que l'Adminstració s'ha excedit. Tanmateix, els controls generals no han ni poden substituir els autocontrols que la direcció i l'equip docent han d'establir amb criteri i revisió periòdica. El centre ha de donar compte de la seva avaluació que permet prendre decisions ajustades i la supervisió externa ha de validar que s'ajusta a les exigències generals.
En l'àmbit curricular, de projecte educatiu i d'articulació de l'aprenentatge de llengües, el context social i cultural és més important en la presa de decisions que les normes generals que evidentment cal considerar per a l'assoliment de les finalitat educatives democràticament decidides.
Ben considerat tot això precedent, una institució escolar amb vint o cinquanta professionals necessita uns recursos específics. D'entrada cada professional ha de tenir un espai, taula i cadira on treballar aïllant-se. Avui no es disposa més que de sala de professors, falten despatxos tutorials de dos o quatre professors i d'equips de proximitat (de 8 a 10 professors). Un professional ha de disposar d'un espai on organitzar els seus estris de treball i recursos aplegats i si li cal posar una música per refer-se. Ara es fan reunions de grups arreplegats, sense espai i amb les bosses per terra; poc educatiu. (No defensarem vestit professional uniformat com en el cas dels metges que duen bata oberta i fonendo.) Tan sols direm que cal vestir-se adequadament a l'activitat que es realitza i la diversitat funcional és educativa però és reduccionista perdre les formes per aproximar-se als alumnes.
5. Atenció específica a les necessitat de la petita escola rural.
Ben segur que la petita escola rural és diferent havent d'acomplir les mateixes finalitats educatives. El 1983, com a inspector supervisor, ja vaig promoure l'agrupació d'escoles rurals pròximes per configurar equips conjunts i, feta la proposta, l'Administració va establir les Zones Escolars Rurals, una pràctica ben valorada. Ara les escoles rurals estan ben dotades de personal estable i personal especialista itinerant. Cal però millorar encara.
Per part dels mestres cal no adoptar el model d'escoles grans amb professors especialistes. Hi ha una mestra de música, d'anglès o d'educació física un dia a la setmana que garanteix l'especialitat. Però els mestres estables no estan al marge de l'especialitat. Cal cantar cada dia, es pot cantar o llegir en anglès i cal fer motricitat diversificada cada dia. Els mestres especialistes poden donar bones indicacions i tots es formen.
Falten mestres estables a les petites escoles rurals i l'Administració ha de prendre mesures per promoure l'estabilitat de cinc o més cursos. Tanmateix, evitar que hi hagin d'anar mestres novells que convé que exerceixin al costat de mestres amb més experiència. El mestre destinat hauria de tenir resolt l'habitatge com quan l'Ajuntament tenia l'encàrrec de proveir-lo. És preferible que el mestre visqui a la rodalia però si no pot ser cal calcular la despesa de transport necessària i compensar-la. Per a tot mestre que resideixi al poble i a una distància considerable de poblacions amb oferta cultural cal preveure un complement de transport perquè no deixi d'assistir a actes culturals i a conferències professionals.
La provisió de mestres a les escoles rurals front a les escoles urbanes s'ha de regular per a un bon servei als ciutadans i no per escalafó o mèrits personal. Cal afavorir l'estabilitat d'uns cinc anys. El 1978 vaig proposar que es garantís als mestres novells quedar-se en escoles amb mestres amb experiència. Per proveir l'escola rural tot mestre podria ser reclamat entre els 5 i 10 anys d'exercici afavorint que alguns, amb família i fills poguessin veure una oportunitat anar-hi durant uns anys. Certament, avui és més fàcil amb disponibilitat de transport i amb accés a informació i comunicació digital. En tot cas, cal més estabilitat dels mestres a moltes de les escoles rurals.
Comentari a
“Ens frustra no arribar on voldríem”.
Dani Ocaña és mestre de primària a l’escola Ramon Casas de Barcelona, al districte de Sants-Montjuïc EPA.
El Punt Avui, 01/05/2026
Testimoni
d'un mestre a l'escola, dia a dia. Fonamentat, evident i raonable. Les
propostes de millora arrenquen de fa molts anys però convé ajustar-les
a la situació actual. La reducció de ràtios i la multiplicitat de
professionals de suport avui s'ha de reformular amb la norma: dos
mestres/professors per grup per atendre-ho tot i accés a especialistes
consultors. Sens dubte, el sou no permet una vida cultural plena, per tant no pot ser inferior a 4.000 €.
Comentari
Cal continuar impartint religió a les aules? entrevista amb Cristina Sànchez, mestra de religió i Marina Ruiz, mestra de primària
El Matí de Catalunya Ràdio 02/04/2026 9h, L'Àgora.
Cultura religiosa. Creença. Valors. Opció de les famílies. Demanda i interessos de la societat. Assignatura. Analfabetisme sobre el fet religiós. Rosalia Lux i la projecció religiosa. Estat aconfessional i respectar totes les religions. Les figures dels sants o personatges rellevants. L'abstinència de carn.
Certament, la nostra societat no té ben orientada la religió, el sentit del món i de la vida a l'educació escolar. És una reducció plantejar-ho com a ensenyament de la religió o escola laica. Encara més si es fa per confrontació entre una confessió religiosa i la negació de la dimensió religiosa, invariant humana amb diversitat cultural. I ens enganyem dient que totes les 'religions', millor diguem confessions religioses, han de ser admeses a l'escola. Les creences religioses s'han construït per gent sàvia en un clima, en una geografia, en un temps històric per a unes necessitats socials i si tenen fonament sòlid han perdurat, encara que sovint utilitzades interessadament per uns i sense reflexió critica per la majoria. Tanmateix, la diversitat cultural no és un mercat o un bufet lliure. La imatge americana de melting pot no és correcta; no és un gresol on es barreja com una sala, és un empelt evolutiu. Sobre una cultura geogràfica històrica s'empelten elements d'altres cultures, completant o substituint els originals. Així, a Catalunya vivim amb l'herència de la Cristiandat, modificada per la il·lustració i evolucionada a la secularització. Queda la base cultural cristiana, i la cristiania, l'opció personal de sentit. Les tradicions no poden ignorar la cosmovisió cristiana com a comprensió que no compromet a creença alhora que cal abandonar pràctiques que avui no considerem justes i humanes. Podem posar veto a determinades pràctiques nostrades (submissió de la dona a l'home en la família, exclusió social de les dones en activitats, separació nens i nenes, censura eclesiàstica). Podem vetar pràctiques d'altres cultures (ablació femenina, no reconèixer la poligàmia, sacrifici ritual cruent d'animals, ocultació total del rostre en espai públic)
No és teoria. Pensem! Quina saviesa la de Moisès, hebreu educat en la ciència d'Egipte per alliberar uns esclavitzats i organitzar les tribus en poble; els deu principis (dits manaments) són de saviesa, tres de contemplació i set de socialització. Jesús de Galilea segueix la fe d'Abraham però trenca amb els abusos i prescripcions rígides dels jueus i predica l'estimació als enemics; és condemnat per un triple judici: religiós, polític, econòmic i crucificat. El sentit de vida proposat: Benaurances, Parenostre, Bon Samarità ressuscita, no ha mort. Pau de Tars organitza les esglésies i l'emperador Constantí adopta la religió per mantenir l'imperi. La Cristiandat cohesiona els pobles medievals com a religió (relligam) social. Mohamad vol orientar les tribus nòmades d'Aràbia i coneixent la Bíblia hebrea la simplifica i l'adequa a la vida de desert: orar sempre orientat a la Meca per no desorientar-se al desert; abaixar el cap a terra per millorar la pressió sanguínea, no menjar sota el sol del desert; no beure alcohol en clima càlid, l'home ric ha de mantenir més dones. Després, els califes àrabs van utilitzar l'Islam; l'Islam va cohesionar l'Imperi Otomà no àrab. La revolució il·lustrada, racional, separa la religió de la política però no la pot ignorar; com la religió no pot ignorar la vida política. Avui tenim dues posicions extremes contraposades ben presents a Europa. L'Islam, una religió política i les religions orientals (Vedanta, Sikhs, Buddha) espiritualistes distants de la política. La societat és multicultural i en un sistema democràtic cal conjuntar el mínim comú social (moral) i el màxim de llibertat personal (ètica). L'herència i els valors d'Europa poden catalitzar una aproximació cultural sense desconèixer llurs valors.
Justificar la religió confessional a l'escola per la cultura no és suficient. Ignorar la dimensió religiosa humana a l'escola és impossible. Cal orientar el balanceig adequat entre coneixement amb ciència i diversitat de consciència, amb moral comuna i la consciència personal, amb llibertat ètica i responsabilitat social. A l'escola, no es pot separar els infants per orientació religiosa i de consciència de les famílies però tampoc es pot desatendre la diversitat de concepcions. L'escola laica està esdevenint l'escola que millor serveix el capitalisme consumista i converteix les tradicions de base religiosa, d'unes i altres confessions, en tradicions d'espectacle social i de consum. Es perden els valors propis i l'homeomòrfisme entre les cultures. (Vegeu Raimon Panikkar, https://raimon-panikkar.blogspot.com/2018/11/kosmos-panikkar-una-filosofia-. Cal desenvolupar la cultura religiosa amb la diversitat necessària en les àrees de ciències socials i en el llenguatge i tots els docents han d'estar capacitats. AUDIR i el centre UNESCOcat van fer una proposta de cultura religiosa per als ciutadans del demà (2001) https://audir.org/wp-content/uploads/2024/11/12-Cultura-religiosa-catala.pdf; si ho haguéssim aplicat, avui els joves ciutadans serien més entenimentats i més assenyats i no es deixarien confondre per espectacles pseudoreligiosos. Tanmateix, una vegada més es barregen la música que activa les emocions amb la religiositat que dona sentit i l'activació sexual que descarrega tensions; tot empaquetat per vendre massivament.
El més urgent i previ és que tots els docents es reciclin en coneixement i cultura religiosa, no per fer una assignatura sinó per fer bé totes les assignatures o matèries (història, geografia, ecologia, educació física, salut, art i dibuix, filosofia, sociologia, filosofia, antropologia). L'alternativa més a l'abast i econòmica per al Departament d'Educació és demanar als docents que es formin, personalment llegint i en equip dialogant. L'Administració hauria de pagar o subvencionar el llibres i documents que els docents compressin, sobre una llista seleccionada ampliable atès que hi ha molt de publicat i desconegut. (Acreditar-se com a docent, signar albarà i passar factura al Departament).
Comentari
La Bíblia amb ulls d’ateu d'Andreu Barnils a Viaweb 04(04/2026
· No és el contingut, que ens meravella, és l’embolcall, que ens fascina
La resurrecció de Jesús és una experiència personal, de moltes persones en el decurs de la història. Potser a l’Edat Mitjana es pot entendre que es convertís en creença col·lectiva però l’autoritat eclesiàstica s’hi ha aferrat tant i massa, com en la creença del cos i la sang de Crist quan el pa i el vi compartit en un darrer sopar va esdevenir signe i memorial. L’experiència personal de caràcter místic, no pot ser imposada col·lectivament alhora que no pot ser negada personalment. Es pot distingir bé experiència interior, d'al·lucinació o de trastorn psíquic.
Convertir experiències interior en dogmes col·lectius és greu perquè encobreix l’Evangeli de Jesús de Galilea, home tingut per just, històricament documentat i reconegut per molts com a 'un' home de Déu. En essència creure en Jesús com a Crist/ungit de Déu (n’hi ha d’altres com ha explicat Raimon Panikkar) comporta: 1 Viure segons les Benaurances. 2 Orar amb el Parenostre, 3 Actuar com en Bon Samarità, (Així ho va sintetitzar així el pedagog Roura-Parella). L’home crucificat palesa la injustícia més gran i adverteix als qui vulguin seguir l’Evangeli que s’hi poden trobar. S’hi han trobat tants!: Joana d’Arc, Servet, Savonarola Ekhart, Bruno… cristians i altres: Gandhi, Luther King… Cal advertir que com en el cas de Jesús sempre conflueixen tres judicis: el religiós acusant d’heretge; el polític acusant de subversiu; l’econòmic perquè podria canviar el sistema. Les penes de mort que avui s'executen als EUA, a la Xina, a l'Iran, a l'Aràbia Saudita, a l'Iraq, a l'Afganistan no es poden justificar.
Avui, per les xarxes de comunicació digital es fan públiques tota mena d'experiències interiors i deu haver-hi molts seguidors. Deu ser que els humans necessitem experiències que ens somoguin. Ara, la més actuat deu ser Rosalia i l'espectacle Lux on molta joventut canalitza la dimensió religiosa ben afavorida pel sistema econòmic i pel distractiu sistema polític. Per llegir la Biblia el que cal és cultura, pensament i humanitat. “Dios, una biografia” de Jack Miles dona una visió consistent. https://raimon-panikkar.blogspot.com/(En resposta a Andreu Barnils).
Comentari
Joves i religió catòlica, un fenomen creixent.
30' 3CAT, 05/04/2026
Influenciadors diversos. Grup de joves a la parròquia de Sant Cugat-Monestir
Sor Lucía Caram del Monestir de Santa Clara a Manresa. Sor Marta, benedictina del Monestir de Sahagún. JOC Catalunya.
Cadascú hi diu la seva. Joves influenciadors que descobreixen la fe catòlica per via emocional com correspon a l'edat i que no han rebut formació cristiana en la infància. Joves de Sant Cugat, que desconec però si parlen de l'adoració agenollats de l'Eucaristia cristiana veig l'orientació de l'institut catòlic Opus Dei. Sor Lucía Caram (que deu correspondre a mística activa com Teresa de Jesús) presenta la fe com a compromís de fraternitat humana i no parla de rituals. Està dient que creients i practicants no de rituals sinó d'acció d'amor. Sor Marta, jove benedictina incorpora les formes de comunicació digital per a difusió de la fe cristiana. Una contraposició que ajuda a pensar.
El que no es pot dir és que és un fenomen religiós catòlic creixent en els joves. És un fenomen emergent, temporal, que omple el buit de sentit dels joves que en els darrers vint anys solament han vist negació i desorientació religiosa. Repetim contínuament, la dimensió religiosa és una invariant humana, com ho són la fam, la son i l'impuls reproductiu. Un buit de valència (no química), valència humana negativa, del sentit de la vida, que s'ha d'omplir i es troben substituts: aficionats seguidors d'un equip de futbol, fans d'un grup musical, addictes a un pub/bar i a beure, gurmets del bon menjar, obsessius de sexuar.
Aquesta capacitat, necessitat de donar sentit al món i a la vida caracteritza la condició humana. La cultura de cada terra i època es transmet als cadells nascuts i els fa humans. En pobles primigenis gairebé tot tenia un sentit màgic. Amb el raonament i l'experiència es van guanyant espais de coneixement i es redueixen les visions i interpretacions màgiques. Es redueixen però sempre queda espai per a la contemplació integral,per a la imaginació irreal, per a la projecció ideal que també contribueix a la descoberta científica. La raó il·lustrada alemanya tenia component romàntic; la il·lustració francesa va fer religió de la raó; la raó instrumental ha conduït a la màxima producció i ha generat una societat de consum material i sentimental. Les 'creences' emocionals omplen el buit sense balancejar entre creença i raó i també es venen.
Joves entusiastes cerquen sentit i l'escoltisme, l'ecologisme, l'aprenentatge servei i les ONGs poden donar-los-el. Altres troben un sentit que no els ha estat donat d'infants en el vessant religiós i sense formació consistent esdevenen líders, predicadors en pocs dies. El sistema econòmic de xarxes ho redueix tot a quantitat, quantitat de consultes, quantitat de seguidors. No es comparable a l'acció tradicional dels ministres de l'església cristiana han estudiat set o més anys i avui passen una selecció i seguiment psicològic. Si no hi ha aquesta consistència, si no hi ha res més, les xarxes digitals són la fe, els influenciadors aguantaran mentre tinguin gran audiència i quan caigui, cauran. No és nou; el sistema econòmic ha promogut actrius, cantants, músics, esportistes emergents i si minva la popularitat, els abandona i en promou d'altres.
Hem fet un frau a la infància i joventut i el seguim fent. La societat adulta, els pròxims: família, comunitat, barri, escola han de suscitar sentit del món i de la vida. L'ensenyament va aportant informació per construir coneixement racional i també emocional. No s'ha de fer autoritàriament, sí amb autoritat oberta al diàleg i la participació. En l'adolescència s'ha de trencar el cordó umbilical de la personalitat, discutir i prendre opcions pròpies pensades. Han arribat els joves dels darrers trenta anys que han estat desmamats de sentit abans de adolescència i no poden ni discutir. Els han donat una llibertat buida i la llibertat és per omplir-la. El taxi surt lliure i espera ser ocupat.
El fenomen creixent, dominant, és la religió del consum i els sociòlegs en són els predicadors. Els comunicadors en són els propagandistes. Contínuament ens donen dades, ens fan informes i els informes formen l'opinió pública perquè les persones no han estat formades per pensar en els anys d'educació, del tres als divuit anys. Es parla de l'increment de malalties mentals dels joves i se'ls envia als psicòlegs que són els pares espirituals del nostre temps. Que ho fan amb ciència? Alguns sí, perquè ho fan amb ciència i consciència però molts en tenen prou en guanyar-se la vida i complir protocols talment com passava amb els capellans de parròquia, alguns sants i savis però molts rutinaris i llogats. Els comunicadors ens anuncien a diari pel·lícules, sèries, concerts i publicacions que ens poden distreure i calmar; produeixen espais de televisió i ràdio diaris per a riure i desfogar-nos sense pensar. Tot contribueix a omplir el buit de la dimensió religiosa humana però és tan inestable que s'evapora aviat.
Els programes de televisió i ràdio fan bé de presentar temes d'actualitat que preocupen els ciutadans. Però es si es queden en la primera part: plantejar el problema, obrir la ferida per intervenir... però no han previst gent entesa i assenyada, potser algun expert acadèmic, la ferida queda oberta. El cirurgià no acostuma a obrir un cos si no sap què hi ha de fer. Per deontologia, no es poden fer programes que creen audiència a l'espera d'explicacions i propostes d'acció si no tenim la certesa de generar confiança, esperança.