1r acte
Els bons catalans com pastorets del pessebre demanen poder millorar l'Estatut de 1979. Comencen el llarg camí LEGAL de l'estatut de 200... Com abons germans l'aprova el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i plorem d'emoció. ens hem posat d'acord.
2n acte
Portem l'estatut acordat a les Cortes Españolas, la forma LEGAL. Sí, primer al Congreso de Diputados. Que sí, que no rebaixes de colonitzador i això que són progres demòcrates socialistes. Aguantem. I ara encara passen el cepillo de la ma del sociolisto, el más listo, el que vive más años a pensión de cargo, el señorito cacique Alfonso Guerra. (Se acuerdan de sus viajes de familia que le pagamos?)
3r acte
Acceptem un estatut mutil·lat a causa de la parlamentalidomida, amputat . Som bons minyons. l'acceptem i el posem a referèndum LEGAL.
4t acte
La majoria de ciutadans de Catalunya dóna suport a l'Estatut de 2006. Uns resignats, altres contents que es controli els catalans, que no s'excedeixin. l'Estatut és LEGAL, LEGALÍSSIM.
5è acte
El desenllaç. Hi havia trampa. Ara que tots estan tranquils i miren d'aprofitar aquesta piltrafa d'Estatut...ah no!, no!, no!. El PPopulistes no accepten la LEGALITAT i ataquen de nou. Els tribunals accepten a tràmit denúncies d'un Estatut acabat d'aprovar. La metralladora dels tribunals comença a apuntar la llengua catalana. A la llengua? Quin mal fa la llengua?
¿Com s'atreveix un Tribunal Constitucional, o un Tribunal Suprem, o un Tribunal Superior, a desautoritzar la LEGITIMA LEGALITAT d'un Estatut aprovat per la majoria de ciutadans de Catalunya després d'haver seguit tot el procediment legal i d'haver acceptat tots els dictats restrictius?
Això és trampa! Acabada la partida, com que els populistes han perdut diuen: - No vale, no vale! Volvemos a jugar!
Doncs no!. No volem jugar més amb aquests espanyols tramposos. I ara s'atreveixen a dir que tot ha de ser legal. I els sociolistos també legalistos?...
Vinga! Vinga! Estan tots desacreditats i no es pot anar amb ells.
Sí, ja sabem per la història que si no guanyen les eleccions i no se'n surten amb la seva fan un cop d'estat o alzamiento. Però n'hi ha definitivament prou.
La España nación de què parlen incloent Catalunya va ser conquesta de guerra el 1714. (Ben diferent el cas d'Escòcia i Anglaterra que varen signar una acta d'unió). Amb tot, vam estar al seu costat i vam estar de la seva banda front a l'ocupació napoleònica i el 1814 vam acceptar aquell Fernando VII que no va ser democràtic i es va carregar la Constitución, la primera Constitución: la Década Ominosa 1820-1830).
El 1898, amb la caiguda de Cuba i Filipinas, España es va ensorrar políticament i comercialment i podia haver quedat esquarterada. Catalans i Bascos vàrem estar a punt de marxar però finalment ens vàrem conformar amb la Mancomunitat de 1914. Va ser un govern de les quatre diputacions per millorar el territori i la cultura dels ciutadans. Se la va carregar el 1923 el dictador Primo de Rivera. (Havia estat una idea genial conjuntar-se les quatre diputacions i per això a les autonomies de la Constitución de 1978 es prohibeix expressament que es federin o conjuntin diverss autonomies dons ja intuïen que conjuntariem totes les de llengua catalana com ha de ser).
Segon pas creatiu. El president Macià proclama la República Catalana el 1931dins la Federació Ibèrica per clara majoria republicana però dos dies després hi va renunciar acceptant ser part de la República Española. (La comunitat internacional ho ha de saber i són dades històriques).
El 1933 a España va guanyar les eleccions la dreta més dreta, Lerroux i la CEDA (Bienni negre 1933-1935) i a Catalunya seguia Esquerra Repuplicana impulsant el progrés cultural i social. La més dreta espanyola anava ofegant Catalunya i la Lliga Regionalista / ara Catalana / com que no mana prefereix fer el joc a la CEDA. El president Companys va dir que ja n'hi havia prou, va proclamar l'Estat Català de la República Federal Española el 1934 i ens van ocupar Catalunya amb militars i van empresonar el Govern. Va durar d'octubre de 1934 a febrer de 1936 quan les eleccions van treure el govern de dreta dreta d'España. I com que la dreta dreta no és democràtica, si no guanya les eleccions, va a buscar el militars i fa un alzamiento.
A la Guerra Incivil Catalunya va aguantar més que el Gobierno de España i tots ells i els bascos que van fugir per la nostra frontera amb els millors automòbils i ambulàncies mentre el Govern de Catalunya quedava darrere. I darera encara van quedar soldats, lluitadors i famílies que a peu s'exiliaven pels passos El Pertús i Coll d'Ares.
El dictador tenia por i acabada la guerra en va afusellar milers. Entre ells el president Companys.
I ja veiem que n'ha quedat de la Transición española que una vegada més vàrem acceptar com a bons minyons i gent de pau. Ja som grans i no ens deixarem manipular més.
Ja ni ha prou. Que tothom ho sàpiga. No tonarem enrera.
Ni hem de dubtar. Hem d'afirmar que 2014 Catalunya ens en anem i constituïm un Estat propi.
No demanem que Europa i altres països es pronunciïn. Primer hem de ser nosaltres qu prenguem la decisió ferma i tothom sap ja que som gent de pau, legítims i legals. Un a un aniran reconeixent l'Estat Català (Tornem al primer Macià). Passarem entre dos i cinc anys de dificultats, però no seran pitjors queels que passaríem si seguim escanyats econòmicament i gastant tantes energies en defensar-nos d'una España enemiga de Catalunya. Passarem estretors però si enem benavinguts (i no es fàcil) totes les energies seran per refer el país després d'aquesta llarga guerra latent i traidora.
Com que hi ha massa semblances amb el passat... a veure si aquesta vegada ho fem bé sense dividir-nos i sense violències: contents com a la Via Catalana i resistents com els hindús que es van independitzar de l'Imperi Britànic.
Però n'hi ha que solament veuen el negoci i les persones són per a ells "màquines animades" com ja pensava Aristoteles. ¡Que poc progrés social i humà front a l'mmens progrés científic, tecnològic i econòmic!
As Secession Talk Swells in Catalonia, Business Leaders Remain Wary of Costs
Arnau Bach for The New York Times 17/11/2013
José Luis Bonet Ferrer,
president of Freixenet, the major sparkling wine producer in Catalonia,
Spain, expresses concern about economic blowback from the Catalan
independence movement.
Migrant workers in Freixenet’s vineyards.
Which is why cava’s producers show no desire to embrace the Catalan
secessionist drive that is posing a serious challenge to Spain’s central
government, led by Prime Minister Mariano Rajoy.
Toni de la Rosa Torelló, whose family has owned its winemaking estate
since 1395, said that “making the most representative product of
Catalonia does not mean we want to be represented in this political
debate.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada