Els usos lingüístics, les actitud lingüístiques i l’escola científica i democràtica.
Els usos lingüístics, les actitud lingüístiques i l’escola científica i democràtica.
Martí Teixidó
A la Universitat Catalana d’Estiu, al curs de llengua, hem tractat de l’evolució de la llengua catalana en temps recents, de les normes lingüístiques (gramàtica, lèxic, models de llengua) i d’altra banda l’evolució de les actituds lingüístiques dels parlants.
Amb Verdaguer, la llengua catalana va anar de pagès a ciutat. Amb Fabra, ara fa cent anys, vam tenir una llengua moderna amb gramàtica unificada. Els anys 1960s vàrem fer escola en català malgrat no era permès i els llibres eren en castellà. El 1978 el català es va ensenyar a totes les escoles i tots els mestres es van reciclar aprenent la llengua catalana. El 1983 vàrem estendre l’ensenyament immersiu per a tots els alumnes de Catalunya. No es podia haver fet millor.
El 2003 amb la nova immigració de tant diverses llengües no vàrem fer bé l’acollida tot i que s’ha fet bé a llocs com Olot, Vic, al Segrià i d’altres. Es va estendre la idea que havíem de ser tolerants, es va parlar d’ ”interculturalitat” o “melting pot”. El 2010 ens van apunyalar amb la sentència contra l’Estatut de 2006, justament perquè veien que la llengua catalana anava essent la llengua de tots. Sembla que el català ha cedit, ha cedit massa, i el castellà ens ve recordant que és la llengua oficial i que tothom és lliure de parlar-la i que no estan obligats a parlar en català. (Darrer cas: Lluís Bozzo a Palamós, 14 d’agost, quan un vigilant d’aparcament es nega a parlar en català perquè parla la llengua oficial).
Tres variables condicionants que han aturat el bon progrés del català: 1 Amb el coneixement de la llengua catalana per immersió no vàrem suscitar actituds de valorar la llengua, totes les llengües. 2 Amb l’extensió de l´ús de l’anglès i la poca eficàcia de l’ensenyament escolar de llengua estrangera es va tendir a anticipar reduint les hores de català. 3 Amb l’ofensiva d’una política recentralitzadora s’ha volgut retornar a la unitat d’España amb la llengua oficial i deixar el català a l’àmbit privat.
Avui, més que anys abans, es té coneixement de la llengua catalana al país. Superem el 80/90% amb la renovació generacional de la població que ha estat escolaritzada a Catalunya des 1980.
L’ensenyament, l’escola, ha estat el mitjà principal d’incrementar el coneixement del català. Televisió i ràdio han normalitzat la presència del català. A l’Enquesta d’usos lingüístics del darrer juliol es constata que de cada 100 ciutadans: 94 entén, 85 llegeix, 81 parla, 65 escriu. Però això no són us
os sinó que és competència, no és ús habitual. També es diu que 70 inicien en català, però potser no continuen, i que 36 té el català com a llengua principal, però potser cedeix amb l’interlocutor que li parla en castellà. En cap cas es constata la voluntat de parlar en català.
os sinó que és competència, no és ús habitual. També es diu que 70 inicien en català, però potser no continuen, i que 36 té el català com a llengua principal, però potser cedeix amb l’interlocutor que li parla en castellà. En cap cas es constata la voluntat de parlar en català.
L’actitud lingüística té tres components (Mallart, 2009)[1]: cognitiu, afectiu i volitiu. A l’escola hem desenvolupat el component cognitiu i hem volgut activar el volitiu. Potser ha quedat desatès l’afectiu. “…vitalitat lingüística de la parla catalana sense menystenir la resta de llengües parlades al nostre territori” (Mallart). En política s’ha volgut desenvolupar el component volitiu, sense imposició sancionable, però des de la perspectiva bilingüe i de confrontació per l’oficialitat de la llengua. Potser també s’ha volgut atendre el component afectiu a TV3, ”El gran dictat”, per atractiu, però és més cognitiu que res i adreçat a parlants catalans. Sens dubte, l’escola és la institució que arriba a tots els joves ciutadans, la que pot garantir el coneixement de la llengua, suscitar actituds i activar voluntat.
La Societat Catalana de Pedagogia ha desenvolupat la recerca innovació Fem l’Escola Plurilingüe des 2014. La idea conductora ha estat: la llengua és pensament, i és afecte i és comunicació (relació). I així ha de ser l’ensenyament de la llengua, de les llengües: coneixement, gust i parlar molt i bé a l’escola. El gust per les llengües supera la confrontació de llengua oficial, la ridiculesa de llengua vehicular, la duresa de llengua instrumental i s’alimenta de totes les llengües que es poden oir, sentir, comprendre i potser parlar. A l’Europa romànica tenim un territori multilingüe desaprofitat per activar la intercomprensió i les llengües dels alumnes nouvinguts d’altres cultures són també llengües vives per activar el gust per les llengües. A Catalunya hem de fer un model propi d’ensenyament de llengües (Teixidó, 2009)[2]. Però la consistència pedagogia fa que tingui valor universal per desenvolupar a qualsevol realitat social i lingüística.
La perspectiva pedagògica coincideix amb la perspectiva lingüística de Stegmann[3]: “El goig de parlar llengües diverses” (Stegman 2018). A l’escola es pot aprendre una segona llengua com la primera. I ja més grandets, el gust per la lectura. “El plaer de llegir literatura catalana” (Stegmann 2016). Si és plaer per als professors o professores, s’encomanarà als alumnes, potser no a tots, però sí a la majoria. I el truc és la transferència d’una llengua a l’altra, les palanques que fan les escoles occitanes Calandretas, de pas entre llengües, identificar contaminacions o interferències i convertir-les en transferència positiva.
Hem presentat l’Escola Catalana Plurilingüe a més de sis-centres escoles, hem elaborat els instruments amb un centenar d’aquestes escoles. S’ha fet l’adaptació a les Illes Balears i s’està fent a Catalunya del Nord. La instrumentació disponib
le permet desenvolupar el Model lingüístic educatiu valencià de 2017 que opta expressament per “l’escola plurilingüe, la que pretén formar una ciutadania plurilingüe”. Tenim contactes fets amb
Andorra, l’Alguer i la Franja. A totes les terres de llengua catalana, a la Catalònia.
S’ha desenvolupat construint instruments pedagògics per als mestres. Per pensar amb consistència pedagògica, per prendre decisions i per actuar amb fonament científic. Disposem de:
- Termòmetre Lingüístic. Prova de competència lingüística.
- Prova de competència lingüística. Termòmetre Lingüístic. Guia del mestre.
- Marc d’Ensenyament de Llengües Vives.
- Pauta d’observació de l’oralitat. 3, 4, 5, 6 anys.
- Els descriptors de l’escola plurilingüe. Escala per a autoavaluació i supervisió.
- Taula d’equivalències i aproximacions fonètiques.
- Taula d’evolució dels sons.
- Guia d’observació docent.
Les actituds lingüístiques no són assumpte de la filologia sinó de la psicologia i es poden suscitar amb l’ensenyament guiat per pedagogia en els nous parlants. Les normes són gramaticals, però també hàbits d’ús social que normalitzen els parlants que usen la llengua amb competència i gust per parlar bé.
Fem l’Escola Plurilingüe és un assumpte de llengua catalana, a totes les terres de llengua catalana. És un assumpte de pedagogia científica ben instrumentada. Com la llengua té una unitat gramatical i ortogràfica amb diversitat de parles, accents i lèxic. La pedagogia té una fonamentació comú en coneixement científic, elabora una instrumentació tècnica però cal fer l’ajustament a la realitat segons els referents locals.
Això no ha de quedar supeditat a la regulació normativa legal, al currículum escolar. La política educativa ha d’apuntar la finalitat global i el marc comú. I prou. Per damunt de les divisions administratives de l’Estat, dels Estats, mantenim la unitat de la llengua catalana i hem de propugnar unitat en l’ensenyament de la llengua amb la diversitat de parlars i una pedagogia científica, els principis, que regula bé les tensions i s’ajusta als referents de cada ambient escolar.
Així com l’Institut d’Estudis Catalans amb la secció Filològica té l’autoritat de la llengua catalana sens perjudici d’institucions locals amb les que es dialoga, hi ha d’haver una unitat o oficina d’ensenyament de la llengua catalana[4] que tingui autoritat comú i avui impulsi el pas de l’ensenyament del català i llengües estrangeres a l’ensenyament del català amb perspectiva plurilingüe amb la intercomprensió com a mètode. Aquest és un gran canvi. Superar la dispersió d’esforços i pretendre millorar una llengua a costa d’una altra prenent decisions de canvi per a millora sense fonament, per intuïció o tendència. Si no ho fem, els del trilingüisme o del TIL, canviant el significat, enganyen la ciutadania deixant el català a tercera fila. El Departament d’Educació ha de marcar la finalitat global comú i una institució acadèmica com l’Institut d’Estudis Catalans pot donar normativa pedagògica comú i promoure la construcció d’instruments. Cada institució escolar ha de prendre les decisions adequades al seu context i ha d’actuar amb autoritat pròpia participant en debats professionals col·legiats.
Pompeu Fabra deia als Jocs Florals de Barcelona (1934): El català perilla, ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir la influència pertorbadora de la llengua forastera, és la coneixença perfecta de la llengua materna.” (Materna de la terra, s’entén).
Nosaltres, avui, amb el mateix esperit Fabra, davant les noves necessitats de la societat actual globalitzada, tecnològica i amb importants moviments migratòris diem: El català perilla, ara més que mai, d’esdevenir una llengua contaminada de la llengua castellana i de la llengua anglesa. En una societat multilingüe, amb tantes llengües vives i accés a llengües a través dels mitjans de comunicació i de dispositius mòbils, l’única manera de resistir la tendència a fer un popurri de llengües és: articular l’aprenentatge de llengües amb el català com a llengua troncal del territori, comuna per a tots els ciutadans que hi viuen, amb les llengües que s’aprenen i suscitar el gust per les llengües vives dels petits ciutadans nouvinguts. L’única manera de resistir la reducció lingüística de les llengües dominants és és fer un ensenyament plurilingüe perquè tots els ciutadans han de ser plurilingües.
EL RIPOLLÈS, 27 D’AGOST DE 2019 / MARTÍ TEIXIDÓ / PEDAGOG, DR.
[1] Joan Mallart: “Fonamentació i didàctica de la motivació a l’àmbit de les llengües” Revista Catalana de Pedagogia, vol. 6, Institut d’Estudis Catalans 2009, p:105-129. http://revistes.iec.cat/index.php/RCP/issue/view/265/showToc
[2] Martí Teixidó: “L’Ensenyament de les llengües a Catalunya : cap a un model català romanístic amb anglès com a llengua franca” Revista Catalana de Pedagogia, vol. 6, Institut d’Estudis Catalans 2009, p:77-91. http://revistes.iec.cat/index.php/RCP/issue/view/265/showToc
[3] Tilbert Stegmann: ¨La Importància del plurilingüisme en l’educació dels joves europeus“ Revista Catalana de Pedagogia, vol. 6, Institut d’Estudis Catalans 2009, p: 63-76. http://revistes.iec.cat/index.php/RCP/issue/view/265/showToc
[4] Quan la Generalitat de Catalunya es va fer càrrec de l’ensenyament el 1978 va comptar amb la prenormalització que havien fet la Delegació d’Ensenyament del Català d’Òmnium Cultural i l’Assessoria d’Ensenyament del Català de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Convé que una autoritat científica i professional doni la norma guia que l’Administració educativa avali per a estendre-ho al conjunt d’escoles i instituts.