Jocs olímpics. Jocs? Esport? Cultura? Espectacle? Socialització? Política?

Es realitzen els Jocs Olímpics a Tokio. Ajornats un any, amb mesures de protecció per la pandèmia vírica, amb mínim presencial i màxim telemàtic. Ho havíem de fer, és una celebració ritual de la Humanitat. Activitat incerta cada dia fins el darrer dia, controls continuats i responsabilitat social màxima.

 

 

 

ViquipèdiA ressenya molt bé l'origen, la refundació ila seva evolució. 

La creació dels jocs fou inspirada pels Jocs Olímpics de l'antiguitat clàssica, que se celebraren a Olímpia (Grècia) des del segle VIII aC fins al segle IV dC. El baró Pierre de Coubertin fundà el Comitè Olímpic Internacional (COI) l'any 1894; des de llavors, aquest organisme ha estat qui ha governat el moviment olímpic, i la Carta Olímpica regula la seva estructura i autoritat.^[2] L'evolució del moviment olímpic durant els segles XX i XXI ha resultat en diversos canvis dels Jocs. Alguns d'aquests ajustos han consistit en la creació dels Jocs d'hivern, que comprenen els esports de neu i d'hivern, els Jocs Paralímpics per atletes amb discapacitat i els Jocs Olímpics de la Joventut per atletes adolescents. El COI s'ha hagut d'adaptar a una varietat d'avenços i canvis econòmics, polítics i tecnològics, la qual cosa ha allunyat els Jocs del pur amateurisme –tal com els imaginava Coubertin–, permetent la participació d'atletes professionals. La importància creixent dels mitjans de comunicació de massa ha comportat la comercialització i patrocini empresarial de l'esdeveniment. Pel que fa a les traves polítiques, les guerres mundials causaren la cancel·lació dels Jocs del 1916, 1940 i 1944, es produïren grans boicots durant la Guerra Freda que afectaren els Jocs del 1980 i 1984, i els Jocs de 2020 s'hagueren d'aplaçar a causa de la pandèmia per coronavirus que començà a principis d'any.

 

Als informatius, tots R-TV solament es parla de medalles. Potser només esperem això. I diran: -Diners per potenciar l'esport i esport competitiu per guanyar medalles, és a dir eurodiners. Un cercle tancat, viciós, autoreproductiu, cancerígen. Ofegat el gust per l'esport, l'amateurisme, per l'esport professional i les empreses esportives i les maques que patrocinent esports i equips. Inicialment i amb mesura estava bé però ha crescut monstruosament i devora l'esport i mata el joc.

 

 

En l'origen. Lluites esportives, en honor als déus, al gran Zeus i per potenciar la força, agilitat i valentia necessàries perquè cada Ciutat-Estat promogués ciutadans valents reconeguts com a herois. Tenia un caràcter humà, religiós i cultural alhora.

Así, toda glorificación de un héroe desemboca ràpiadmente de Píndaro en el elogio de su sangle, de sus antepasados. El elogio tiene un lugar fijo en los epinicios. mediante la entrada en este oro se situa al vencedor al lado de los dioses y d elos héroes "A qué dios, a qué héroe, a qué hombre ensalzaré?", así comienza el segundo poema olímpico. Al lado de Zeus, pr el cial es sagrada Olimpia, al lado de Heracles fundador de las Olimpíadas, sitúa a Teron, señor de Agrigento, vencedor en la carrera de carros de cuatro caballos.... La libertad humana y la profundidad religiosa del poeta se ofrecen en todo su esplendor... Quein vive y actua debe sufrir. tal es la fe de Píndaro en un todo de acuerdo con als creencias griegas. [Werner Jaeger, PAIDEIA: 206]

 

Potser Jaeger ho idealitza. Jo també. Mirem el passat per fer millor el present i encaminar un futur desitjable. En l'actualitat, hem de valorar homes i dones forts o àgils físicament, llestos i intel·ligents mentalment, amables i delicats emocionalment, solidaris i compromesos socialment, comprensius i admiradors de la diversitat de cultures, llengües i cosmovisions. Vull pensar que Coubertin obrint els Nous Jocs Olímpics el 1986 "a esportistes de tot el món en unió i germanor i sense ànim de lucre, només pel desig de competir i aconseguir la glòria" ho feia per a l'entesa humana i eradicar les guerres entre països.

La festa olímpica ho ha de ser tot: Jocs. Esport. Cultura. Espectacle. Socialització. Política. I en certa manera 'religió de la Humanitat': relligam de persones i pobles; relectura de les diverses cultures amb perspectiva unitària; reelecció d'un estil de convivència i relacions en la societat globalitzada. Cal una perspectiva integral de totes les dimensions apuntades i defugir decantacions extremes: ludisme, esportivisme, culturisme, espectacularitat, massificació, politiqueig. Totes les dimensions amb el substràcte econòmic, cert, ben administrat, no especulat. Qui treballa ha de rebre la retribució justa. No s'han d'esperar més beneficis que els necessaris per a seguir l'empresa i el benefici social de tots.

Recuperem la bellesa de l'esport, entretinguem-nos en contemplar l'activitat, l'autosuperació, l'harmonia física, mental i emocional. Veiem  gestos de mal gust quan es guanya, massa llàgrimes quan no es guanya (que no s'ha de veure pèrdua per dècimes). Rabietes indignes. Hem vist l'entrenador que expressa el triomf de la nedadora amb gestos de  collons (no reproduirem la imatge) que ensorren la bellesa de la natació. Estem promovent esportistes per una marca rècord no tenint cura ni del seu parlar, ni de la seva intel·ligència. No els fem herois sinó ninots temporals atemptant contra al seva personalitat, retardant la maduració sexual de les joves gimnastes femenines. Podem comprendre que ells cerquen una oportunitat de guanyar-se la vida doncs la responsabilitat és dels qui ho negocien i dels qui ho admirem i no ho discutim. 

¿Podem deixar l'esportivisme medallístic i fer festa de l'esport amb música, coral, poesia i literatura? ¿Es pot deixar temps en tota activitat, cerimònia olímpica, per al cant, l'elogi literari, la mostra plàstica (en pantalla) per comptes de fer un compacte indigest i despersonalitzat en al inauguració i en la cloenda?

Esport i educació social. Modelatge.

Avui l'heroi no pot ser sols el qui supera un altre. Serà heroi si es supera a si mateix, si ho fa amb major harmonia i bellesa, si veu amb bons ulls el triomf dels altres. ¿No es poden establir jurats amb aquesta visió polièdrica? ¿Un jurat que posa en comú les seves percepcions diferent i contrasta amb el banc d'imatges disponibles? ¿No arribarà a un acord per consens? ¿Si no hi arriben cinc persones jurades, que esperem de l'entesa humana?

Convé valorar persones que participen en diferents esports com ja es promou amb trialtó, pentatló, heptatló però l'heroi no ha de ser el qui arriba primer i cau esgotat. Més harmonia i valorar els recorreguts, no solament el punt final resiultant en temps. Avui que tots podem contempar-ho amb excel·lents imatges via telemàtica.

Aquestes imatges i valoracions són les que faran de l'esport una activitat admirable, imitable. Són els models que interioritzaran ens infant i joves. Abandonem els models de competició rabiosa.

Els jocs olímpics són garn matèria dels mitjans de comunicació. Ells reflecteixen imatges i valoracions. Una gran responsabilitat amb l'educació de masses que és l'educació social. No n'hi ha prou amb l'espectacle. Cal guiar-se per ètica relacional, ètica d ela convivència.

Esport i educació física escolar. Interiorització.

El pedagog Conrad Vilanou ha dedicat molts treballs a la pedagogia de l'esport partint ja del manifest per a una educació integral de Paul Robin i els ensenyaments del professor Alexandre Sanvicens que va insistir que l'educació física és abans que res activitat educativa i no un simple entrenament corporal. Si l'educació física escolar es fa bé, aconseguim la integració humana entre les dimensions biofísica, psicosocial i mental conscient. Els alumnes tindran criteris de quina activitat fer, quan reposar, com alimentar-se segons l'activitat, identificar molèsties i dolors per aplicar el remei adequat que no passa necessàriament per fàrmacologia o quirúrgia. Bona part dels dolors són memòria cerebral defensiva que pot haver quedat fixada.

 

OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO Postil·la de l'endemà, 28.07.2021

Simone Biles, amb bon seny, es retira

 

Veig els jocs olímpics en situació degradant però vaig voler enfocar-ho en positiu, apuntar una reorientació. Però advertia. 
Cal una perspectiva integral de totes les dimensions apuntades i defugir decantacions extremes ... Totes les dimensions amb el substràcte econòmic, cert, ben administrat, no especulat.
Estem promovent esportistes per una marca rècord no tenint cura ni del seu parlar, ni de la seva intel·ligència. No els fem herois sinó ninots temporals atemptant contra al seva personalitat

Ahir mateix, i avui, a tots els mitjans es parla d'estrès psíquic, d'ensorrament emocional, d'assetjaments sexuals existents, de fatiga extrema, de cops de calor, de necessitat d'atencions mèdiques... I tot això aguanta per l'espectacle, pel negoci de l'espectacle.

Res a veure amb els jocs olímpics de l'antiga Grècia. Ara s'assemblen més a les lluites romanes al circ dels esclaus i també d'homes lliures que ho feien per guanyar-se la vida.. Sembla que si els esportistes pateixen estrès, si cauen per un cop de calor, si surten derrotats... és el seu problema. L'espectacle continua i ja solament mirarem, mostrarem els medallistes.

Havent arribat a aquests abusos extrems, espero que el clam massiu obligui els gestors del negoci a canviar.

Martí Teixidó

 

 

Per saber-ne més.  Jo segueixo.

Grècia tants segles ocupada per l'Imperi Otomà. Napoleó va voler ocupar-la el 1815. Gran Bretanya va donar suport a la seva independència però per incorporar-la al seu imperi. Però qui havia redescobert Grècia i el seu heretatge a l'Edat Moderna havien estat els il·lustrats romàntics: Herder, Hölderlin, Goethe, Schiller... que van quedar admirats. Però va esdevenir una concepció occidentalitzada de l'art i la filosofia de Grècia productora de l'idealisme que va abocar al model grec-romà del Nazisme alemany i del Feixisme italià.

El debat ha quedat ben recollit pel francès Chris Marker a L'Héritage de la chouette (documental de 12 episodis) amb entrevises diverses i imatges revisionables i recuperades.

 

Canta el record de les dones marcades amb número al braç i estrella al pit a l'Alemanya Nazi.