Tots hem seguit la greu peripècia d'aquests minaires de Chile. L'emoció ens ha atrapat tement que la sotida semblava impossible; tant de temps! L'alegria se'ns ha contagiat. Tots ens sentim contents i amb emoció hem vist com sortien els minaires fent el cor fort, amb el cap clar... però esgotats. Han consumit energies personals en excés i ara la descompressió no es fàcil. Ho han dut molt bé: davant la dificultat, resistir els de l'interior i ben cohessionats. A fora un equip ben dirigit amb intel·lgència,ciència i consciència. Ara, a casa ja poden plorar, deixar-se anar i adonar-se de com n'era de difícil d'impossible, que han estat al límit de la vida amb al mort. Ara no veuran ja la vida com abans. (Recordo que no se'n van sortir els 118 mariners del sbumarí nuclear Kursk el 2001; no se'n van sortir, o qui sap si algú va decidir que millor que no se'n sortissin).És un èxit de la tecnologia -hem dit tots. Certament, l'enginy i la capacitat humana en programar operacions tan complexes amb una programació precisa, que s'ha acomplert a la perfecció, és elogiable. També s'ha vist que no sols és una qüestió de ciència-tecnologia dura. La ciència i el coneixement de la naturalesa humana ha estat tan important com la solució tecnològica. La comprensió de les reaccions psicofisiològiques, la importància de regular el temps, la interacció en el grup, han posat de manifest que les ciències social són tan ciències, certeses, que permeten predir i per això mateix orientar, conduir. La tercera dimensió humana, una dimensió que ens supera també hi ha estat present. Des de salmòdies, lletanies i pregàries d'uns, consciència de la vida que ens supera per a d'altres, projecció mística potser per a alguns.
Front al gran éxit tecnològic assolit amb ajuda de l'amic nordamericà i al gran encert en el tractament humà amb coneixement de psicologia i relacions humanes, algú ha dit que així tapem d'altres realitats. Els exercits d'USA segueixen presenst a moltes parts del món propiciant guerres quan convenen i la NASA dóna prioritat a investigacions i programes estratègics. Anant a salvar els pobres minaires de Chile potser s'aconseguirà que ens oblidem dels especuladors que guanyen fortunes en pocs dies sense arriscar res. Si ells no hi guanyessin tant, potser els minaires operarien en condicions de seguretat i salubritat i rebrien un millor sou per dedicar-se menys anys a una feina tan perillosa.
S'ha produït una mena de comunió humana que es pot limitar a l'espectacle d'allò que no s'havia vist, la novetat com a espectacle o la cosnciència que tots els humans formem part de la mateixa naturalesa, compartim els recursos del mateix planeta Terra i en canvi uns viuen molt bé i els altres carreguen escarrassats amb tot allò que els privilegiats gaudim: coure, petroli, coltan, sofre, sals... No podem passar per alt que som nosaltres que mantenim un món injust, un món que no és possible.
El presient de Chile diu que els
responsables pagaran. Però si no és la primera vegada! Justament m'ha vingut el record de Santa Maria de Iquique (1907), també a Atacama, ara fa cent anys. Minaires del salnitre que treballaven en condicions dures, insuportables i es van declarar en vaga. Certament allà va ser pitjor perquè no va ser accident sinó una matança criminal d'unes 3.600 persones.Confiem. Esperem. Exigim que aquest llarg patiment d'aquets 33 homes i les seves famílies, [de tants minaires que han mort d'accident o prematurament per malaltia] que tots hem seguit, porti un canvi total en les condicions de treballs dels minaires de tot el món que produeixen per nosaltres. Ells no ho podran aconseguir sols i som tots qui ens hem de fer sentir. Qui diu minaires, diu tots aquells treballs massa escarrassats. Martí Teixidó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada