Wall Street pierde su inmunidad

PAUL KRUGMAN 23/10/2011 a El País

A medida que el movimiento Ocupad Wall Street sigue creciendo, la respuesta de los objetivos del movimiento ha cambiado gradualmente: la displicencia despectiva ha sido sustituida por la queja. (Un lector de mi blog propone que empecemos a llamar a nuestra clase dirigente la "quejicocracia"). Los actuales señores de las finanzas observan a los manifestantes y preguntan: ¿no entienden lo que hemos hecho por la economía de EE UU?

El dinero de la industria financiera castigará a cualquier político que se atreva a criticar al sector

La respuesta es: sí, muchos de los manifestantes sí que entienden lo que Wall Street y, de manera más general, la élite económica del país han hecho por nosotros. Y es por eso por lo que protestan.

El pasado sábado, The New York Times informaba sobre lo que la gente del sector financiero dice en privado de las protestas. Mi cita favorita proviene de un gestor económico sin nombre que declaraba: "Los servicios financieros son una de las últimas cosas que hacemos en este país y que hacemos bien. Aprovechémosla".

Esto es sumamente injusto para los trabajadores estadounidenses, que son buenos en muchas cosas y podrían ser aún mejores si hiciésemos inversiones apropiadas en educación e infraestructuras. Pero considerando que Estados Unidos se ha quedado rezagado en todo excepto en los servicios financieros, ¿no deberíamos preguntarnos por qué y si es una tendencia que queremos mantener?

Porque la financialización de Estados Unidos no ha estado dictada por la mano invisible del mercado. Lo que hizo que el sector financiero creciese mucho más deprisa que el resto de la economía a partir de 1980 aproximadamente fue una serie de decisiones políticas conscientes, en especial un proceso de liberalización que se prolongó hasta justo antes de la crisis de 2008.

No es una coincidencia que la época del sector financiero en constante crecimiento fuese también una época de crecimiento constante de la desigualdad en los ingresos y la riqueza. Wall Street realizó una gran contribución directa a la polarización económica, porque el vertiginoso aumento de los ingresos de las empresas financieras constituía una fracción considerable de la parte creciente del 1% superior (y del 0,1% superior, que representa la mayor parte de las ganancias del 1% superior) de los ingresos del país. A grandes rasgos, las mismas fuerzas políticas que impulsaron la liberalización financiera fomentaron la desigualdad generalizada de diversas maneras: minando la organización sindical, librándose de la "restricción de la indignación" que antes limitaba las nóminas de los ejecutivos, etcétera.

Ah, y los impuestos de los ricos se redujeron drásticamente, por supuesto.

Se suponía que todo esto estaba justificado por los resultados: las nóminas de los magos de Wall Street eran apropiadas, nos decían, por las cosas maravillosas que hacían. Sin embargo, por alguna razón esas maravillas no lograban impregnar al resto del país (y esto era así incluso antes de la crisis). Los ingresos familiares medios, ajustados respecto a la inflación, solo crecieron alrededor de un quinto entre 1980 y 2007, tal como sucedió en la generación posterior a la Segunda Guerra Mundial, aun cuando la economía de la posguerra estuvo marcada por una estricta regulación financiera y por unos tipos de interés para los ricos mucho más altos que todo lo que actualmente se baraja en el debate político.

Luego llegó la crisis, que demostró que todas esas afirmaciones sobre el modo en que las finanzas modernas habían reducido el riesgo y hecho el sistema más estable eran un completo sinsentido. Los rescates gubernamentales fueron los que nos salvaron de una debacle económica tan mala o peor que la que dio lugar a la Gran Depresión.

¿Y qué hay de la situación actual? Las nóminas de Wall Street se han recuperado aun cuando los trabajadores corrientes siguen padeciendo el elevado paro y la reducción de los salarios reales. Pero es más difícil que nunca vislumbrar lo que están haciendo los financieros para ganarse ese dinero, si es que están haciendo algo.

¿Por qué, entonces, Wall Street espera que alguien se tome en serio sus quejas? Ese gestor económico que afirmaba que las finanzas son lo único que Estados Unidos hace bien también se quejaba de que los dos senadores demócratas de Nueva York no estén de su parte, y declaraba: "Tienen que comprender quién es su electorado". En realidad, seguramente saben muy bien quién es su electorado (y hasta en Nueva York, 16 de cada 17 trabajadores pertenecen a sectores distintos del financiero).

Pero él no hablaba realmente de votantes, claro está. Hablaba de la única cosa que Wall Street sigue poseyendo en abundancia gracias a esos rescates, a pesar de su absoluta falta de credibilidad: el dinero.

El dinero habla en la política estadounidense, y lo que el dinero del sector financiero ha estado diciendo últimamente es que castigará a cualquier político que se atreva a criticar el comportamiento de ese sector, por muy delicadamente que lo haga (como ha quedado demostrado por la forma en que el dinero de Wall Street ha abandonado ahora al presidente Barack Obama a favor de Mitt Romney). Y esto explica la sorpresa del sector ante los últimos acontecimientos.

Ya ven, hasta hace unas pocas semanas era como si Wall Street hubiese conseguido sobornar e intimidar a nuestro sistema político para que olvidase toda esa historia de que se embolsaba unas suculentas nóminas mientras destruía la economía mundial. Entonces, de repente, algunas personas insistieron en volver a sacar a colación el asunto.

Y millones de estadounidenses se han hecho eco de su indignación. No es de extrañar que Wall Street se queje.

Paul Krugman es profesor de Economía en Princeton y premio Nobel 2008. © New York Times Service 2011. Traducción de News Clips.

I com se'ns repeteix la història als catalans!

Jo sóc mestre d'escola. He ensenyat cències socials durant set anys, a un cinc-cents alumnes.

Vaig procurar que entenguessin bé què havia passat a España amb el colonialisme abusiu i caciquil dels segles XVI i XVII, la mala relació amb les colònies que va dur a una independència mol violenta al segle XIX fins a la desvinculació total de Cuba i Filipinas el 1898. España va ser una metròpoli mal administradora que amb la independència política va perdre tot vincle econòmic amb les antigues colònies. La crisi econòmica de finals del segle XIX va ser la resultant d'haver volgut viure com els països més industrialitzats copiant les seves manifestacions visibles sense planificar bé el sistema productiu. Dues evidències clares. Mentre a Catalunya i Pais Basc la burgesia invertia els guanys en millor industrialització, la burgesia castellana s'entretenia comprant títols de noblesa "grandes de España" improductius. Com que el ferrocarril lluia a tot Europa, l'Estat va voler fer-se amb les companyies privades de les regions productives i va voler estendre ferrocarril per totes els capitals de provincia sense haver previst quina producció interior seria objecte de transport que amortisaria les inversions econòmiques. Els trens es van fer perquè els señoritos i les dames es passegessin i, a diferència d'Europa, els ferrocarrils espanyols van ser un fracàs perquè no estaven pensats per a trasllat de emrcadesries. El pistolerisme de la dreta d'inicis del segle XX va acostar l'anarquisme internacionalista i esperantista al terrorisme i tot va abocar a una guerra incivil quan la dreta va perdre les eleccions el 1935 i va anar atiant el cop d'estat militar.

Veig com la història es repeteix de manera massa semblant. De tant en tant veiem bodes de grandes de España que distreuen la massa. L'Alta Velocidad Española (AVE) no té res a veure amb el TGV francès (5 línies) o l'ICE alemany (5 línies). És una sola línia que passa per Madrid, o dues en forma d'ics i va fent totes les marrades que calgui per connectar totes les capitals de provincia. La mateixa concepció que el ferrocarril del segle XIX. I els trens de mercaderies no funcionen. I els aeroports a tot arreu. Despesa inútil que paguem tots.

Les escoles justetes, amb goteres, pistes amb esquerdes, classes convencionals, faltades de tallers i sense despatxos per a estudi i tutoria dels professors. Els hospitals que han millorat tant, són els que reben més retallades a la directa: plants i quiròfans que es tanquen.

A principis del segle XX apareix "el problema catalan y vasco, el separatismo". Efectivament, la burgesia que havia perdut el comerç amb Cuba i Filipinas, mirava cap a Europa. Però aviat desactiven Catalunya amb una jugada magistral: el diputat Cambó a Madrid i es desactiva la desafecció. El problema basc no està tan clar doncsen eralitat la banca espanyola és banca basca i santanderina (de quan l'or i la plata que entrava per Sevilla i sortia pel puerto de Castilla per anar a retornar el préstec a Flandes).

I ara estem vivint una situació ben semblant, per no dir igual. A la Villa Y Corte recapten els impostos proporcionals a l'activitat econòmica de cada autonomia (excepció econòmica del Pais Basc i Navarra). Un bon negoci quadar-se'n una part per la capitalitat i per uns ministerios que no han ja de fer res (cultura, educación, vivienda, sanidad, industria, comercio). I la part que retornen, la retornen anys després sense interessos. Un bon negoci. Però les subvencions europees es proposen, reben i gestionen a Madrid.
¿Recordem quan el 2007 els empresaris catalans van concentrar-se a IESE per reclamar la gestió de l'aeroport d'El Prat?... I s'ha desactivat. La COE va tenir l'habilitat de cedir la presidència a l'emp
resari Rosell i ja s'ha controlat la desafecció. el diputat Duran Lleida ha estat enviat a Madrid i si cal, per acabar de desactivar... el faran ministre. La història es repeteix. Confiem però que no es repeteixi el pistolerisme de dreta, el terrorisme d'esquerra i el cop d'Estat militar si la dreta no pogués tenir representació majoritària. MTP

Indignación

CHANTAL MAILLARD 15/10/2011 EL PAIS

Aplaudo la indignación democrática, siempre que sea coherentemente democrática: el demos, el pueblo, en época de globalización, se extiende mucho más allá de nuestras pequeñas fronteras, personales y políticas. No estamos en 1944, tampoco en 1968. Los derechos universales han de ser entendidos y defendidos, ahora, globalmente, sin excepción de pueblos ni de razas, humanas y no humanas, pues lo que afecta a uno sólo de los seres del planeta nos afecta a todos.

Me indigno porque hablar, hablamos mucho, pero ¿daríamos un ápice de nuestras comodidades diarias por salvar a un inocente cuando éste no es "de los nuestros"? ¿De verdad? Siempre que trazamos fronteras, éstas nos hacen ser entidades mezquinas.

Me indigno cuando nos indignamos por un recorte de nuestros sueldos pero no lo hacemos por los dos millones y medio de desplazados que mueren de hambre en los campos de Somalia.

Me indigna que no nos indignemos y pidamos responsabilidades a nuestros Gobiernos, a los que tal vez podríamos acusar de genocidio por omisión. Pero claro, tenemos otras prioridades.

Me indigna que consideremos que esto no nos atañe y que recibamos al rey del Vaticano (¡qué poco y qué mal recordamos la Historia!) con bombos y platillos. ¿Por qué no darían los cristianos el coste de su fiesta papal para evitar la muerte de una parte de estos dos millones y medio de personas? Me indigno cuando las sectas se indignan bañadas en su hipocresía.

Me indigna que la mayor parte de la población veamos aproximarse el desastre sin variar en nada nuestra forma de vida consumista.

Me indigno porque no acabamos de considerar a los demás seres de este planeta como semejantes. Porque hay que seguir pidiendo perdón por pensar que un animal es uno de nosotros y por decir en voz alta que son mejores que nosotros.

Me indigna que no sintamos en nosotros al animal, al auténtico animal, clamando por un poco de sosiego.

Me indigna que no nos alcemos más alto y desenmascaremos esta farsa que llamamos democracia cuando sabemos pertinentemente que el sistema no funciona, que no votamos a quienes queremos que gobiernen sino que más bien participamos en un torneo preparado por quienes controlan económicamente el circo de las candidaturas y sus ferias electorales. Y sabemos, también, que no hay ideal ni sabiduría en la mayor parte de quienes pugnan por representarnos sino, todo lo más, la pericia del jugador que participa, conscientemente, en un juego amañado por las grandes empresas, frente a las que no todos los políticos tienen el arma que conviene: un espíritu educado en la templanza y otras virtudes necesarias para calmar el ansia.

Y ¿qué hacer? ¿Qué modelo inventar?

Clamar por la sabiduría. Educar a un niño poniendo a su alcance los medios para la más alta comprensión. Mirar hacia otros pueblos: los últimos supervivientes de las selvas tropicales, Bhutan tal vez, pueblos felices, si los hay. Aprender de ellos, de su felicidad: su eudaimonía: la buena (eu) voz interior (daimon), el buen-estar. El buen daimon es algo con lo que se nace, pero se ausenta en cuanto uno insiste en procurarse un bienestar calculado en forma de pertenencias y derechos adquiridos. El Estado de bienestar se sostiene sobre un paquete de derechos adquiridos a costa de otros, de muchos otros, y a los que no estamos dispuestos, al parecer, a renunciar. No hay felicidad que se asiente sobre tales bases.

Urge pensar en formular otro tipo de Gobierno, que no sea precisamente del demos: gremial y etnocéntrico, ni tampoco se sostenga en el krátos: el poder, sino en la comprensión, la compasión y el conocimiento.

Chantal Maillard (Bruselas, 1951) ha publicado este año Bélgica. Cuadernos de memoria. Pre-Textos. Valencia, 2011. 344 páginas. 25 euros.

Avui, 15 d'octubre de 2011
he sortit per a anar a recollir el diari.
Sí, avui a primera plana, fotografia i informació de la protesta mundial a 950 ciutats de 82 països. Barcelona, 17 h, plaça de Catalunya. Dies enrerra la poca informació, als diaris de major tirada, venia amagadeta a les pàgines interiors. Per què?

He volgut comprar un conte per al meu nét de 3 anys d'edat, un infant, sa, despert i llest (que no sols depèn de la natura); molt ben educat per mare i pare . Excel·lent. He trobat una versió més de El gegant egoïsta que va escriure fa molts anys un home intel·ligent, Oscar Wilde.
Molt adequat per explicar que aquests gegants egoïstes del capital no sortiran de la seva tristor, no veuran la primavera, fins que comparteixin el seu jardí amb els humans que solamet volem jugar-hi, aplegar alguna margarida i tastar algunes cireres. El jardí seguirà sent seu; nosaltres no volem capitalitzar jardins. Nosaltres volem jugar al jardí, disposar de diner per viure (menjar, tenir casa, tenir llibres i música, viatjar), viure junts els qui ens estimem, tenir molts amics, celebrar-ho junts i sentir-nos solidaris de tots els viatgers de la mateixa nau Terra on anem tots i hem de caber-hi tots sense trepitjar-nos. MTP
I el conte acaba així:
El nen li va agafar la manassa i li va dir:
"Una vegada, fa molts anys, em vas deixar jugar al teu jardí.
Ara vindràs amb mi, al meu jardí, que és el Paradís"

LA GLOBALITZACIÓ JUSTA, SOLIDÀRIA DE LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT és possible. Depèn de tu, depèn de mi...

951 cities – 82 countries

‎

OCTOBER 15TH

UNITED FOR #GLOBALCHANGE

On October 15th people from all over the world will take to the streets and squares.

From America to Asia, from Africa to Europe, people are rising up to claim their rights and demand a true democracy. Now it is time for all of us to join in a global non violent protest.

The ruling powers work for the benefit of just a few, ignoring the will of the vast majority and the human and environmental price we all have to pay. This intolerable situation must end.

United in one voice, we will let politicians, and the financial elites they serve, know it is up to us, the people, to decide our future. We are not goods in the hands of politicians and bankers who do not represent us.

On October 15th, we will meet on the streets to initiate the global change we want. We will peacefully demonstrate, talk and organize until we make it happen.

It’s time for us to unite. It’s time for them to listen.

People of the world, rise up on October 15th!

acció unitària / acció no-violenta / acció política / acció ètica / acció poliètica / acció per una vida de tots en pau

"De la indignació a l'acció" : instruccions quan s'arribi a Arc de Triomf

ALGUNA ACCIÓ MÉS que anar a la contra

Manifestació... Ocupació... Cridòria... Bloqueig del trànsit... NO, NO, NO! Falta imaginació.
No es pot anar solament a la contra. Això pot durar cinc minuts. Després cal fer alguna acció de projecció. Va ser creativa la retirada de 155 € dels comptes, el 30 de maig de 2011. Podria ser també ingressar 1 € a un compte determinat; cada € simbolitzaria un vot. Caldrà donar una sortida al vot dels indignats per al proper 20N. S'ha de conèixer l'abast, sense fer cap mal. No cal centrar atacs en representants polítics, tenen una certa legitimiat fràgil davant dels no-representats econòmics; sabem que les causes són molt més àmplies. Millor no fer caricatures que desacrediten els sòlids arguments per estar indignat davant d'un model d'organització social i política injust i no democràtic. Pocs eslògans i propostes clares i numerades que es vagin repetint fins que la població arribi a memoritzar-les (Com quan es diu: resolució núm. de les NU).

La injustícia d'aquest sistema és tan gran que no ens podem aturar. Es pot anar a les concentracions, es pot accedir als portals d'internet... però el més important és que arreu obrim conversa amb el tema: amb la família, amb els companys de feina, al bar, en trobar els veïns a l'ascensor (ja no cal parlar del temps, cal parlar de la injustícia econòmica d'uns que abusen i els treballadors són qui "paguen el gasto". Efectivament, estem contra aquest sistema econòmic injust i trampós i els que li donen suport o callen són comparables als ciutadans que van callar -l'espiral de silenci- davant dels abusos del nazionalsozialisme i del faccisme que després van lamentar on havia arribat. Gandhi ja ho va dir: el problema no és que hi hagi gent dolenta; el problema és el silenci dels bons.

Galbraith, Krugman, Stiglitz són reconeguts economistes pel sistema que han aixecat la veu per denunciar els excessos i abusos... Denuncien el sistema econòmic com s'ha desenvolupat.

Denunciem aquest sistema, sense violència, amb no-violència activa: Mahatma Gandhi va encapçalar la lluita per la inependència de l'Índia, Martin Luther King va encapçalar la lluita contra la segregació racial, Nelson Mandela va sortir de la presó després de 27 anys i va encapçalar la superació (encara parcial) de l'apartheid. A Catalunya i a España Lluís-Maria Xirinacs va guanyar a peu dret l'amnistia política, es va plantar per la independència econòmica i va treballar per la moneda telemàtica (un sistema contra les trampes que no interessa als lladres legals); va obrir camí però no vàrem ser capaços de seguir.

És ara amics, és ara! - cantem amb Jaume Arnella
Quan per mi sigui la Terra i jo sigui per tothom
I ens anomenem noslatres i no ens quadri cap més nom.
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble.
I jo diré...
I junts direm:
És ara amics, és ara!
Com més endavant camines més s'eixampla l'horitzó.
Quan entre els homes no hi hagi cap esclau ni cap senyor.
Jo cantaré cançons de llibertat.
Jo cantaré cançons per al meu poble.
I jo diré...
I junts direm:
És ara amics, és ara!

Martí Teixidó

del 10 juliol 2010... al 15 d'ocubre 2011. Encara és forta la lluita... i queda tant per fer!

I en primer lloc salvar de la misèria els més fràgils que bé que podríem ser nosaltres!
O és que som dels qui pensen que els qui estan en al misèria és perquè no volen treballar?
Algú pensa que els banquers i els amos de grans fortunes s'ho han guanyat amb treball?

Reafirmem les mesures: econòmica, social, política, cultural, comunicativa necessàries i de justícia.

dijous 19 de maig de 2011

Indignats. I tant! Ingenus, No! Ara cal Intel·ligència i Implicació generosa.

INDIGNATS, SÍ! I TANT! MASSA POC! Però no per a fer un festival de TV. Tots convocats, tants, i qui dirà alguna paraula assenyada que ens permeti sortir d'aquest atzucac. Els qui ens hi han conduït s'ho miren enrient-se de nosaltres que ens quedem veient l'espectacle que és digne de la televisió narcotizant.

0. Els qui treballem per a tots ara hem estat els primers en pagar.
Als funcionaris públics, als profesionals i treballadors de la salut i de l'ensenyament ja ens descompten cada mes el 5-7% del sou, i seguim contribuint. Som alguns menys i fem la mateixa feina.

1. Mesura econòmica. Qui ha de pagar.
Ara s'ha d'anar a la porta dels bancs i entitats financeres. Ara han de retornar elles el 5% dels beneficis dels darrers deu anys que anualment anaven del 37 al 27 %. Els direm: -Senyors, la cosa no ha anat bé i ja ho veuen, hauran de retornar una part. Els beneficis eren falsos. Són vostès que han jugat a futurs, no nosaltres.

2. Mesura social. Qui té dret a l'habitatge.
Hi ha famílies que es queden sense l'habitatge que necessiten per viure i anaven pagant. Ha fallat l'operació immobiliària especulativa. Els habitatges han d'anar al seu preu de taxació real i són els especuladors i financers que van arricar massa i no poden mantenir els guanys que van cobejar. Si les famílies no poden fer front de moment al pagament de l'habitatge en propietat, han de quedar subjectes a un lloguer ajustat amb opció de compra. No podem acceptar tants habiatges buits (Aneu a Sant Cugat, ciutat fantasma) i tantes famílies i joves en espera d'habitatge. S'han d'assignar en lloguer amb preu taxat que no ha de superar el 33% dels ingressos dels qui hi viuen.

3. Mesura política. Democràcia, no espectacle electoral.
L'autèntica democràcia és la de la participació directa o de representació participativa de proximitat. La democràcia local és la més autèntica. Fora publicitat enganyosa i costosa. Un quadern informatiu de les opcions que es presenten i actes de presentació prèviament anunciats. Candidatures de partits o agrupacions electorals però en llista oberta, d'elecció directa. S'han d'escollir persones vinculades a partits o agrupacions, no partits que subordinen persones a la disciplina de vot. La disciplina de vot ha d'estar prohibida per llei en un estat democràtic. Els parlamentaris han de parlar, escoltar i reconsiderar.

4. Mesura cultural educativa. Cultura per a tots com a aliment bàsic de la ment.
Totes els institucions escolars han de ser centres culturals oberts a tots els ciutadans on puguin organitzar actes, conferències, exposisions, debats i cursos. Desamortitzar les escoles i instituts buits la meitat dels dies de l'any (185). Els estudiants d'art, de música i d'altres han de poder presentar-hi les seves primeres actuacions i realitzacions. Tots hi han de poder fer teatre, performances, ioga o aprendre llengües d'origen. Cultura directa de proximitat per frenar el virus de la cultura de masses industrialitzada que ens envaeix.

5. Mesura comunicativa. Garantir la cohesió i la responsabilitat social.
Els mitjans de comunicació, particularment els que mostren modelatge de costums de forma visual sense que calgui alfabetització són els responsables de la socialització plural, democràtica i laica. Se'ls ha d'exigir un compromís efectiu en el respecte a la llibertat personal sens perjudici de l'entesa i la cohesió social. Si presenten informacions o ficcions dissocials han de fer la complementària mediació educadora particularment en hores d'audiència infantil i juvenil.

Martí Teixidó
http://politicadeducacio-comunicactiva.blogspot.com/

Efectivament. Wall Street... i els sistemes financers són qui han creat aquest engany: finaçament i més finançament. I qui produeix riquesa real? Qui emprèn i crea llocs de treball?

1 Han demostrat que aquest sistema econòmic és fals
Diuen: "enfortir els mecanismes financers"
Per fer encara una caiguda més gran?
Per seguir amb els seus guanys desorbitats?
Si justament hi ha hagut tant de finaçament que el mateix capital feia la volta i finançava dues i tres vegades. Qui ho havia de dir, els bancs prestadors de diners anaven a cercar diner en préstec. Això és viciós, cancerigen i mata. El mercat està mort. Igual que la URSS va estar morta i va esfumar-se el comunisme. El mercat està mort i no hi ha capitalisme (capital X treball).

2 Tot es basava en crèixer més i més: més fills, més població, més demanda, més producció, més territoris on vendre, més guanys econòmics, més estratificació social.
S'ha acabat l'economia de creixement geomètric imparable. Aquesta és la que permetia el gran finançament cada cop més exagerat. Com que produiràs deu vegades més, guanyaràs molt i pagar el crèdit serà no res.

Ja no es pot seguir amb l'economia de creixement indefinit. Està tot el planeta Terra cobert. No es pot anar avendre a la Xina ni enlloc. Són ells els qui, amb sous d'escarraç, segueixen el joc que els vàrem ensenyar. Baixen els preus al mínim, van cobrint el mercat, fins que tinguin el monoploli. No hi ha territoris on anar a vendre. Cal esperar que s'aturi el creixement exponencial de la població del planeta Terra.

3 Ells varen superar el límit de la inflació i van seguir creixent. Ara ens hem d'aturar tots per ells.
Ara a la Unió Europea es posen restriccions al dèficit públic i privat i France i Deutschland volen cobrar els guany de tants anys de comercialització. Van escampar els seu productes arreu. Fa deu anys es posaven restriccions a la inflació i els únics que no complien, que sempre anaven per sobre eren France i Deutschland. Ells anaven fent. I si podien restriccions d'entrada: France, la dels il·lustrats que va anar al despotisme il·lustrat, restricció de productes agrícoles d'España volcant camions impúnement; Alemanya que amb els il·lustrats romàntics es va corprendre de Grècia (Hellas) i en va cantar les excel·lències ha omplert el seu país d'electrodomèstics i màquines que ells van acceptar però ara no poden pagar.

4 Estem en guerra: econòmica a casa; militar a casa dels altres on hi ha energia, minerals o ciutats bombardeajdes per reconstruir, com van inventar els USAïtes.
Parlem clar. Això és la III Guerra Mundial i com la I i la II està liderada per France i Deutschland que necessiten meracts i han de col·locar els seus productes. És efectiavment una guerra econòmica però que pot fer tant de mal com el 1.400.000 joves europeus morts al front de Verdum o els incomptables morts de la II guerra a Alemanya, Polònia, Normandia... Ara es deixen families snese casa i sense feina. Què esperen que passi? I mentrestant, United Kingdom, England segueix queixant-se d'Europa i sempre compta amb USA. La guerra desequilibra i els oportunistes fan grans guanys com Calçats Segarra o Joan March a España el 1938. Empreses USA van anar a reconstruir l'Iraq bombardejat. Ho ha declarat descaradament l'agent financer Alessio Rastani: Els inversors saben que el mercat està mort. Qualsevol persona pot fer diner; això és una oportunitat.

Què esperaven, que anessin a protestar a Whasington? D'on ve el mal?

The New York Times

CNN

The Washignton Post

The Boston Globe

Chicago Tribune

Més de 700 detinguts a Nova York durant les protestes contra Wall Street

Les protestes dels indignats s'estenen per diverses ciutats dels Estats Units

La policia de Nova York ha detingut més de 700 manifestants que protestaven contra el sistema polític i financer en una marxa pel pont de Brooklyn organitzada pel moviment 'Ocupem Wall Street' (etiqueta#OccupyWallStreet a Twitter)

Van tenir l'esperança d'un pesident Obama que estaria al costat de la gent, no dels rics i sembla que ho intenta, però ja hem vist que no li deixen prendre mesures en favor de la majoria. Si no mana Whashington i el poder està a New York, ¿no és just que es vagi allà a demanar un salari de justícia per a tots? Solament un salari de justícia! I que ells seguixein grassos de dòlars! Ja sabem que tenen un transtorn de conducta, són psicòtics del diner i farem el possible per ajudar-los, al cap d'avall són probres humans malalts obsessius. Ni se'n recorden que tots morirem igual! Mira que passar-se la vida acaparant, guardant, vigilant... Qui els ha fet esclaus?

INDIGNATS, DESCONTENTS, ESTAFATS, OPRIMITS... i ara ens criden a votar -20N- altra vegada

Ja sabem que n'hi ha de problemes. Han desencadenat un problema econòmic mundial perquè han especulat, han fet trampa, han volgut guanyar diners sense treballar i sense produir. Són els qui es passen el dia mirant, vigilant, com pugen i baixen els valors, els seus valor econòmics. Res de valors ètics, aquests són per a la gent que s'ha de comportar correctament. I què produeixen ells? Què treballen? Res de res. Ells són el mercat, s'amaguen sota el nom del mercat; quines galtes! I sabem qui són: Tudor Jones, George Soros, Warren Buffet, Jim Chanos, David Tepper, John Paulson, Lakshmi Mittal... i també espanyols que coneixem massa bé: Emilio Botín, Francisco González, Isidre Fainé, Joan Oliu, César Alierta, Eduard Fornesa, Salvador Gabarró i els qui des de càrrecs públics els ajuden: Rodrigo Rato, Esperanza Aguirre, Cristóbal Montoro, Narcís Serra, Joan Hortalà...

En diuen crisi econòmica però ells segueixen guanyant-hi. Demanen ajudes als governs i no tenen cor per treure l'habitatge en hipoteca a una família, no tenen vergonya per dir que ells "han de guanyar diners", que les crisis son un bon moment per als "bons", per als qui "no tenen por".



No parlarem del què han fet els governs d'España i de les comunitats autònomes des de 2008 quan van començar a reconèixer que no juguem a la "Champions". Ja sabem quines mesures, i cada mesura agreuja més la situació i en demana una altra. Retallada de sous als funcionaris, reducció de serveis, incompliment de pagaments compromesos... I per altra banda, emissió de deute públic per salvar el dèficit públic, prometent un increïble interès del 4,75% al que calladament s'hi afegeixen els financers que en volen guanyar un 3%. Mentre a uns se'ls retalla el sou per salvar el país (5-7%) ... a uns altres se'ls dóna un interès (4,75% + 3%). S'apunten a salvar el país per guanyar encara més. Inacceptable! Indignant! Estafa social! Escanyapobres!

Diuen que no hi ha solucions, que ens hem d'ajustar tots... Tots? I ara ens criden a eleccions per al 20N. I haurem de votar els mateixos. I ja ens anuncien els resultats abans de començar. Qui està a l'oposició i no ha dit mai una proposta política clara, va repetint la cantarella de sempre i sembla que la gent se l'empassa. Qui ha estat al govern, surt per ser president de govern i diu que té solucions però, essent vicepresidnet no les ha aplicades?

Cridats a eleccions, passarem dies parlant, fent proclames i reclamant majories prometent... fum, fum, fum. Els polítics que no poden fer res, que els mercats els ho impedeixen es presenten perquè els votem. Però si manen els econòmics, no hem de votar els econòmics? I si no els podem votar, els haurem de botar, els haurem d'apartar de la polis doncs fan mal a la gent, no tenen sentit cívic.

¿On ha quedat aquella gran, pacífica i integradora manifestació ciutadana de Catalunya del 10 de juliol de 2010?

¿Després de dies d'estada participativa, col·laborativa i pacífica a les places dels indignats, del 15 M, de Democràcia real... i de tanta gent que hi va donar suport farem unes eleccions com sempre?

No podem deixar les places, el carrer, mentre no canviï aquesta situació que tothom sap que és injusta. Aquest món és el que no és possible. Un altre món és necessari. Llàstima que quan sortim al carrer solament sabem cridar i fer soroll. Perquè no cantem més? Poetes i cantautors compromesos ens han posat repertoris que hem deixat oblidats. A les manifestacions cantant! Per comptes de paperets de propaganda i consignes cal distribuir papers amb les lletres que junts podem cantar. S'hi afegirà més gent (els banquers no, que solamet canten números i desafinen).

No és això companys, no és això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents, altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir, no és això.

Lluís Llach

Somos Somos como esos viejos árboles batidos por el viento que azota desde el mar. Hemos perdido compañeros, paisajes y esperanzas en nuestro caminar. Vamos hundiendo en las palabras las huellas de los labios para poder besar tiempos futuros y anhelados, de manos contra manos izando la igualdad. Somos como la humilde adoba que cubre contra el tiempo la sombra del hogar. Hemos perdido nuestra historia, canciones y caminos en duro batallar.

Vamos a echar nuevas raíces por campos y veredas, para poder andar tiempos que traigan en su entraña esa gran utopía que es la fraternidad. Somos igual que nuestra tierra suaves como la arcilla duros del roquedal. Hemos atravesado el tiempo dejando en los secanos nuestra lucha total. Vamos a hacer con el futuro un canto a la esperanza y poder encontrar tiempos cubiertos con las manos los rostros y los labios que sueñan libertad. Somos como esos viejos árboles. José Antonio Labordeta

Aquest sistema no funciona, no s'hi pot viure. Però tampoc es pot viure fora del sistema.
No anar a votar és deixar-los fer el que vulguin. Si vota el 50% dels 350 diputats solament n'haurien de sortir 176. Així els altres 174 se'ls rerateixen entre els partits que han obtingut majoria: un frau de la llei de Hont a la democràcia. Si voten 50% no hi hauria d'haver més de 176 diputats. Per què n'hem de mantenir més si no representen ningú?

Però no es pot deixar d'anar a votar. Els descontents no podem permetre que diguin que ens abstenim, que passem, que ens n'hem anat de cap de setmana. No podem sortir del sistema.

Què podem fer?... Aquesta vegada podem fer una acció molt clara. Anar a votar i fer un vot nul (segons ells) però que es pugui recomptar i demostrar que és superior al partit més votat. Serà un vot nul legalment, però serà un vot legítim que deslegitima els partits que no tenen el crèdit dels ciutadans. Després de les eleccions s'haurà de donar representació als promotors del vot nul que hagi tingut àmplia i majoritària acceptació.

Tan simple com cridar a la ciutadania descontenta que votin en una paperata que digui:
INDIGNATS / DESCONTENTS / 15M / DEMOCRÀCIA REAL / JUSTÍCIA ECONÒMICA
i recomptar aquests vots nuls, que sabem que no són vots nuls. El recompte és públic i mentre els membres de la mesa han d'anotar nul, altres poden recomptar i destriar els quatre nuls dels falsament nuls i clarament legítims. Ja estem cansats d'eleccions inútils. Aquestes poden ser diferents. Martí Teixidó

Fonamentació pedagògica de l'ensenyament en català

divendres 23 de setembre de 2011

Fonamentació pedagògica de l'ensenyament en català

Societat Catalana de Pedagogia
Institut d’Estudis Catalans


Acte acadèmic
dimecres, 5 d'octubre a les 19 h

APRENDRE EN CATALÀ, UN OBJECTIU
EDUCATIU I SOCIAL IRRENUNCIABLE
FONAMENTACIÓ PEDAGÒGICA

El president de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis
Catalans, Martí Teixidó, es complau en convidar-vos a la sessió inaugural del
curs 2011-2012.

L’acte serà presidit per l’Il·lm. Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis
Catalans.
Hi intervindran:
. Joaquim Arenas, exdirector del Servei d’Ensenyament del Català.
. Diego Gómez, expresident d’Escola Valenciana.
. Ramon Bassa, exdirector del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes
Balears.
. Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
. Joan Mallart, catedràtic de Didàctica de la Universitat de Barcelona.

L’acte se celebrarà el dimecres 5 d’octubre, a les 19 hores,
a la Sala Prat de la Riba de l’Institut (carrer del Carme, 47, de Barcelona).

(Es prega confirmació per correu electrònic a l’adreça scp@iec.cat o al tel. 935 529 103.)

CRISI I FINAL DEL SISTEMA DE FINANÇAMENT ESPECULATIU FALSCAPITALISTA

Acampada a les borses del món contra el sistema financer (publicat per Vilaweb)

Una cinquantena d'indignats han passat la nit a les portes de la borsa de Barcelona · A Wall Street s'hi han aplegat centenars de manifestants

Ja hem arribat a la causa real de la crisi econòmica. Ha fallat el sistema de mercats, que no capitalista de riquesa = treball X capital. El "mercat", la "confiança dels mercats" ¡Què c... és això!, sembla llenguate pseudoreligiós. ¿Es que volem que tornin a confiar en els mercats, els qui posen diners avui i demà els retiren volent haver guanyat fortunes? (Soros i tots els de la seva espècie de paràsits humans que viuen a costa del treball dels altres) La seva feina és la no-feina: no fer res. Esperen que els altres facin feina, ells solament estan vigilant els seus diners, siguin dolars, euros, iens o iuans... i amb cada canvi... diners a la caixa. Bé, això que dic. "són seus"... és un dir. No hi ha humà que pugui crear en tota la vida la riquesa que aquests deshumans acumulen en pocs anys i es passen la vida vigilant de no perdre. I tenen por de perdre-ho perquè si ho van guanyar en pocs anys, sense fer feina o treball propi, saben que hi ha d'altres tramposos com ells que els poden "arruinar". Deixem-los estar aquests. No són ciutadans del món.

"La crisi econòmica"... Alemanya no pot cobrar de Grècia tot el que li va vendre perquè li va vendre tot i no sé ni si li va compar unes tones d'olives. I es clar, si Grècia no fabrica electrodomèstics, els compra tots pequè els hi posen a bon preu i li diuen ja ho pagaràs. Però si res els compren, res fabricaran i no ho podran pagar. ¿Que no es podia veure això? Bé, potser els qui ho van muntar, ja van cobrar les seves primes, van vendre el deute a d'altres igual d'avariciosos però més "tontos" i han anat a amagar els seu diners a d'altres empreses. I la crisi econòmica és això: ja no poden amagar més el diner a d'altres empreses. ¡S'ha acabat! ! ¡Prou!

Ara jo voldria veure l'any de gràcia del que parla la Biblia hebrea i cristiana. L'Any de gràcia del Senyor. No sé si ho van practicar de veritat però vull penar que sí. 7 X 7 = 49 anys, dues generacions i l'any 50, any de gràcia: nou repartiment de terres. En 49 anys, certament n'hi ha de més treballadors que d'altres, però també n'hi ha que han treballat i no han tingut fortuna. Als 50 anys, es retallen (no se'ls deixa sense res) les fortunes dels afortunats, d'aquells que ho rebrien tot dels seus pares i avis sense haver-s'ho treballat. Es reparteixen amb els qui no tenen terres, aquells que potser no n'han heretat ni un bocí dels seus pares, per mala fortuna o per poc treball, que de tot hi ha. Els qui han rebut massa herència l'han d'ajustar; els qui no han rebut res tenen dret a que se'ls donin oportunitats. És simple justícia social. Hi haurà menys robatoris, no caldrà tanta policia, els jutjats no estaran tan sobrecarregats... fins i tot hi pot haver més salut personal.

11 setembre 11: Diada Nacional de Catalunya Gran

Ofrena floral a Rafael Casanova. Ara sota control policial sembla ja un acte institucional. No hi ha interrupcions ni manifestacions espontànies. No hi ha passejants, ni badocs, ni tafaners, ni visitants o turistes observant admirats o sorpresos una manifestaciò real, arrauxada, però sempre pacífica Potser per depurar massa ara hi falta vida; la dosi d'antibiòtic ha estat molt alta i es pot matar massa. Sí, hi havia crits i xiulets, i aplaudiments i indiferències i alguna esbroncada. A vegades grups de joves alliçonats o revoltats allargaven massa la protesta. Tothom hi ha de poder dir la seva. Ara no la pot dir ningú. Confio que reajustarem. Farem un pacte: es pot aplaudir, corejar, xiular, cridar i esbroncar però a temps limitat. S'ha de passar el torn als altres. Sobre l'empostissat, on hi ha la banda de música, en lloc preferent i visible, un mestre de cerimònia, prèviament nomenat tindrà l'atribució de donar per finalizades les expressions que s'excedeixen en forma, en volum, o en temps. I tothom ho respectarà.

Certament, aquest control total pot haver afavorit en algun cas però estic segur que molt pocs. La major part d'ofrenes són estereotipades, a quasi totes la mateixa música, Els Segadors... quantes vegades? I poques vegades cantada. Podem arribar a avorrir-ho. Les composicions florals... semblen plastificades, safates de flos que semblen un pastís; no s'escau. I quina forma més servil, aquesta de les flors. Qui fa el gest de posar-les ni les ha collides, ni les ha comprades, ni ha fet la composició floral, ni les ha portades a les mans... tenen mossos o joves d'escarraç. Solament fer de figurant a la foto té molt poc mèrit. Si Rafael Casanova pogués parlar...!

Jo no m'hi passo tot el matí i tot és molt repetit, llevat de castellers i algun esbart, però estic segur que Òmnium Cultural i sempre amb Acció Cultural del País Valencià i amb L'Obra Cultural Balear, ara formant la Federació Ramon LLull és l'entitat més creativa i molt respectada. Enguany, gràcies al control excessiu, la colla de grallers i timbalers ha pogut interpretar els tres himnes amb un silenci total: La balanguera, La moixaranga i Els segadors. Uns himnes que s'imposaven per sobre del silenci i feien tremolar d'una emoció continguda que s'ha anat destapant al final afegint-se meditativament amb el cant al tema Els segadors interpretat per les gralles i tamborils.

Acte institucional
Lloc: Parc de la Ciutadella Direcció artística: Joan Ollé

Obertura de l’acte amb la solemne desfilada de la Formació de Gala dels Mossos d’Esquadra, als acords de la Marxa dels Armats de Manresa. L’arranjament musical ha estat fet pel mestre Manel Camp per a quatre flautes.

Lliurament de la Senyera per part de l’alcalde de Manresa, Valentí Junyent. En aquesta localitat, l’any 1892 es van redactar les Bases, en les quals es reclamava la devolució de les Constitucions Catalanes.

Hissada de la bandera als acords d’El cant de la Senyera, interpretat per l’Orfeó Lleidatà. La presència de l’Orfeó és per fer partícip en l’acte la major part del territori possible i la commemoració dels 150 anys de la seva fundació.

Lluís Soler llegirà un fragment del discurs inaugural de la Tercera Festa Modernista de Sitges, de Santiago Rusiñol. Es commemora el 150è aniversari del naixement d’aquest pintor, escriptor i artista.

L’Agrupació de Balls Populars de Sitges interpretarà la Moixiganga. Aquesta és una de les manifestacions culturals amb més tradició de la nostra cultura popular i es tracta del probable antecedent dels castells.

Roger Mas cantarà Al Cel, de Jacint Verdaguer. En commemoració dels 125 anys de la publicació de L'Atlàntida, Roger Mas interpretarà un tema del disc que va dedicar al poeta de Folgueroles. Aquest disc va ser nominat com un dels millors de la dècada.

Àngels Poch llegirà l’article periodístic La ciutat del perdó, de Joan Maragall. Aquest article es va publicar després dels fets de la Setmana Tràgica i es llegirà en record del centenari de la seva mort.

Màrius Serra llegirà un text escrit per a l'ocasió, on explicarà com ha evolucionat la llengua durant aquest segle. El text és amb motiu del centenari de la Secció Filològica de l’IEC.

Ester Formosa, acompanyada de Maurici Villavecchia, Matthew Simon i Horacio Fumero, cantarà una versió de la composició que Ovidi Montllor va fer del poema Vinyes verdes vora el mar, de Josep Maria de Sagarra. Simulàniament, Damián Muñoz i Virigia García de la companyia La Intrusa ballaran una coreografia creada per a l'ocasió. Es commemoren els 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra.

Els cuiners Jaume Subirós, del Motel Empordà; Josep Roca, del Celler Can Roca; i Carme Ruscalleda, del Restaurant Sant Pau, llegiran fragments del llibre El que hem menjat, de Josep Pla. Es commemoren els 30 anys de la mort de l’escriptor empordanès amb els cuiners que més relació van tenir amb l’escriptor.

Oriol Broggi llegirà el poema Romanç Miserable de Pere Quart (pseudònim de Joan Oliver), una paròdia del poema de Salvador Espriu Assaig de càntic al temple. Es commemora el 25è aniversari de la mort del poeta i dramaturg sabadellenc.

Giorgio Conte i Joan Isaac cantaran la Cançó del Lladre, tradicional catalana, en una versió arranjada pel cantautor italià, acompanyada per Walter Porro a l'acordió.

Carles Belda, a l’acordió diatònic, acompanyat de Marc Serrats, a la guitarra elèctrica, i de Jordi Reixach, al baix elèctric, faran una versió de temes dels grups musicals Sau -Boig per tu-; Sangtraït -L'home que volia ser ocell-, Sopa de Cabra -L'Empordà- i Els Pets -S'ha acabat-. Es commemoren els 20 anys del concert al Palau Sant Jordi dels quatre grups de referència en aquell moment del rock català: Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït.

L’Orfeó Lleidatà cantarà Els Segadors per finalitzar l’acte.

L'acte institucional instaurat pel govern de majoria socialista fa set anys continua sense canvi d'orientació aper l'actual govern de majoria convergent-unió. Això és altament positiu. Ha arrelat en al societat i cal mantenir-lo i potenciar-lo. És un acte d'unitat, de comunió, clarament palesat amb la presència dels presidents estats, del Govern i del Parlament de Catalunya. La ubicació ja va ser millorada fa dos anys per proveir una gran extensió de cadires. Abans ja algú havia pensat un programa de mà convertible en vano per alleujar la calor. Enguany, amb l'assolellada prevista, s'han ofert barrets de palma tocats amb senyera catalana i ha estat un gran encert que s'haurà de mantenir.

Felicitem els organitzadors logistics atès que semblen haver escoltat crítiques d'anys anteriors: una escenografia sobordinada a l'enregistrament televisiu, amb girafa i homes càmera que trencaven la visió. Enguany, ni girafa a primer terme, ni accés a l'estrada del càmera que disposava d'una plataforma rodant a peu d'escenari i no entorpia res. Seguirem fent crítiques amb voluntat de millora i si podem aportant iniciativa com hem fet respecte a l'ofrena floral suggerint canviar policia per mestre de cerimònia.

Un acte institucional amb contingut excel·lent: nostrat, culte, compromès, universal i festiu. El discurs de Santiago Rusiñol a la 3a. Festa Modernista molt adequat en la nostra societat postmoderna i superficial. La Moixiganga de Sitges, una expressió nostra, primigènia, infantil que jo sempre proposo que es practiqui a l'escola per educació sensorial, de l'atenció i del ritme. Roger Mas ha sabut transmetre l'emoció exaltada i celestial del poeta del poble Mossèn Cinto.


Amb la Ciutat del perdó de Joan Maragall hem de fer parada. Àngels Poch, actriu, l'ha interpretat amb una força tremenda i amb una convicció que s'imposa. El perdó, no per actitud religiosa sinó per justícia, perquè, ¿qui està lliure de culpa dels mals socials?

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i so1s per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: - Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort.I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes"; sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita: "la ciutat del perdó", i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

La ciutat del perdó de Joan Maragall (1909)

I va entrar Màrius Serra amb la seva agudesa de llenguatge. Un parlament directe adreçan-nos a tots a l'acció: CATALÀ ... A L'ATAC !
Visca la llengua viva! Una potent empenta a l'acció de tots per no deixar-nos trepitjar la llengua, la que va normalitzar Pompeu Fabra, la que després de la dictadura hem normalitzat posant-la a l'abast de tots els infants no separant-los per raó de llengua.

Vinyes verdes vora el mar, musicada per Ovidi Montllor i interpretada amb creació musical i de dansa. I en Mauricio Villavechia, italià catalanitzat al piano.

Textos del bon menjar de Josep Pla, seleccionats pels cuiners i cuineres catalans de projecció internacional.

I de Pere Quart Romanç Miserable

La cançó del lladre que potser cantaven les nosrte àvies. Una història de vida que es repeteix, que el saber popular podia entendre com avui pot ajudar a entendre la sociologia i la psicologia. cantada per l'italià Giorgio Conte que la té entre el seu repertori.

I els temes del Rock català, català de llengua i de geni, de fa vint anys i que no s'han aturat, temes prou coneguts per la gent, poc coneguts pels il·lustres assitents que no han pogut seguir el tema final Boig per tu de Sau, fet que ha sorprès el mateix cantant acordionista Carles Belda que confiava amb un final coral.

Un contingut excel·lent, de cultura diversa, no elistista, amb voluntat d'alimentar les ments i de promoure cohesió i identificació amb el país. Molt bé per la direcció de Joan Ollé i tots els artistes i professionals actuants.

Un home, ciutadà com cal. Amb ciutadans així podem resistir els abusos dels avariciosos del món

L'enthusiasme redueix l'avarícia i la deixa en ridícul.