Documents, fonts d'informació i estímuls per a les classes de Política de l'Educació.
Finalitat: suscitar la construcció de pensament propi
després d'haver procedit amb metodologia de la ciència política a l'anàlisi de dades, fets, lleis, agents i posicions davant dels assumptes d'educació.
Cal continuar impartint religió a les aules? entrevista amb Cristina Sànchez, mestra
de religió i Marina Ruiz, mestra de primària
El Matí de Catalunya Ràdio 02/04/2026 9h, L'Àgora.
Cultura religiosa. Creença. Valors. Opció de les famílies. Demanda i
interessos de la societat. Assignatura. Analfabetisme sobre el fet religiós. Rosalia Lux i la
projecció religiosa. Estat
aconfessional i respectar totes les religions. Les figures dels sants o
personatges rellevants. L'abstinència de carn.
Certament, la nostra societat no té ben orientada la religió, el
sentit del món i de la vida a l'educació escolar. És una reducció plantejar-ho com a ensenyament
de la religió o escola laica. Encara més si es fa per confrontació entre una
confessió religiosa i la negació de la dimensió religiosa, invariant humana amb
diversitat cultural. I ens enganyem dient que totes les 'religions', millor
diguem confessions religioses, han de ser admeses a l'escola. Les creences
religioses s'han construït per gent sàvia en un clima, en una geografia, en un
temps històric per a unes necessitats socials i si tenen fonament sòlid
han perdurat, encara que sovint utilitzades interessadament per uns i sense
reflexió critica per la majoria. Tanmateix, la diversitat cultural no és un
mercat o un bufet lliure. La imatge americana de melting pot no és
correcta; no és un gresol on es barreja com una sala, és un empelt
evolutiu. Sobre una cultura geogràfica històrica s'empelten elements d'altres
cultures, completant o substituint els originals. Així, a Catalunya vivim amb
l'herència de la Cristiandat, modificada per la il·lustració i evolucionada a
la secularització. Queda la base cultural cristiana, i la cristiania, l'opció
personal de sentit. Les tradicions no poden ignorar la cosmovisió cristiana com
a comprensió que no compromet a creença alhora que cal abandonar pràctiques que
avui no considerem justes i humanes. Podem posar veto a determinades pràctiques
nostrades (submissió de la dona a l'home en la família, exclusió social de les
dones en activitats, separació nens i nenes, censura eclesiàstica). Podem vetar
pràctiques d'altres cultures (ablació femenina, no reconèixer la poligàmia,
sacrifici ritual cruent d'animals, ocultació total del rostre en espai públic)
No és teoria. Pensem! Quina saviesa la de Moisès, hebreu educat en la
ciència d'Egipte per alliberar uns esclavitzats i organitzar les tribus en
poble; els deu principis (dits manaments) són de saviesa, tres de contemplació
i set de socialització. Jesús de Galilea segueix la fe d'Abraham però trenca
amb els abusos i prescripcions rígides dels jueus i predica l'estimació als
enemics; és condemnat per un triple judici: religiós, polític, econòmic i crucificat.
El sentit de vida proposat: Benaurances, Parenostre, Bon Samarità ressuscita,
no ha mort. Pau de Tars organitza les esglésies i l'emperador Constantí adopta
la religió per mantenir l'imperi. La Cristiandat cohesiona els pobles medievals
com a religió (relligam) social. Mohamad vol orientar les tribus nòmades
d'Aràbia i coneixent la Bíblia hebrea la simplifica i l'adequa a la vida de
desert: orar sempre orientat a la Meca per no desorientar-se al desert; abaixar
el cap a terra per millorar la pressió sanguínea, no menjar sota el sol del
desert; no beure alcohol en clima càlid, l'home ric ha de mantenir més dones. Després, els califes àrabs van utilitzar
l'Islam; l'Islam va cohesionar l'Imperi Otomà no àrab. La revolució il·lustrada, racional, separa la
religió de la política però no la pot ignorar; com la religió no pot ignorar la
vida política. Avui tenim dues posicions extremes contraposades ben presents a
Europa. L'Islam, una religió política i les religions orientals (Vedanta,
Sikhs, Buddha) espiritualistes distants de la política. La societat és
multicultural i en un sistema democràtic cal conjuntar el mínim comú social
(moral) i el màxim de llibertat personal (ètica). L'herència i els valors
d'Europa poden catalitzar una aproximació cultural sense desconèixer llurs
valors.
Justificar la religió confessional a l'escola per la cultura no és
suficient. Ignorar la dimensió religiosa humana a l'escola és impossible. Cal
orientar el balanceig adequat entre coneixement amb ciència i diversitat de
consciència, amb moral comuna i la consciència personal, amb llibertat ètica i
responsabilitat social. A l'escola, no es pot separar els infants per
orientació religiosa i de consciència de les famílies però tampoc es pot
desatendre la diversitat de concepcions. L'escola laica està esdevenint
l'escola que millor serveix el capitalisme consumista i converteix les
tradicions de base religiosa, d'unes i altres confessions, en tradicions
d'espectacle social i de consum. Es perden els valors propis i l'homeomòrfisme entre les cultures.
(Vegeu Raimon Panikkar, https://raimon-panikkar.blogspot.com/2018/11/kosmos-panikkar-una-filosofia-. Cal desenvolupar la cultura religiosa
amb la diversitat necessària en les àrees de ciències socials i en el
llenguatge i tots els docents han d'estar capacitats. AUDIR i el centre
UNESCOcat van fer una proposta de cultura religiosa per als ciutadans del demà
(2001) https://audir.org/wp-content/uploads/2024/11/12-Cultura-religiosa-catala.pdf; si ho haguéssim aplicat, avui els joves
ciutadans serien més entenimentats i més assenyats i no es deixarien confondre
per espectacles pseudoreligiosos. Tanmateix, una vegada més es barregen la
música que activa les emocions amb la religiositat que dona sentit i
l'activació sexual que descarrega tensions; tot empaquetat per vendre
massivament.
El més urgent i previ és que tots els docents es reciclin en
coneixement i cultura religiosa, no per fer una assignatura sinó per fer bé
totes les assignatures o matèries (història, geografia, ecologia, educació
física, salut, art i dibuix, filosofia, sociologia, filosofia, antropologia).
L'alternativa més a l'abast i econòmica per al Departament d'Educació és
demanar als docents que es formin, personalment llegint i en equip dialogant.
L'Administració hauria de pagar o subvencionar el llibres i documents que els
docents compressin, sobre una llista seleccionada ampliable atès que hi ha molt
de publicat i desconegut. (Acreditar-se com a docent, signar albarà i passar factura al
Departament).
Comentari
La
Bíblia amb ulls d’ateu d'Andreu Barnils a Viaweb
04(04/2026
·No
és el contingut, que ens meravella, és l’embolcall, que ens fascina
La resurrecció de Jesús és una experiència personal, de moltes
persones en el decurs de la història. Potser a l’Edat Mitjana es pot entendre
que es convertís en creença col·lectiva però l’autoritat eclesiàstica s’hi ha
aferrat tant i massa, com en la creença del cos i la sang de Crist quan el pa i
el vi compartit en un darrer sopar va esdevenir signe i memorial.
L’experiència personal de caràcter místic, no pot ser imposada col·lectivament
alhora que no pot ser negada personalment. Es pot distingir bé experiència
interior, d'al·lucinació o de trastorn psíquic.
Convertir experiències interior en dogmes col·lectius és greu perquè
encobreix l’Evangeli de Jesús de Galilea, home tingut per just, històricament documentat i reconegut per molts
com a 'un' home de Déu. En essència creure en Jesús com a Crist/ungit de Déu (n’hi ha d’altres
com ha explicat Raimon Panikkar) comporta: 1 Viure segons les Benaurances. 2
Orar amb el Parenostre, 3 Actuar com en Bon Samarità, (Així ho va sintetitzar
així el pedagog Roura-Parella). L’home crucificat palesa la injustícia més gran
i adverteix als qui vulguin seguir l’Evangeli que s’hi poden trobar. S’hi han
trobat tants!: Joana d’Arc, Servet, Savonarola Ekhart, Bruno… cristians i
altres: Gandhi, Luther King… Cal advertir que com en el cas de Jesús sempre
conflueixen tres judicis: el religiós acusant d’heretge; el polític acusant de
subversiu; l’econòmic perquè podria canviar el sistema. Les penes de mort que
avui s'executen als EUA, a la Xina, a l'Iran, a l'Aràbia Saudita, a l'Iraq, a
l'Afganistan no es poden justificar.
Avui, per les xarxes de comunicació digital es fan públiques tota mena
d'experiències interiors i deu haver-hi molts seguidors. Deu ser que els humans necessitem experiències
que ens somoguin. Ara, la més actuat deu ser Rosalia i l'espectacle Lux on
molta joventut canalitza la dimensió religiosa ben afavorida pel sistema
econòmic i pel distractiu sistema polític. Per llegir la Biblia el que cal és cultura, pensament i humanitat.
“Dios, una biografia” de Jack Miles dona una visió consistent. https://raimon-panikkar.blogspot.com/(En
resposta a Andreu Barnils).
Comentari
Joves i religió catòlica, un fenomen creixent.
30' 3CAT, 05/04/2026
Influenciadors diversos. Grup de joves a la parròquia de Sant
Cugat-Monestir
Sor Lucía Caram del Monestir de Santa Clara a Manresa. Sor Marta,
benedictina del Monestir de Sahagún. JOC Catalunya.
Cadascú hi diu la seva. Joves influenciadors que descobreixen la
fe catòlica per via emocional com correspon a l'edat i que no han rebut
formació cristiana en la infància. Joves de Sant Cugat, que desconec però si parlen de l'adoració
agenollats de l'Eucaristia cristiana veig l'orientació de l'institut catòlic
Opus Dei. Sor Lucía Caram (que deu
correspondre a mística activa com Teresa de Jesús) presenta la fe com a
compromís de fraternitat humana i no parla de rituals. Està dient que creients i practicants no de
rituals sinó d'acció d'amor. Sor Marta, jove benedictina incorpora les formes
de comunicació digital per a difusió de la fe cristiana. Una contraposició que
ajuda a pensar.
El que no es pot dir és que és un fenomen religiós catòlic creixent en
els joves. És un fenomen emergent, temporal, que omple el buit de sentit dels
joves que en els darrers vint anys solament han vist negació i desorientació
religiosa. Repetim contínuament, la dimensió religiosa és una invariant
humana, com ho són la fam, la son i l'impuls reproductiu. Un buit de
valència (no química), valència humana negativa, del sentit de la vida,
que s'ha d'omplir i es troben substituts: aficionats seguidors d'un equip de
futbol, fans d'un grup musical, addictes a un pub/bar i a beure, gurmets del
bon menjar, obsessius de sexuar.
Aquesta capacitat, necessitat de donar sentit al món i a la vida
caracteritza la condició humana. La cultura de cada terra i època es
transmet als cadells nascuts i els fa humans. En pobles primigenis gairebé tot
tenia un sentit màgic. Amb el raonament i l'experiència es van guanyant espais
de coneixement i es redueixen les visions i interpretacions màgiques. Es
redueixen però sempre queda espai per a la contemplació integral,per a la
imaginació irreal, per a la projecció ideal que també contribueix a la
descoberta científica. La raó il·lustrada alemanya tenia component romàntic; la
il·lustració francesa va fer religió de la raó; la raó instrumental ha conduït
a la màxima producció i ha generat una societat de consum material i
sentimental. Les 'creences' emocionals omplen el buit sense balancejar entre
creença i raó i també es venen.
Joves entusiastes cerquen sentit i l'escoltisme, l'ecologisme,
l'aprenentatge servei i les ONGs poden donar-los-el. Altres troben un sentit
que no els ha estat donat d'infants en el vessant religiós i sense formació
consistent esdevenen líders, predicadors en pocs dies. El sistema econòmic de
xarxes ho redueix tot a quantitat, quantitat de consultes, quantitat de
seguidors. No es comparable a l'acció tradicional dels ministres de l'església
cristiana han estudiat set o més anys i avui passen una selecció i seguiment psicològic.
Si no hi ha aquesta consistència, si no hi ha res més, les xarxes digitals són
la fe, els influenciadors aguantaran mentre tinguin gran audiència i quan
caigui, cauran. No és nou; el sistema econòmic ha promogut actrius, cantants,
músics, esportistes emergents i si minva la popularitat, els abandona i en
promou d'altres.
Hem fet un frau a la infància i joventut i el seguim fent. La societat
adulta, els pròxims: família, comunitat, barri, escola han de suscitar sentit
del món i de la vida. L'ensenyament va aportant informació per construir
coneixement racional i també emocional. No s'ha de fer autoritàriament, sí amb
autoritat oberta al diàleg i la participació. En l'adolescència s'ha de trencar
el cordó umbilical de la personalitat, discutir i prendre opcions pròpies
pensades. Han arribat els joves dels darrers trenta anys que han estat
desmamats de sentit abans de adolescència i no poden ni discutir. Els han donat
una llibertat buida i la llibertat és per omplir-la. El taxi surt lliure i espera
ser ocupat.
El fenomen creixent, dominant, és la religió del consum i els sociòlegs en són els predicadors. Els
comunicadors en són els propagandistes. Contínuament ens donen dades, ens fan
informes i els informes formen l'opinió pública perquè les persones no han
estat formades per pensar en els anys d'educació, del tres als divuit anys. Es
parla de l'increment de malalties mentals dels joves i se'ls envia als
psicòlegs que són els pares espirituals del nostre temps. Que ho fan amb
ciència? Alguns sí, perquè ho fan amb ciència i consciència però molts en tenen
prou en guanyar-se la vida i complir protocols talment com passava amb els
capellans de parròquia, alguns sants i savis però molts rutinaris i llogats. Els comunicadors ens anuncien a diari pel·lícules,
sèries, concerts i publicacions que ens poden distreure i calmar; produeixen
espais de televisió i ràdio diaris per a riure i desfogar-nos sense pensar. Tot contribueix a omplir el buit de la
dimensió religiosa humana però és tan inestable que s'evapora aviat.
Els programes de televisió i ràdio fan bé de presentar temes
d'actualitat que preocupen els ciutadans. Però es si es queden en la primera
part: plantejar el problema, obrir la ferida per intervenir... però no han
previst gent entesa i assenyada, potser algun expert acadèmic, la ferida queda
oberta. El cirurgià no acostuma a obrir un cos si no sap què hi ha de fer. Per
deontologia, no es poden fer programes que creen audiència a l'espera
d'explicacions i propostes d'acció si no tenim la certesa de generar confiança,
esperança.
Comentari
Cal continuar impartint religió a les aules? entrevista amb Cristina Sànchez, mestra de religió i Marina Ruiz, mestra de primària
El Matí de Catalunya Ràdio 02/04/2026 9h, L'Àgora.
Cultura religiosa. Creença. Valors. Opció de les famílies. Demanda i interessos de la societat. Assignatura. Analfabetisme sobre el fet religiós. Rosalia Lux i la projecció religiosa. Estat aconfessional i respectar totes les religions. Les figures dels sants o personatges rellevants. L'abstinència de carn.
Certament, la nostra societat no té ben orientada la religió, el sentit del món i de la vida a l'educació escolar. És una reducció plantejar-ho com a ensenyament de la religió o escola laica. Encara més si es fa per confrontació entre una confessió religiosa i la negació de la dimensió religiosa, invariant humana amb diversitat cultural. I ens enganyem dient que totes les 'religions', millor diguem confessions religioses, han de ser admeses a l'escola. Les creences religioses s'han construït per gent sàvia en un clima, en una geografia, en un temps històric per a unes necessitats socials i si tenen fonament sòlid han perdurat, encara que sovint utilitzades interessadament per uns i sense reflexió critica per la majoria. Tanmateix, la diversitat cultural no és un mercat o un bufet lliure. La imatge americana de melting pot no és correcta; no és un gresol on es barreja com una sala, és un empelt evolutiu. Sobre una cultura geogràfica històrica s'empelten elements d'altres cultures, completant o substituint els originals. Així, a Catalunya vivim amb l'herència de la Cristiandat, modificada per la il·lustració i evolucionada a la secularització. Queda la base cultural cristiana, i la cristiania, l'opció personal de sentit. Les tradicions no poden ignorar la cosmovisió cristiana com a comprensió que no compromet a creença alhora que cal abandonar pràctiques que avui no considerem justes i humanes. Podem posar veto a determinades pràctiques nostrades (submissió de la dona a l'home en la família, exclusió social de les dones en activitats, separació nens i nenes, censura eclesiàstica). Podem vetar pràctiques d'altres cultures (ablació femenina, no reconèixer la poligàmia, sacrifici ritual cruent d'animals, ocultació total del rostre en espai públic)
No és teoria. Pensem! Quina saviesa la de Moisès, hebreu educat en la ciència d'Egipte per alliberar uns esclavitzats i organitzar les tribus en poble; els deu principis (dits manaments) són de saviesa, tres de contemplació i set de socialització. Jesús de Galilea segueix la fe d'Abraham però trenca amb els abusos i prescripcions rígides dels jueus i predica l'estimació als enemics; és condemnat per un triple judici: religiós, polític, econòmic i crucificat. El sentit de vida proposat: Benaurances, Parenostre, Bon Samarità ressuscita, no ha mort. Pau de Tars organitza les esglésies i l'emperador Constantí adopta la religió per mantenir l'imperi. La Cristiandat cohesiona els pobles medievals com a religió (relligam) social. Mohamad vol orientar les tribus nòmades d'Aràbia i coneixent la Bíblia hebrea la simplifica i l'adequa a la vida de desert: orar sempre orientat a la Meca per no desorientar-se al desert; abaixar el cap a terra per millorar la pressió sanguínea, no menjar sota el sol del desert; no beure alcohol en clima càlid, l'home ric ha de mantenir més dones. Després, els califes àrabs van utilitzar l'Islam; l'Islam va cohesionar l'Imperi Otomà no àrab. La revolució il·lustrada, racional, separa la religió de la política però no la pot ignorar; com la religió no pot ignorar la vida política. Avui tenim dues posicions extremes contraposades ben presents a Europa. L'Islam, una religió política i les religions orientals (Vedanta, Sikhs, Buddha) espiritualistes distants de la política. La societat és multicultural i en un sistema democràtic cal conjuntar el mínim comú social (moral) i el màxim de llibertat personal (ètica). L'herència i els valors d'Europa poden catalitzar una aproximació cultural sense desconèixer llurs valors.
Justificar la religió confessional a l'escola per la cultura no és suficient. Ignorar la dimensió religiosa humana a l'escola és impossible. Cal orientar el balanceig adequat entre coneixement amb ciència i diversitat de consciència, amb moral comuna i la consciència personal, amb llibertat ètica i responsabilitat social. A l'escola, no es pot separar els infants per orientació religiosa i de consciència de les famílies però tampoc es pot desatendre la diversitat de concepcions. L'escola laica està esdevenint l'escola que millor serveix el capitalisme consumista i converteix les tradicions de base religiosa, d'unes i altres confessions, en tradicions d'espectacle social i de consum. Es perden els valors propis i l'homeomòrfisme entre les cultures. (Vegeu Raimon Panikkar, https://raimon-panikkar.blogspot.com/2018/11/kosmos-panikkar-una-filosofia-. Cal desenvolupar la cultura religiosa amb la diversitat necessària en les àrees de ciències socials i en el llenguatge i tots els docents han d'estar capacitats. AUDIR i el centre UNESCOcat van fer una proposta de cultura religiosa per als ciutadans del demà (2001) https://audir.org/wp-content/uploads/2024/11/12-Cultura-religiosa-catala.pdf; si ho haguéssim aplicat, avui els joves ciutadans serien més entenimentats i més assenyats i no es deixarien confondre per espectacles pseudoreligiosos. Tanmateix, una vegada més es barregen la música que activa les emocions amb la religiositat que dona sentit i l'activació sexual que descarrega tensions; tot empaquetat per vendre massivament.
El més urgent i previ és que tots els docents es reciclin en coneixement i cultura religiosa, no per fer una assignatura sinó per fer bé totes les assignatures o matèries (història, geografia, ecologia, educació física, salut, art i dibuix, filosofia, sociologia, filosofia, antropologia). L'alternativa més a l'abast i econòmica per al Departament d'Educació és demanar als docents que es formin, personalment llegint i en equip dialogant. L'Administració hauria de pagar o subvencionar el llibres i documents que els docents compressin, sobre una llista seleccionada ampliable atès que hi ha molt de publicat i desconegut. (Acreditar-se com a docent, signar albarà i passar factura al Departament).
Comentari
La Bíblia amb ulls d’ateu d'Andreu Barnils a Viaweb 04(04/2026
· No és el contingut, que ens meravella, és l’embolcall, que ens fascina
La resurrecció de Jesús és una experiència personal, de moltes persones en el decurs de la història. Potser a l’Edat Mitjana es pot entendre que es convertís en creença col·lectiva però l’autoritat eclesiàstica s’hi ha aferrat tant i massa, com en la creença del cos i la sang de Crist quan el pa i el vi compartit en un darrer sopar va esdevenir signe i memorial. L’experiència personal de caràcter místic, no pot ser imposada col·lectivament alhora que no pot ser negada personalment. Es pot distingir bé experiència interior, d'al·lucinació o de trastorn psíquic.
Convertir experiències interior en dogmes col·lectius és greu perquè encobreix l’Evangeli de Jesús de Galilea, home tingut per just, històricament documentat i reconegut per molts com a 'un' home de Déu. En essència creure en Jesús com a Crist/ungit de Déu (n’hi ha d’altres com ha explicat Raimon Panikkar) comporta: 1 Viure segons les Benaurances. 2 Orar amb el Parenostre, 3 Actuar com en Bon Samarità, (Així ho va sintetitzar així el pedagog Roura-Parella). L’home crucificat palesa la injustícia més gran i adverteix als qui vulguin seguir l’Evangeli que s’hi poden trobar. S’hi han trobat tants!: Joana d’Arc, Servet, Savonarola Ekhart, Bruno… cristians i altres: Gandhi, Luther King… Cal advertir que com en el cas de Jesús sempre conflueixen tres judicis: el religiós acusant d’heretge; el polític acusant de subversiu; l’econòmic perquè podria canviar el sistema. Les penes de mort que avui s'executen als EUA, a la Xina, a l'Iran, a l'Aràbia Saudita, a l'Iraq, a l'Afganistan no es poden justificar.
Avui, per les xarxes de comunicació digital es fan públiques tota mena d'experiències interiors i deu haver-hi molts seguidors. Deu ser que els humans necessitem experiències que ens somoguin. Ara, la més actuat deu ser Rosalia i l'espectacle Lux on molta joventut canalitza la dimensió religiosa ben afavorida pel sistema econòmic i pel distractiu sistema polític. Per llegir la Biblia el que cal és cultura, pensament i humanitat. “Dios, una biografia” de Jack Miles dona una visió consistent. https://raimon-panikkar.blogspot.com/(En resposta a Andreu Barnils).
Comentari
Joves i religió catòlica, un fenomen creixent.
30' 3CAT, 05/04/2026
Influenciadors diversos. Grup de joves a la parròquia de Sant Cugat-Monestir
Sor Lucía Caram del Monestir de Santa Clara a Manresa. Sor Marta, benedictina del Monestir de Sahagún. JOC Catalunya.
Cadascú hi diu la seva. Joves influenciadors que descobreixen la fe catòlica per via emocional com correspon a l'edat i que no han rebut formació cristiana en la infància. Joves de Sant Cugat, que desconec però si parlen de l'adoració agenollats de l'Eucaristia cristiana veig l'orientació de l'institut catòlic Opus Dei. Sor Lucía Caram (que deu correspondre a mística activa com Teresa de Jesús) presenta la fe com a compromís de fraternitat humana i no parla de rituals. Està dient que creients i practicants no de rituals sinó d'acció d'amor. Sor Marta, jove benedictina incorpora les formes de comunicació digital per a difusió de la fe cristiana. Una contraposició que ajuda a pensar.
El que no es pot dir és que és un fenomen religiós catòlic creixent en els joves. És un fenomen emergent, temporal, que omple el buit de sentit dels joves que en els darrers vint anys solament han vist negació i desorientació religiosa. Repetim contínuament, la dimensió religiosa és una invariant humana, com ho són la fam, la son i l'impuls reproductiu. Un buit de valència (no química), valència humana negativa, del sentit de la vida, que s'ha d'omplir i es troben substituts: aficionats seguidors d'un equip de futbol, fans d'un grup musical, addictes a un pub/bar i a beure, gurmets del bon menjar, obsessius de sexuar.
Aquesta capacitat, necessitat de donar sentit al món i a la vida caracteritza la condició humana. La cultura de cada terra i època es transmet als cadells nascuts i els fa humans. En pobles primigenis gairebé tot tenia un sentit màgic. Amb el raonament i l'experiència es van guanyant espais de coneixement i es redueixen les visions i interpretacions màgiques. Es redueixen però sempre queda espai per a la contemplació integral,per a la imaginació irreal, per a la projecció ideal que també contribueix a la descoberta científica. La raó il·lustrada alemanya tenia component romàntic; la il·lustració francesa va fer religió de la raó; la raó instrumental ha conduït a la màxima producció i ha generat una societat de consum material i sentimental. Les 'creences' emocionals omplen el buit sense balancejar entre creença i raó i també es venen.
Joves entusiastes cerquen sentit i l'escoltisme, l'ecologisme, l'aprenentatge servei i les ONGs poden donar-los-el. Altres troben un sentit que no els ha estat donat d'infants en el vessant religiós i sense formació consistent esdevenen líders, predicadors en pocs dies. El sistema econòmic de xarxes ho redueix tot a quantitat, quantitat de consultes, quantitat de seguidors. No es comparable a l'acció tradicional dels ministres de l'església cristiana han estudiat set o més anys i avui passen una selecció i seguiment psicològic. Si no hi ha aquesta consistència, si no hi ha res més, les xarxes digitals són la fe, els influenciadors aguantaran mentre tinguin gran audiència i quan caigui, cauran. No és nou; el sistema econòmic ha promogut actrius, cantants, músics, esportistes emergents i si minva la popularitat, els abandona i en promou d'altres.
Hem fet un frau a la infància i joventut i el seguim fent. La societat adulta, els pròxims: família, comunitat, barri, escola han de suscitar sentit del món i de la vida. L'ensenyament va aportant informació per construir coneixement racional i també emocional. No s'ha de fer autoritàriament, sí amb autoritat oberta al diàleg i la participació. En l'adolescència s'ha de trencar el cordó umbilical de la personalitat, discutir i prendre opcions pròpies pensades. Han arribat els joves dels darrers trenta anys que han estat desmamats de sentit abans de adolescència i no poden ni discutir. Els han donat una llibertat buida i la llibertat és per omplir-la. El taxi surt lliure i espera ser ocupat.
El fenomen creixent, dominant, és la religió del consum i els sociòlegs en són els predicadors. Els comunicadors en són els propagandistes. Contínuament ens donen dades, ens fan informes i els informes formen l'opinió pública perquè les persones no han estat formades per pensar en els anys d'educació, del tres als divuit anys. Es parla de l'increment de malalties mentals dels joves i se'ls envia als psicòlegs que són els pares espirituals del nostre temps. Que ho fan amb ciència? Alguns sí, perquè ho fan amb ciència i consciència però molts en tenen prou en guanyar-se la vida i complir protocols talment com passava amb els capellans de parròquia, alguns sants i savis però molts rutinaris i llogats. Els comunicadors ens anuncien a diari pel·lícules, sèries, concerts i publicacions que ens poden distreure i calmar; produeixen espais de televisió i ràdio diaris per a riure i desfogar-nos sense pensar. Tot contribueix a omplir el buit de la dimensió religiosa humana però és tan inestable que s'evapora aviat.
Els programes de televisió i ràdio fan bé de presentar temes d'actualitat que preocupen els ciutadans. Però es si es queden en la primera part: plantejar el problema, obrir la ferida per intervenir... però no han previst gent entesa i assenyada, potser algun expert acadèmic, la ferida queda oberta. El cirurgià no acostuma a obrir un cos si no sap què hi ha de fer. Per deontologia, no es poden fer programes que creen audiència a l'espera d'explicacions i propostes d'acció si no tenim la certesa de generar confiança, esperança.