« Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu », una exposició al CCCB, fotografies, audiovisuals, músiques i escenografia elaborada pels propis joves, dones i homes. Convidat a la inauguració com a amic del CCCB, hi he assitit.
Els joves s'han inspirat en el cineasta holandès Johan van der Keuken dedicat a filmar, a retratar el món, construint un pensament filosòfic i polític. Uns relats d'imatges que mostren les diverses realitats amb sensibilitat i compromís, sense ideologització i tanmateix, cap neutralitat i queda present el seu posicionament per la selecció. Ho he associat a la pedagogia de Paulo Freire, pedagogia de la 'concientització' a partir de les imatges de la realitat: directes, fotografiades o descrites. "Qui pot viure en aquesta barraca o chabola? I qui pot viure en aquesta mansió elegant?" Cadascú es dona la resposta i l'evidència activa la consciència, llevat quan hi ha interessos que l'encobreixen amb ideologia. Coincidint amb l'exposició, la Filmoteca de Catalunya ha programat (del 4 de març al 30 d'abril) un cicle amb les realitzacions de Johan van der Keuken i vaig assistir a la inauguració amb la presentació de cineasta Thierry Nouel que havia estat col·laborador.
Impresssions en observar l'exposició
Alegra veure joves actius. La inauguració era plena de noies i nois, ben segur protagonistes que hi han treballat des dels seus instituts d'ensenyament i confio que guiats i estimulats pels respectius professors. Que els jove s'activin, sigui el que sigui ja és positiu; la passivitat en aquesta edat és malaltia. Ni que sigui decidir com pentinar el cabell, com vestir-se, fer-se piercings o tatuatges ja és activitat positiva. Tanmateix són pocs els qui ho ho fan per decisió pròpia, ho fan segons generació, i la decisió pròpia és un ritual de pas a l'autonomia, que no independència, personal.
A l'accés podíem veure joves amb el seu grup que agitant les mans saludaven ('mama!') la família que havia acudit a l'acte. Assistien molts adults, pares, moltes mares, i també avis. Els joves, els protagonistes de la festa. Això del 'protagonista' ho van aprendre a l'escola postmoderna ja als tres anys.
A
les fotografies noies i nois se'ls veu satisfets, contents. En conjunt
veig un aire narcisista dominant. Mostren la seva habitació, la taula
d'estudi, els pòsters fixats a la paret, els ninots o mascotes. No
reflecteix massa contingut, és un contingut egocèntric i que vol mostrar
independència i llibertat. Arribant al final sobre un grafisme mural
tenen opció d'afegir uns cintes amb el seu desig. Molts són de 'love'
etern, per sempre; també sobre èxit en els estudis; altres
d'escepticisme vital i n'he llegit un referit a la guerra i la pau.
En inaugurar la festa musical, els presentadors joves de vint-i-tants, Gala Castelltort i Pau Leiva, entren amb to d'animador, llenguatge poc construït, amb contingut buit i de fet sense dir res més que esment del grup present que proporciona la música/video activada. Valoració pedagògica Ja he valorat que l'activitat dels joves ja és un valor. Però no sé quin valor té aquesta exposició. Sols va destinada a ells, que es puguin contemplar i si altres joves la visiten, que facin quelcom semblant. Als disset anys no mostren coneixement ni intencions. Cap reflex d'activitat com escoltisme, muntanya, ni esport. Cap indici d'activitats de voluntariat, de coneixement d'ONGs... Que tenen disset anys!... El 1938 van ser enviat a la guerra, el 1960 pocs estudiaven i la majoria treballaven, el 1990 n'hi havia vinculats a ONGs naturalistes, esplais, fent música, el 2010 incorporen el mirallPhone i comencen a contemplar-se, el 2025... es presenten a YouTube. Però ells són els actors, algun Màgic d'Oz els crida per megàfon darrera les bambolines i ells fan el què toca, per ser famosos i potser per ingressar euros. Així es senten professionals i tot. Convençuts que són molt lliures.L'ensenyament escolar, l'ESO i el BAT tant regulats per currículum que disposa l'Administració no entren en aquesta realitat. O sí, com els institut participants, i els alumnes reprodueixen el model social, afalagats per ser joves però confiant que seran els millor consumidors, de tot el que no és per viure. Alguns ho presente com una educació innovadora, transformadora.Penso que se'ls fa un frau, que són fills mimats que no es fan el llit, que no tenen encàrrecs a la família i que paren la mà quan han de sortir. Si l'institut o escola no els exigeix i entusiasma al mateix temps, queden a mercè del sistema econòmic de consum. Creuran que són lliures, que ara van amb pantalons estripats, que altres van amb pantalons pitillo o leggins i que ara decideixen anar amb pantalons amples calçaces. Vegeu: https://www.instagram.com/reel/DTB9gkPDGFR/ Certament, el sistema econòmic els enlluerna amb el consum però no tenen expectatives i sols poden decidir sobre el seu cos, l'únic que tenen en propietat. Així exploren nous tallats de cabell, afegeixen piercings al seu cos o es fan tatuatges. Per a alguns serà passatger, però per a molts encamina la seva vida.Ja hi ha iniciatives per reforçar la personalitat dels joves, fora de l'activitat escolar, molt centrades en consells i recomanacions. Vegeu: https://autolesiones.som360.org/ca/blog/mite-generacio-vidre La institució escolar ha d'aportar coneixement i referents catracteritzats per la cultura científica i social. Quins models de referència tenen els joves de 16 anys? D'una altra manera. Quins models de referència reben de la comunicació de masses, mitjans i xarxes digitals?... Macroconcerts musicals amb espectacle corporal, sèries addictives en plataformes, esports altament competitius, aplicacions i plataformes d'entreteniment i publicitat, jocs de guerra digitals...?
En
aquesta edat és quan es pot començar a explorar el pensament humà a través de
la història i il·lustrar-ho amb biografies de personatges rellevants amb
opcions manifestes i contrastades (Ex: Moisès, Gautama Buddha, Confuci,
Alexandre el Gran, Cèsar, Jesús, Hipàcia, Mahoma, Hildegard von Bingen, Ramon Llull,
Marco Polo, Galileo, Newton, Humboldt, Napoleó, Amudsen, Gandhi, Pierre i Marie Curie, Einstein, Stalin, Hitler, Arent, Mandela, Xirinacs. Si no els són presentats en ambient de diàleg a l'institut, la majoria d'alumnes no els coneixeran. És una opció a considerar doncs la llibertat és elecció emotiva i raonada sobre el què es coneix.
