Separador, separatisme ? D'on ve aquesta expressió/concepció?

L'Hble. President de la Generalitat fa un missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Descriu la situació com a punt primer d'un bon exercici de ciència política:

"A finals de juny, es va fer pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre un dels recursos presentats contra l’Estatut. El fons i la forma de la sentència van provocar una fonda indignació en amplis sectors de la societat catalana. Una indignació que es va expressar de forma massiva i plural a la gran manifestació del juliol passat pels carrers de Barcelona. Ara bé, la sentència no ha invalidat l’Estatut ni de bon tros. L’Estatut és vigent i útil, per això l’he defensat i el defensaré amb totes les meves forces. Però el pronunciament del Tribunal Constitucional ha malmès el sentiment d’afecte de molts milers de catalans en relació amb Espanya i les seves institucions. "

Al President i Consellers del Govern de la Generalitat de Catalunya (informats això sí de bones anàlisis polítiques) no els correspon fer ciència política sinó acció política,.Els correspon apuntar finalitats que apleguin el màxim consens i realitzar accions que condueixin a les finalitats en benefici de tots, si pot ser, i sinó al menys, en benefici de la majoria (utilitarisme democràtic).

No corresponen prèdiques i bons consells en favor d'uns i en contra d'altres:

"...el diàleg s’imposi per damunt de la cridòria, en què la concòrdia s’imposi per damunt de l’enfrontament, en què la unió s’imposi damunt de la pulsió separadora."

Això no és institucional.

Què vol dir això de "cridòria"? ¿Qui ha vist una manifestació tant nombrosa, tant cívica i tant correcta com la de 10 de juliol de 2010? No calia ni polícia, tothom es comportoava. L'única provocació va ser que els polítics institucionals volguessin encapçalar un poble al qual no havien sabut liderar.

Què vol dir això de "pulsió separadora". Qui ha reintroduït l'expressió "separadora, separatisme" si sempre es parla de "dret a decidir", "autodeerminació", "independència", "autonomia" "federalisme". Ara cal anar a la Història. Ni al Unió Catalanista de 1891, ni la Lliga Regionalista de 1901 van ser "separatistes"; demanaven autogovern, autonomia, descentralització, federació però des del Govern d'España es va parlar del "separatismo vasco y catalán". També el règim doctatorial del general Franco va parlar sempre del "separatismo catalán". Com ja s'ha dit sovint, els qui parlen de separatisme són els qui ens maltracten i separen perquè no accepten ni independència, ni confederació, ni autonomia, ni federació. Res d'això és "separatisme". Vegem com France, España, Polska son clarament independents i no estan separades de la Unió Europea de la qual formen part.

Diada Nacional de Catalunya - no defallim

Ni defallim, ni ens encongim. Amb el front alt. Afirmem la nostra identitat i reconeixem la diversitat cultural. Tantes provocacions posen de manifest la misèria humana, la falta de cultura i la ignorància a la que ens va sotmetre un règim de generals acomplexats incapaços de pensar i sempre "a su orden". Ridículs... i encara en queden. Els ciutadans de Catalunya han de saber que amb la llengua catalana afegeixen un plus, no renuncien a res; s'obren a l'aprenentatge de més llengües, a la cultura que no té fronteres i al país que et permet entendre i ser solidari amb tots els pobles.

Europa… Ai Europa! Què és Europa? La Unió Europea?

Europa… Ai Europa! Què és Europa? La Unió Europea?

Europa és més que la Unió Europea, no ens en podem apropiar. La Unió Europea és una realitat?... Passen els anys. España va entar a l’Europa dels 12 l’any 1986. Ara ja és l’Europa dels 27 estats. O són els Estats de la UE?.

Cultura i llengües. Viatjo per al UE I em sento desconcertat. France és un dels estats forts de la UE. A Paris es viu una ciutat internacional, una capital de la cultura que New York no ha pogut fer enrera. El museus són explicats en plafons en francès i també en d’altres llengües: anglès, alemany, italià… l’espanyol rarament, tampoc el portuguès o el grec. A Deutschland, sorpresa incomprensible, els museus són explicals en alemany, solament. No trobo explicacions ni en francès llengua veïna, ni en anglès llengua d’ús generalitzat arreu del món. El pesonal dels museus, de Weimar en aquest cas habituats a rebre visites d’arreu, no parlen altra llengua que l’alemany. Els demano excuses per no comprendre jo l’alemany i demano si francès, o anglès… Cap d’elles. Alemany i gestos. Les indicacions dels comerços d’autopistes i del personal solament en alemany, rarament anglès limitat i gens de francès. No veig dimensió europea. A United Kingdom of GB & NI no hi vull tornar des que no es volen vincular a la moneda euro; són europeus a mitges, per al que els convé, I ja dura massa. Tampoc tenen interès per comprendre i parlar altres llengües convençus que la seva és la llengua del món.

D’España hi ha molts estudiants que fan programes Erasmus però prefereixen països de llengua propera com Itàlia o Portugal i estant en un altre país s’organitzen per trobars-se entre ells massa sovint.

A Catalunya, petit país amb llengua pròpia, els museus i exposicions mostren com a mínim calatà, espanyol i anglès; a vegades també francès. Si no acceptem l’Europa de les llengües, o bé ens quedem amb la nostra o bé anem a una llengua universalitzada que perd tota l’expressivitat per tal de garantir una comunicació elemental, simple, empobrida… no farem la Unió de la Diversitat Europea.

Mirem l'economia. España es va afegir a la Unió Europea partint d’un nivell econòmic baix i rebent moltes ajudes econòmiques durant anys. Sembla que no ens hem posat al nivell, ben al contrari, la producció interior sembla menor i tanmateix productes que abans eren propis ara són d'importació. No així a France que protegeix la seva producció agrícola com cap i tots els productes d'alimentació. No així a Deutschland on comprovo que la majoria de productes són propis; les tovalloles, els electrodomèstics, el parament de cuina. A España, a Catalunya tovalloles de Xina o Portugal, nous de Chile, mongetes del Marroc, electrodomèstics línia blanca alemanys, calderes de calefacció francess o alemanyes... Que poc contribuïm a mantenir i milorar la nostra producció: bicicletes Orbea i BH, electrodomèstics Orbegozo i Fagor, sabates d'Alacant, de Logoño, de Mallorca o de Valverde del Camino.

Política no n'hi ha; hi ha molta reglamentació i sembla que es fa complir. La política comú és curta de mires, és la política dels Estats si els convé, no si convé als ciutadans europeus. Un sistema de govern no de tres poders sinó de cinc o sis: dos executius i un president, un parlament, un tribunal de justícia però els assumptes econòmics en tenen un de propi. Tot plegat massa complex per a prendre decisions i executar-les. Ja no va prevenir Montesquieu: molts a deliberar però per a decidir, pocs o un de sol.

Ai! la societat líquida... On quedarà la cultura si tot s'hi val?

Y como hace tiempo que, al menos entre nosotros, el estado de deterioro de la cultura hace que uno pueda perfectamente publicar un artículo, un libro o un suplemento cultural plagado de memeces, erores, mentiras y papanatismo y que no pase absolutamente nada (o incluso sea elevado por ello a los cielos), o bien publicar un artículo, un libro o un suplemento cultural pleno de inteligencia, aciertos, verdad y originalidad y tampoco pase absolutamente nada (o incluso sea por ello condenado a los infiernos)...

"El conocimiento líquido" Claves de Razón Práctica nº 186, octubre de 2008, pp. 4-11.
Republicado en: Nunca fue tan hermosa la basura. Galaxia Gitenberg/Círculo de Lectores, pp. 255-280.

Què volen aquesta gent que han estat esperant la sentència anunciada després d'una llarga crònica?
Si tenen la legitimitat política, la representativitat que els ha atorgat el poble de Catalunya... què han estat esperant?

Ara han quedat deslegitimats, ja cal que trobin altres representants. Ja veiem quina pena fan quan parlen aquest dies: Montilla, Nadal, Chacón, Iceta... i els que callen: Molas, Obiols, de Madre, Majó. Saben que l'han vessada de mig a mig i si no es retiren és perquè malden per a ells mateixos, no per al país de tots. D'aquí uns anys ni ens en recordarem perquè han estat falsos líders i si haguessin estat autèntics líders diríem que nosaltres hem fet un país millor.

Ara ens conviden a anar amb la senyera? Això ja ho farem l'Onze de Setembre que és una festa encara que de tràgic record. Ara anem a dir que aquesta mala convivència no pot continuar. On són aqueslls amics de Catalunya que teníem a Madrid i arreu d'España?... Miguel de Unamuno, Bartolomé Cossío, Pedro Laín Entralgo, Julián Marías y José Luís L. Aranguren... No en tenim cap? Solament tenim PPs, COPEs, Salamancas, Rodríguez Ibarras, Valcárceles...? També en els moments difícils euskalduns i navarresos miren la seva economia i ja no ens són amics?

Si ens avergonyim de nosaltres mateixos, com volem que ens admirin? Ja ens han fotut prou cops i encara aguantem? Des del Pacto de San Sebastián ja passa de mida.

Aquest matrimoni, resultat de capitulacions matrimonials forçades, no funciona, no hi ha afecte. Però aguantem. Catalunya és la dona apallissada i fins ara no ens hem separat per por de l'economia. Però ara hi ha massa empresaris de Catalunya que no poden xuclar la mamella a Madrid, villa i corte de las adjudicaciones y nombramientos. Ara, per raons econòmiques i no sentimentals o nacionals, hi ha empresaris que pensen que en un país de la mida de Nederlands o de Denmark els aniria a mida. Bé que els ha anat a Slovenija, Croatia, Lietuvos... i als països veïns també, però sense abusos.








El que segueix estava dit el 10 de setembre de 2009. A mi no em va caldre pensar molt

El TC s'està deslegitimant ell tot sol

1. Si l'Estatut va seguir el procediment legal, el va aprovar el doble Parlamento español i els ciutadans de Catalunya en referèndum el 2006, el TC no pot estar per sobre de tot el 2008.

2. Si el TC és escollit pel legislatiu amb el control de l'executiu, el poder judicial no és independent i no és el tercer poder de la democràcia. Montesquieu no ho avalaria.

3. Si el TC no ha arribat a una decisió en termini raonable i necessari, ja només per la forma és una mala decisió.

4. La legitimitat és anterior a la legalitat. La legalitat pot quedar desajustada amb el pas del temps per canvi social objectiu. La legitimitat de l'Estatut.cat és tan àmplia i tan recent que qui la desautoritza, es desautoritza ell mateix. Canviar tan d'immediat o repetir un referèndum al poc temps com ho ha fet el president de Venezuela no és democràcia, és despotisme democràtic. Martí Teixidó

LES TRAMPES DEL SISTEMA FINANCER les destapen veus autoritzades

Abusos del sistema financer, polítiques que els afavoreixen i resistències a la reforma del sistema financer mentre SÍ es reforma el sistema laboral i també es reforma el sistema impositiu i es vol reformar el sistema de pensions. Són els finacers els hereus d'Al Capone? No hi ha un Elliot Ness que s'atreveixi amb ells?

• Regulación financiera y democracia

  • JOSEPH E. STIGLITZ
  • 20-06-2010

  ... No. Hay que definir de modo inamovible el marco regulatorioJoseph E. Stiglitz es profesor universitario en la Universidad de Columbia y premio Nobel de Economía. Copyright: Project Syndicate, 2010.Joseph E. Stiglitz es profesor universitario en la Universidad de Columbia y premio Nobel de Economía ...

EL PAIS diari fraudulent: publica allò que li convé

He replicat la informació interpretada signada per Isabel Gallo a El Pais 30/05/2010

'Algo pequeñito' y... espontáneo. Un aguafiestas profesional irrumpe en el Telenor Arena en plena actuación de Diges.

A les 12:30, dues vegades; a les 14:55 altra vegada. Sota la cobertura de "comentarios moderados" publiquen moltes "tonteries" / beneiteries i exclouen allò que no interessa a la seva orientació. ¿O es que el comenatari que adjunto es pot considera ofensiu, de mal gust, o incorrecte? Valoreu!

Algo pequeñito, algo chiquitito... muy poca calidad para ir a mostrarlo a Europa. Coreografía: arlequín, soldadito de plomo, bailarina y pepona... La actuación sobrevenida, bien pensada: el bufón catalán encajaba a la perfección y enriquecía la ridícula escena que unos seguratas interrumpieron. Y corresponde a la realidad: los catalanes piensan, tienen iniciativa y trabajan pero sólo se les deja el papel de bufón. Y sólo se puede ser bufón siendo inteligente, lo que no conviene para ser segurata. Yo, que no vi nada, que estaba en otra parte de Europa, he podido verlo por la reacción. Así por todo el mundo se puede saber qué pasa entre España y Catalunya. ¡Qué bien que siga habiendo personas que se expresan sin violencia, sin hacer daño a nadie! A ver si pensamos todos y dejamos de ser monigotes del sistema. Teixidó

Postil·la: A la tarda s'ha acceptat el comentari en dos fragments entre els següents. Evidentment, no és el meu fòrum i si no fa reaccionar, vol dir que m'he equivocat. Teixidó

• 228

  jordi - 30-05-2010 - 20:48:57h
  

  Jimmy Jump va de graciosillo pero menuda la gracia que tiene, mas bien diría yo mala leche, porque irse hasta Noruega exclusivamente para joderle la actuación a España y mofarse de los artistas de manera tan esperpentica es de ser mala persona por no decir algo mas grande. Aun así los españoles lo hicieron muy bien y en absoluto nos agua la fiesta a ninguno la salida del idiota ese.

• 227

  Ppitogrillo - 30-05-2010 - 20:41:55h
  

  Aplaudamos la falta de educación y de respeto a un individuo que con esas artes ya se hizo famoso.¡Hala! de aquí a los programas casposos de la prensa rosa. Y le fastidió el día en el que tenía puesta toda la ilusión el chico este que concursaba. Así nos va...

• 226

  Maluli - 30-05-2010 - 20:36:49h
  

  Puede que la canción no fuera del otro mundo, y tal vez no para el momento,pero el Sr. Diges lo hiz muy bien al lado de sus acompañantes, no se porque se quejan Uds , de un cantante profesional como él, despues de que España misma escogio un payaso como Chiquilicuatro.. Ahí si que los vi mal, pero que muy mal, perdonen , en que estaban pensando?

• 225

  Martí Teixidó - 30-05-2010 - 20:36:07h
  

  Y corresponde a la realidad: los catalanes piensan, tienen iniciativa y trabajan pero sólo se les deja el papel de bufón. Y sólo se puede ser bufón siendo inteligente, lo que no conviene para ser segurata. Yo, que no vi nada, que estaba en otra parte de Europa, he podido verlo por la reacción. Así por todo el mundo se puede saber qué pasa entre España y Catalunya. ¡Qué bien que siga habiendo personas que se expresan sin violencia, sin hacer daño a nadie! A ver si pensamos todos y dejamos de ser monigotes del sistema. Teixidó

• 224

  Juan - 30-05-2010 - 20:25:22h
  

  Bueno desde Sudamerica vi el evento, gano la mejor, España desde el 2004 manda canciones malas, solo en España, Portugal y Suiza el festival no es bien visto y dicen cosas fuera de lugar y sin razon como que es rancio y tonterias como esa, en todos los demas Paises es un evento tan seguido y bien apreciado como lo es una eurocopa, paises como Alemania y Francia han incremento su aceptacion por el festival. Lo que tiene España es mal perder, y no se de que se quejan si todas sus canciones desde el 2004 son malas muy malas, y tienen una aire de victimismo que nadie los soporta, y luego inventan tonterias en contra del festival

• 223

  Martí Teixidó - 30-05-2010 - 19:57:30h
  

  Algo pequeñito, algo chiquitito... muy poca calidad para ir a mostrarlo a Europa. Coreografía: arlequín, soldadito de plomo, bailarina y pepona... La actuación sobrevenida, bien pensada: el bufón catalán encajaba a la perfección y enriquecía la ridícula escena que unos seguratas interrumpieron.

Els nàufrags de la boja esperança... d'un món per a tots > no ens ho podem perdre

No ha estat possible contemplar-ho a Paris; totes les localitats exhauriedes. Confio que poguem contemplar-ho a Barcelona. Som nàufrags d'uns esperança política. social, cultural, educativa... sota la tempesta de l'interès econòmic dels especuladors del món que mouen els capitans titelles que ens governen.


Contenido. Una reflexión sobre la utopía en política, la magia del cine y la fuerza colectiva
El Théâtre du Soleil tiene nuevo espectáculo
El Théâtre du Soleil, la compañía de Ariane Mnouchkine, propone en París "Los náufragos de la loca esperanza", un espectáculo que mezcla con pasión una reflexión sobre la utopía en política, la magia del cine y la fuerza colectiva de una aventura teatral fuera de lo común. La famosa compañía debutará en París y emprenderá una extensa gira internacional.

Mnouchkine. Los náufragos de la loca esperanza.
Théâtre du Soleil

La Cartoucherie acogerá durante varios meses este nuevo espectáculo antes de que emprenda una larga gira internacional.

La compañía, fundada en 1964, representó hasta el verano de 2009 "Les Ephémères", una evocación íntima y emocionante de momentos de vida en la Francia contemporánea.

El cambio de programa es radical con "Les naufragés du fol espoir", para los que el Soleil, como siempre, ha reinventado su espacio. La fachada de la "nave" central del edificio lleva la mención "Au fol espoir" (La loca esperanza): estamos en un cabaret Belle Epoque donde un gran fresco (mundo terrestre y marítimo) evoca el universo de Julio Verne (1828-1905).

Esta novela póstuma ha sido adaptada por Hélène Cixous para darle vida en el escenario. El resto del espectáculo (la mitad) es fruto del trabajo de la treintena de actores ardientes que componen la compañía del Soleil.

En sus manos, cada creación es una obra pensada con detenimiento, improvisada y ensayada bajo la mirada comprensiva y exigente de Ariane Mnouchkine, que cumple 71 años el 3 de marzo.

El espacio escénico por el que se mueven los actores es el granero de "Au fol espoir", un merendero a orillas del río Marne. Durante este verano de 1914 en el que Europa va a precipitarse en la guerra, la compañía rueda una película, guiada por un director exaltado que cree en los poderes del cine naciente y en la posibilidad de construir una ciudad fraternal. Su guión se funde en el relato de Julio Verne, los náufragos se encuentran en la isla Hoste chilena, cerca del cabo de Hornos: ¿Un mundo mejor? No es seguro...

La melancolía tiñe la obra, su lado burlesco va a juego con el cine mudo. Un género evocado con virtuosismo por la compañía gracias a un incesante baile de decorados o accesorios y de tesoros de efectos (nieve, tempestades) fundados en un artesanado (cuerdas, poleas) de alto vuelo.

Pacto social y político por la educación en España

Texto íntegro

Ja fa bona falta un pacte social per a l'educació. A finals dels anys 70 es va viure una guerra escolar, amb la LODE 1985 es va regular la participació, amb la reforma LOGSE 1990 es va modificar tota l'estructura garantint l'ecolarització de tots fins als 16 anys però gran part del professorat públic va fer resistència i gran part del professorat privat va seguir amb rutina. La falta de direcció pedagògica als centres públics i privats és manifesta. El revisionisme populista de al LOCE 2002 no va tapar el forat. La LOE de 2006 vol afavorir l'entesa i ho incorpora tot però no ha aconseguit l'entesa. La guerra escolar està al carrer i ens anem carregant les culpes sense superar la confrontació.




El ministre d'educació d'España s'hi ha dedicat, el conseller d'educació de Catalunya ha quedat content. Si les lleis d'educació havien quedat curtes, ja tenim 46 pàgines més a veure si tot queda ben clar. Objectius educatius per a la dècada 2010-2020 i propostes del major consens. I una comissió més per a fer-ne el seguiment.



A Catalunya es va fer una Conferència nacional d'educació el 2002 aproximant posicions. Va seguir el Pacte Nacional per a l'Educació a Catalunya de 2005 i es van signar compromisos per superar la confrontació. La Llei d'Educació de Catalunya de 2009, massa llarga, barroca i embolicada ho vol resoldre tot i es va multiplicant en extensos decrets excessius.

Tots els agents d'educació enfrontats: familia que reclama a l'escola, escola que reclama a la família, administració educativa que va regulant i regulant... i ara amb crisi econòmica retallant

I cada vespre, cada cap de setmana els mitjans de comunicació sedueixen els infants i els joves amb esl seus models i patrons de conducta. Els pares baden i no s'adonen que els estan educant els fills. Els mestres i professors surten a defensar el currículum escolar i com quixots volen atacar els mitjans de comunicació però no saben què veuen, què senten, què miren, què escolten, què fa vibrar els seus alumnes. Els qui preparen el pacte per al ministre es limiten a parlar de les TIC a l'objectiu 5, el més curt de tots. Les TIC vistes coma sistemes tecnològics però no s'adonen del Continguts de comunicació que marquen l'agenda social, dels continguts de ficció que conformen l'imaginari i són objecte de conversa a tot arreu.

No es tracta ni de bons ni de mals programes; Els Simpsons, Polònia, craKovia són crítica àcida o paròdia que cal veure amb ulls adults. Quan els joves ens ho fan a classe són sancionats. Quan un petit infant ha fet "culet culet" com Shin-Chan a classe ha estat renyat. Les obsessions sexuals del Dr. Slump són per a noiets de disset anys al Japó i aquí s'han emès per a infants. Els Teletubis són estereotipats per a fer nens babaus. Hi ha però perles com Pingu, narracions de civisme com Postman Pat i aproximacions estètiques a la cultura històrica com Les tres bessones.

Bona voluntat potser sí al Pacto social, però no han entès res doncs s'han limitat al món escolar. No saben què és l'educació doncs veurien que l'estan fent els mitjans de comunicació de masses i la societat de consum. Si no saben d'educació, encara menys de pedagogia tot i que això no correspon al pacte polític sino a la intervenció professional. L'educació és talment com una energia radioactiva: està per tot arreu, no es pot aillar i convé administrar-la amb molta cura i amb normes clares que tothom compleixi, els publicitaris els primers.

Bona voluntat sí, però sona a cantarella ja sentida. Estudiarem bé el pacte i farem propostes pedagògiques.
Martí Teixidó

Ens han estafat i a l'engròs. Amb deu anys d'escola, els ciutadans no sabem res d'economia ni intenten que en sapiguem

Està a la vista que per a molts l'escola és per a guardar infants i adolescents. ¡Qué diferent seria si els ciutadans haguessin estat alfabetitzats, numeritzats, en economia, domèstica i financera! Seria diferent perquè no s'hagués pogut mantenir aquest engany de la crisi, destapat el 2007 i que ja es torna a repetir peqrquè els fianancers asseguren primer els seus guanys que no sotmeten a caigudes de borsa. Cobren per gestió en funció dels guanys i quan cauen els beneficis perden els inversors anònims, ells ja han cobrat i no són inversors, són gestors. De tot el moviment financer, un terç són els guanys de la burocràcia privada que gestiona; els accionistes anònims, pobrets!, estan sotmesos a la seva paraula. (Ho vaig entendre amb Galbraith, un nobel d'economia). A l'escola, menys matemàtiques, assegurar l'aritmètica amb la complexitat de la proporcionalitat i fer ecomomia bàsica necessària per a tots els ciutadans i comprensió de l'estadística. L'àlgebra, deixem-la per al batxillerat dels científics i tecnòlegs. Ensenyem a tots la probabilitat i no cal que siguin supersticiosos i vagin a Sort a comprar loteria de la Bruixa d'Or.


No lloren por Wall Street Publicat a El País - Negocios de 02.05.10

¿Cuál es el problema con las finanzas? Empecemos por el hecho de que el sector financiero moderno genera enormes ingresos y nóminas, pero proporciona pocos beneficios tangibles.

¿Se acuerdan de la película de 1984 Wall Street, en la que Gordon Gekko afirmaba que "la codicia es buena"? Según los criterios actuales, Gekko sería un pelagatos. En los años que precedieron a la crisis de 2008, el sector financiero representaba un tercio de los ingresos nacionales totales (aproximadamente, el doble de lo que suponía dos décadas antes).

Nos decían que estos beneficios estaban justificados porque el sector estaba haciendo grandes cosas por la economía. Canalizaba el capital hacia usos productivos; repartía el riesgo; mejoraba la estabilidad financiera. Ninguna de esas cosas era cierta. El capital no se estaba canalizando hacia los innovadores que crean empleo, sino hacia una burbuja inmobiliaria insostenible; el riesgo estaba concentrado, no repartido; y cuando la burbuja estalló, el supuestamente estable sistema financiero se hundió, con la peor crisis mundial desde la Gran Depresión como daño colateral.

Entonces, ¿por qué estaban ganando dinero a paladas los banqueros? Mi interpretación, que refleja los esfuerzos de los economistas financieros por encontrarle sentido a la catástrofe, es que principalmente apostaban con dinero de otra gente. El sector financiero hizo apuestas demasiado grandes y arriesgadas con fondos prestados -apuestas que fueron enormemente rentables hasta que fallaron-, pero fue capaz de conseguir préstamos baratos porque los inversores no comprendían lo frágil que era el sector.

.....

El Fondo Monerario Internacional ha hecho un llamamiento en favor de un impuesto sobre la actividad financiera -un FAT, o 'gordo', en sus siglas en inglés- que gravaría los beneficios y las remuneraciones del sector financiero. Un impuesto así, sostiene el fondo, podría "atenuar la asunción de riesgos excesivos". También podría "tender a reducir el tamaño del sector financiero", cosa que el fondo presenta como algo bueno.

El tema es que la propuesta del FMI es en realidad demasiado blanda. Aun así, si se convierte en una realidad, Wall Street va a estar que trina.

Pero el hecho es que hemos estado dedicando una parte demasiado grande de nuestra riqueza, una parte demasiado grande del talento del país, al negocio de diseñar complejos planes financieros y trapichear con ellos; planes que tienen cierta tendencia a destrozar la economía. Poner fin a esta situación perjudicará al sector financiero. ¿Y?

Paul Krugman, profesor de Economía de Princeton, obtuvo el Premio Nobel en 2008. © 2010 New York Times Service. Traducción de News Clips.

Prova de contrast terminal d'Educació Primària

Per segon anys es realitzarà aquesta prova al terme de l'Educació Primària.

Prova d'avaluació de sisè d'educació primària

Cal entrendre-la com a prova de contrast a l'avaluació contínua que realitzen els docents. La decisió de qualificació final correspon als docents però pot anar bé disposar d'un instrument de contrast pilotat i del que se'n puguin coneixer ens resultats estandarditzats segons diversos estrats economicsocial i culturals (IESC de Pisa) per analitzar la intervenció de cada escola. Aquesta és una anàlisi que han de fer els professionals.

Els resultats NO s'han de fer públics doncs això tindria resultats perversos. La comparació de resultats dels centres no `permet dir res més que si estem uns punts per sobre o pers sota. El que volem saber és quin és el valor afegit de l'escola a les possibilitats inicials dels infants i joves.

Alguns centres poden assolir puntuacions més altes malgrat que el seu sistema pedagògic sigui tradicional amb algunes incorporacions postmodernes; les puntuacions altes s'hauran d'atribuir a les condicions favorables de procedència dels alumnes i al suport familiar. Hi ha escoles i instituts que reben alumnes d'entorns més fràgils i si el valor afegit és alt, si milloren molt, cal atribuir-lo a la intervenció de l'escola, al sistema pedagògic que ha deixat determinades pràciques obsoletes, ha sabut motivar els alumnes i ha desenvolupat propostes altament significatives i alhora exigents i rigoroses.

El Consell Superior d'Avaluació de l'Educació de Catalunya va tenir el gran encert d'impulsar el 2001 les Proves de Competències Bàsiques aplicades a alumnes de 10 i a 14 anys, NO al final de les etapes d'Educació Primària i d'Educació Secundària. Una mala còpia feta amb la LOE des del centralisme del Ministerio de Educación les ha situades al final de les etapes on adquireixen el valor d'examen. Pensem que hi hem perdut doncs s'ha interrumput una pràctiva d'anàlisi de resultats interna quan encara hi havia dos cursos per davant per prendre decisions d'ensenyament amb els alumnes que seguien al centre.

Al Consell Superior d'Avaluació de l'Educació de Catalunya fa cinc anys que li demanem que estableixi un model i instruments que permetin amidar el valor afegit per cada escola a les promocions d'alumnes i així no ens enganyarem més amb els resultats escolars comparats. La comparació perjudica els propis alumnes però és clarament injusta per als docents compromesos amb els alumnes amb majors dificultats. Si es comparen resultats i s'atribueixen als professors... ¿qui voldrà dedicar-se als que tenen majors necessitats?

Samaranch a la Generalitat i a la Catedral. Vergonya!

Bona diada de Sant Jordi, festa de la Cultura de Catalunya.

A veure si la festa i la cultura enterren la vergonyosa cerimònia d'ahir: un jove maoïsta del PTE enterrant un jove franquista de FET-JONS ben rebuts per un bisbe pietista. Acte religiós al Palau de la Generalitat, acte polític a la Catedral de Barcelona.

No els traurem el valor de les accions posteriors, però no ens fiarem dels qui sempre s'apunten al corrent dominant encara que afortunadament han deixat enrera extremismes irracionals. Ja han rebut la seva paga en vida doncs han fet esport o han fet catalunya (sic) per la seva conveniència.

MTP

CALENDARI ESCOLAR. Res de nou, res resolt, paraules.

8 de febrer de 2010. Canvi de calendari escolar a Catalunya per no canviar res i complicar la vida a les famílies. Començar el 7 de setembre és començar quatre dies abans (11S Diada Nacional i a no poques poblacions, dilluns de Festa Major). Una setmana de vacances al febrer; si fos aquest any seria entre 8 i 12 o 15 i 19 de febrer, quatre o cinc setmanes després de les vacances de Nadal/Hivern. El canvi de setmana ara al febrer comporta 10 hores de sol, al setembre en canvi comporta 11 hores de sol i temps d'estiu que tota cuca viu, al carrer si cal. Ja ens ho explicaran els avis que es facin càrrec dels néts tancadets a casa per comptes de poder passejar fins les vuit del vespre.

No cal dir res més. Fa deu anys que sentim la cantarella del canvi de calendari escolar. S'han encarregat i pagat estudis, s'han allargat hores i hores de reunió, el Consell Escolar de Catalunya ha fet llargues deliberacions... Cap govern, ni la majoria política anterior ni l'actual, ha estat capaç de fer una proposta imaginativa, adequada a la realitat social, laboral, cultural i econòmica actual. I sempre anem sentint que adoptarem un model semblant al que fan els països europeus. Si no tenim més imaginació... La institució escolar de la societat occidental, el calendari i tota la seva organització estan en crisi total. És un model dels il·lustrats com si res hagués canviat en la manera de viure. El 1800, una instrucció general i uniforme era progrés social. El 2000, una escola uniforme en una societat de diversitat és regressió social i el seu fracàs és evident per a tots. També per als que pensen estar a l'excel·lència comparant el nivell de coneixements i no la iniciativa, el pensament creatiu i la competència de treballar en equip.Compte. Al nostre país europeu solament surten 173 o 172 dies lectius. A molts països en surten 190 i 195. Els darrers tres anys hem incrementat la 6a. hora a les escoles públiques per a tots com a les escoles privades... però no ens ha lluït massa. L'increment ha estat de 175 hores equivalent a l'increment de set setmanes, de trenta-cinc dies lectius. Ara tenim l'equivalent a 208 dies lectius però no ens llueix. Per què no ho oferiem a uns alumnes i a d'altres no? Per què ho han de fer tots igual?



Pensem directament en l'educació secundària de 12 a 16 anys. ¿Hem de fer aguantar a tots els alumnes 30 hores de classe setmanal i encara els posem feina? Quins la faran a casa? No podriem fer acords amb les famílies segons possibilitats. Potser la meitat dels alumnes aprofitarien més fent 20 hores de classe i fent feina a casa, amb ordinador, en col·laboració dos o tres a casa d'un d'ells. Es crearien hàbits de treball i de col·laboració. Seria un ritual de creixement, de confiança dels adults pares i professors, un avanç cap a l'autonomia personal. Els qui no poguessin fer-ho, estarien les altres 1o hores al centre però dedicats a treball personal o en equip, tutoritzats per professors. Tots els alumnes hi sortirien guanyant.

No ens sortirà massa cara l'operació d'ordinadors 1X1 i materials digitats uniformes? No seria millor exempció d'IVA per a estudiants que comprin un ordinador portàtil i subvencionar-los el 50% del cost? Menys cost a l'Administració pública, més implicació i responsabilitat dels estudiants, més transferència a la cultura, més enllà de l'activitat escolar.





Apuntaré alguns trets d'un calendari escolar raonable, funcional, pedagògic i social
1. No tots els alumnes han de fer el mateix calendari ni la mateixa quantitat d'hores. Entre 180 i 200 dies lectius de cinc hores.
2. Jornada de cinc hores + una hora compensatòria per als alumnes que ho necessitin com a estudi i activitat assitida.
3. Diverses opcions d'horari amb una franja de coincidència per potenciar el desenvolupament comunitari. Uns alumnes podrien entrar a les 8h i sortir a les 13h i dinats a les 15h. (Adequat als fills de pares amb horari laboral continuat). Altres podrien entrar a les 11 h i sortir a les 18h. (Adequat als fills d epares que laboren al comerç)
4. Diverses opcions de calendari. Si els pares fan vacances el novembre (treballladors de bancs) o el desembre, o el febrer (treballadors de restauració), , els alumnes podrien ser absents de l'escola i anar a l'escola el juliol.
5. Al juliol, quatre setmanes alternatives pels qui han fet vacances en un altre període. Increment de vint dies per als qui necessiten recuparar endarreriment d'aprenentatge. (Són els que potser tindrien 200 dies lectius si calgués)

Al juliol hi hauria pocs alumnes, potser 150 dels 450 habituals. Hi hauria pocs mestres, cinc o sis i monitors joves. Solament feina escolar d'atenció mental de 9 a 11 h. després tallers, esports i activitats (teatre, excusrsió, música...)

En vacances, sigui al juliol, sigui al novembre o al març, s'ha de llegir, escriure, observar el món, anotar, dibuixar... Tot això es convertiria en elaboració d'apenentatge en tornar a l'escola. De moment deixem de vacances total, inhàbil a tots els efectes, l'agost perquè així va el país... però algun dia caldrà corregir-ho.

Les anades de colònies d'estiu, de campaments, de rutes... són realment educatives i tenen interès. Els mestres miraran d'incorporar els aprenentatges d'experiència viscuda a l'aprenentage escolar. Els companys que no hi hagin anat, coneixent-ho, també se'n beneficiaran.


Per tancar. Hom pot argumentar que els docents no ho acceptaran... Per què? Qui els fa tan esporuguits que no s'atreveixen a pensar? Costa tant veure que també els docents hi sortirien guanyant. En cap cas es diu que hagin de treballar més hores i ho diu qui va redactar aquella fòrmula de "... i fins a les trenta-set hores i mitja..." quan algú volia legislar que els docents fessin totes les hores al centre com si d'una fàbrica o oficina es tractés. La confiança de deixar set hores i mitja o bé tretze i mitja en horari i lloc no fixat es fonamenta en la convicció que el docent és un profesional de la cultura i si llegeix, si va al teatre o cinema, si escolta música, si fa cursos de temàtiques diverses, si viatja o si conversa... es prepara com a docent viu i entrarà a la classe amb alguna comunicació que pot interessar els alumnes.

Ara es malgasta molt de temps en posar ordre, particularment a l'educació secundària, en passar llista cada hora, en canviar de classe, de matèria i de profesor cada hora... I això avoreix els alumnes i desgasta els professors. Hi ha un plus de cansament totalment evitable amb un nou model d'institució escolar, d'horari, de calendari... la clau està en no parlar de la diversitat i practicar formes organitzatives diversificades segons alumnes, possibilitats, necessitats i interessos. Martí Teixidó

30 de gener, 62è aniversari de la mort de Mahatma Gandhi. Diada escolar de la NO-VIOLÈNCIA i la PAU

Música: flauta de pa. Imagine de John Lennon



Mahatma Gandhi va ser un home corrent que podia viure la seva vida còmodament però va decidir enfrontar-se a la injustícia de la segregació racial a Sudàfrica, a la divisió social de castes a l'Índia, a la intoterància religiosa de cristians, jueus i musulmans, a la dominació política imperial d'United Kingdom, al monopoli econòmic de la sal... va aconseguir grans canvis en benefici de tots. I va morir a mans d'un pobre fanàtic. No va ser càrrec polític, no va ser sacerdot, no va ser capitalista, no va ser militar.

62 anys després, la violència engendra violència i no resolem cap dels conflictes. Els governs gasten i gasten en armament tecnològicament sofisticat, en milers de militars, en polícia a tot arreu, en plets i més plets als jutjats, en presons i vigilància...Tot això estalviat podria eradicar la fam, reduir les desigualtats, repartir la feina, garantir atenció sanitària a tothom, posar millors mitjans per a una educació eficaç i gratificant... Cal invitar a la no-violència de ben petits. Invitació, mai imposició. Sempre els quedarà la llibertat d'anar a la seva... Avui, es pot dir que cadascú va a la seva llevat d'uns pocs, petits gandhis que han vist que la no-violencia és el camí i l' ètica és l'amabilitat front a tot fonamentalisme o integrisme. Confiem que, anys a venir, siguin la majoria els qui optin pel camí de la no-violència però activa, la que denuncia la injustícia. Martí Teixidó



DIA ESCOLAR DE LA
NO-VIOLENCIA & LA PAZ
promogut per
l'inspector d'educació
Llorenç Vidal






Coneixem altres humans pacífics que han seguit el camí de la no-violència, que no han callat mai davant la injustícia i l'opressió i han contribuït a millorar aquest món: Martin Luther King als USA. Steve Biko a Sudàfrica. Óscar Romero a El Salvador, Lluís Ma Xirinacs a Catalunya, Pere Casaldàliga català a Brazil, Aung San Suu Kyi a Myanmar.

Gandhi

View more presentations or Upload your own.

Mahatma Gandhi 60 aniversario raga

View more presentations or Upload your own.

NO GUERRA

View more presentations or Upload your own.

POR LA PAZ

View more presentations or Upload your own.