Les anàlisis de Krugman i de Stiglitz interessen però contenen pronòstics poc basats en dades concretes en el cas d'España. Cal agrair al professor Navarro que ens aporti dades per a una alternativa de política de govern. I si no és possible, que el president Rajoy, que el president Mas, aportin dades alternatives.
Alternatives a les retallades VICENÇ NAVARRO
ara.cat 20/05/2012 ,
exemplar que he comprat imprès
Els
governs que ha tingut Espanya en els últims cinc anys han promogut i promouen
la percepció que no hi ha alternatives a les polítiques de retallades de despesa
pública social, polítiques que com sabem estan afectant negativament el
benestar i la qualitat de vida de la població i molt en particular de les
classes populars. Transferències públiques com les pensions i serveis públics
com la sanitat, l'educació, els serveis socials, els serveis a les persones amb
dependència, les escoles d'infància i moltes altres estan sent objecte de
retallades substancials amb l'objectiu de reduir el dèficit públic i -segons
se'ns diu- recuperar "la confiança dels mercats".
Ara
bé, s'ignoren altres mesures que de cara a aconseguir els fons que es volen
obtenir serien tan o més eficaces que aquestes reduccions de la despesa
pública. Vegem, doncs, alternatives a les retallades.
En
el seu intent d'estalviar 1.500 milions d'euros, els governs espanyols han
congelat les pensions públiques. Però aquests governs podrien haver obtingut
fins i tot més recursos mitjançant cadascuna d'aquestes mesures: mantenir
l'impost del patrimoni que es va eliminar (2.100 milions), cosa que va beneficiar
predominantment les rendes superiors; anul·lar la baixada d'impostos de
successions que ha tingut lloc recentment (2.552 milions); revertir la baixada
d'impostos a les persones que ingressen més de 120.000 euros a l'any (2.500
milions). Cap d'aquestes tres alternatives va ser considerada.
Ara
el govern espanyol ha exigit unes retallades en la despesa pública sanitària
d'una quantitat més que respectable (6.000 milions d'euros), que reduirà la
qualitat d'aquests serveis. El govern, no obstant això, podria haver anul·lat
la baixada de l'impost de societats de grans empreses que facturen més de 150
milions d'euros a l'any, que representen només el 0,12% de totes les empreses:
d'aquesta manera hauria recollit 5.300 milions d'euros. Però aquesta mesura tampoc
va ser considerada.
Un
altre exemple són les retallades del govern espanyol de 600 milions d'euros en
el finançament dels serveis domiciliaris a les persones amb dependència (els
serveis coneguts com el quart pilar del benestar). En lloc d'aquestes retallades,
el govern podria haver eliminat les ajudes a l'Església catòlica per finançar
l'ensenyament de la religió catòlica a les escoles públiques (582 milions) o
l'equipament militar en helicòpters Tigre, carros de combat i altres vehicles
(1.500 milions d'euros).
El
govern espanyol intenta arribar a retallar en tots els serveis públics del
subfinançat estat del benestar espanyol. La despesa pública social per habitant
a Espanya és la més baixa de la Unió Europea dels Quinze (UE-15, el grup de
països més semblants al nostre nivell de desenvolupament econòmic), amb una
quantitat total de 25.000 milions d'euros que deteriorarà encara més l'Espanya
social. Aquestes retallades serien innecessàries si l'estat espanyol corregís
el frau fiscal de les grans fortunes i de les grans empreses citades
anteriorment (un frau que duen a terme amb la complicitat de la banca), amb la
qual cosa aconseguiria 44.000 milions d'euros a l'any. Segons el sindicat
d'inspectors de l'Agència Tributària de l'estat espanyol, les grans fortunes i
les grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any són les
responsables del 72% de tot el frau fiscal a Espanya. Repsol, per cert, que ha
intentat mobilitzar l'opinió popular perquè mostrés el seu empipament amb el
govern argentí a causa de la seva nacionalització en aquell país, és una
d'aquestes empreses que tenen sucursals en paradisos fiscals per evitar pagar
impostos.
Per
ingressar fons a l'Estat tampoc s'han tingut en compte alternatives que ja han
estat aplicades de manera reeixida en altres països. Per exemple, en lloc de
copagaments sanitaris es podria desenvolupar un impost finalista per a sanitat.
Així ho ha fet, i amb èxit, el Canadà. Aplicant aquesta mesura a Espanya es
podrien aconseguir 6.900 milions d'euros. O es podrien gravar impostos
especials per als beneficis bancaris, tal com ha suggerit fins i tot el Fons
Monetari Internacional i tal com es fa en molts països, i s'obtindrien gairebé
3.000 milions d'euros; o es podria gravar amb 5 euros cada vol que surti d'aeroports
espanyols, i s'aconseguirien gairebé 1.000 milions d'euros; o, com passa a
Finlàndia, es podria modificar la quantitat pagada en multes (des de trànsit
fins a altres normes) segons els ingressos de l'infractor, i es recollirien 862
milions d'euros.
I
així moltes altres mesures que ni tan sols han estat considerades. A Espanya la
manera de reduir el dèficit ha estat predominantment a força de reduir una
despesa pública -incloent-hi la social- ja molt poc significativa. Aquesta va
ser la línia seguida quan es va reduir el dèficit públic per respondre a les
exigències del Tractat de Maastricht, que va establir l'euro, la qual cosa ha
mantingut un estat del benestar poc desenvolupat.
A
Espanya, només un adult de cada deu treballa en els serveis públics de l'estat
de benestar. Si fos un de cada quatre com a Suècia es crearien cinc milions de
llocs de treball i s'eliminaria aquesta desocupació tan elevada que patim. I
aquests llocs de treball podrien pagar-se amb els recursos suggerits en aquest
article.
