Deixem de
parlar de PISA i resultats. És assumpte de Pedagogia i processos d’aprenentatge.
Els resultats de PISA són resultats, dades a considerar en el conjunt.
Això correspon a la política de l’educació per decidir la regulació necessària
i les inversions econòmiques generals. Res a veure amb els processos d’aprenentatge.
Certament, la ineficàcia de l’escola és general, al país i arreu. El model
uniformista de la instrucció universal dels il·lustrats va acomplir en gran
part la seva funció però ja no serveix per a la societat multicultural i de
consum.
La pandèmia educativa és general afectada per doble virus: el consumisme
que ha contaminat la infància i l’economia financera que no necessita ciutadans amb cultura i pensament. L’aspiració
dels il·lustrats a la instrucció universal (llegir, escriure, calcular, operar i
nocions de cultura general) per a fer ciutadans pensants ha quedat restringida
a ciutadans competents, centrats en utilitats pràctiques. Per les proves PISA
ho veiem, proves que encarrega i finança l’OCDE, la multinacional econòmica que
ha arraconat la UNESCO, la cooperacional per a l’educació, la ciència i la
cultura. S’ha establert el rànquing d’excel·lència i els governs malden per
quedar-hi bé. Els docents, desacreditats per proves similars, reclamen imitar
els països que estan al capdavant. La presbícia d’uns i altres es limita a considerar
algunes variables (% del PIB, jornada escolar, dotació de personal, adequació
del currículum), queda en segon terme la formació dels docents, la direcció
pedagògica i la supervisió educativa i s’ignoren variables contextuals (hàbits
familiars, facilitat per a pràctica d’esports, oferta de mitjans de comunicació
als infants i joves). Això vaig poder comprovar-ho anant a Finlàndia quan tots
estàvem bocabadats pels seus excel·lents resultats; tampoc tan excel·lents,
simplement uns punts millors que els d’altres. D’altra banda, la classificació
PISA ha quedat alterada. Preparant les proves, s’assoleixen millors resultats en
les proves. Estem segurs que han millorat els aprenentatges? Promovem el gust
pel coneixement i la cultura que ha de durar tota la vida? Certament, aquests
no són els objectius de les proves.
Els virus no s’eliminen fàcilment. Tan sols es pot ajudar el cos, l’organisme,
a incrementar les seves defenses i amb temps i constància es supera la malaltia.
El consumisme està present en la societat i tots en participem. L’economia
financera solament mira pels nombres que corresponen a guanys. La cultura
aliment humà, com la natura aliment vital, han esdevingut producció i consum
lucratiu; tot s’hi val. L’educació escolar ha de començar per fomentar el gust pel coneixement i la
cultura i l’oportunitat d’aprendre junts en una experiència gratificant de procés.
Això no està renyit amb l’exigència i la feina ben feta, ans el contrari. En un
entorn d’entusiasme i convivència el mestre o professor té autoritat pròpia, és
exigent i els alumnes que se senten respectats, respecten. No es romanticisme,
la pedagogia del treball cooperatiu ja va ser impulsada pels mestres Freinet (Élise
i Célestin) i la xarxa cooperativa de mestres i escoles que incorporaven la
tecnologia disponible els anys 1950 i convertien l’aula en un laboratori,
taller i auditori amb el mestre persona de cultura guia. ¡Com hem gaudit els
mestres que hem diversificat la classe en lliçó magistral curta, textos i participació
dels alumnes, pla de treball individual setmanal, projectes d’equip, diversitat
de tallers i realitzacions, passejades d’observació seguides d’expressió plàstica!
Ep!, i cançó i música en qualsevol moment. Sí, hi ha feina de preparació de
classe però l’activitat amb els alumnes és gratificant. Ha de ser molt
feixuc anar a classe amb desànim.
L’ensenyament-aprenentatge no ens el canviarà l’OCDE, tampoc depèn d’aquell
o d’aquest currículum. Avui hem de maldar per disposar de la tecnologia actual
com en les empreses punteres però hem d’haver pensat amb coneixement pedagògic
les activitats d’aprenentatge que s’han de fer abans, sense tecnologia i després
augmentades amb tecnologia. Avui, encara hem d’exigir dos docents per a cada
grup, dona i home, després de tants discursos de paritat. Però, mentre tot això
arriba, l’equip docent, tots a la una, té el major potencial de canvi (ara queda
millor dir empoderament). Els recursos
que proveeixi l’Administració educativa, els equips tecnològics digitals
disponibles al mercat, i els excel·lents llibres produïts per les editorials
amplificaran, augmentaran l’acció de l’equip docent.
Escola, col·legi o institut
sense direcció pedagògica professional?
Falta una mesura, mesura que ha faltat des 1973 i ha estat coberta, en
general, per pseudorepresentants sindicals o per líders de gestió. No s’ha
identificat la direcció pedagògica, la direcció professional amb experiència
docent i estudi aprofundit. La renovació pedagògica del primer terç del segle
XX era encapçalada a cada centre per directores i directors, mestres més
formats a la Escuela Superior del Magisterio de la Institución Libre de
Enseñanza de Madrid seleccionats per preparació acreditada: Palau Vera, Rosa
Sensat, Cassià Costal, Fèlix Martí Alpera, Concepción Sáinz-Amor, Josep Estalella,
Margalida Comas (els dos darrers, catedràtics d’Ensenyament Mitjà), Herminio Almendros i Maria Cuyàs (els dos
darrers, inspectors). Tothom sap que una orquestra musical sona bé amb un
director o directora al capdavant. Tot equip d’investigació té un investigador
principal. L’escola, l’orquestra humana més complexa, no té direcció orquestral
(pedagògica).
Des 2010 s’ha pres consciència de la deficient formació dels mestres. L’absorció
de les escoles normals a la universitat ens va semblar positiva, però no ha
estat res. No es forma de manera integral; cada professor formador imparteix
una parcel·la (cadascú defensa la seva), de ciència o de tema. Com integraran
els estudiants de mestre una visió de conjunt?. L’alternativa proposada pels professors
experts comissionats per millorar la formació dels mestres ha estat afegir un màster;
més del mateix. L’absorció dels estudis professionalitzadors de mestre a la
universitat ha quedat esbiaixada a estudis acadèmics; els mestres amb exercici
d’anys, els millors mestres o professors, no accedeixen a professors formadors de
la universitat i els professors acadèmics no poden formar professionals.
Davant d’aquest atzucac, encallats tants anys, hem de tornar a pensar en
l’Escola Superior de Mestres i Professors, com es va fer el 1909. Malgrat que M.B.
Cossío exercia la càtedra de pedagogia a
la universitat de Madrid es va veure necessari crear una escola específica, la
Escuela de Estudios Superiores del Magisterio, de formació superior
professionalitzadora per a directors, professors formadors i inspectors
supervisors.
En conclusió.
D’immediat. Anar dotant les
escoles i instituts de directors o directores pedagògiques, professionals
competents seleccionats per criteri, no per mèrits formals. (Aquesta era una de
les claus de Finlàndia). El director del centre passa a ser el president del
consell escolar i es fa càrrec de la gestió institucional. (Com a les empreses,
diferenciar president del consell d’administració i director executiu).
A tres anys vista. Sortiran els primers mestres professionals amb
formació integral de l’Escola Superior de Mestres i Professors que podran ser
designats per a direcció pedagògica, formació de mestres o supervisió de
centres. La bona formació inicial seguirà en l’exercici professional amb la
direcció altament competent i la supervisió educativa. (Com es va fer el 1931 a
Catalunya, hi ha d’haver permuta o rotació entre directors, formadors i
supervisors). Entretant, cal identificar els millors docents professionals per
experiència i estudi acreditats i posar-los al capdavant (Sense concursos de mèrits).
El sistema educatiu l’integren
famílies, escoles, mitjans de comunicació, instàncies de lleure, publicitat i
formació professional a l’empresa. Generalment ens referim al sistema escolar
amb centres, plans d’estudi desenvolupats en currículums i professionals docents.
Les dades de proves PISA són un indicador del conjunt del sistema escolar, no
del sistema educatiu. El sistema escolar solament es pot millorar centre a
centre atès que en cada cas cal considerar variables d’entrada, variables de
context, variables de procés, variables de producte i variables d’impacte: fent
una anàlisi de cada establiment escolar. PISA aporta unes anàlisis interessants
de conjunt que podem mirar d’analitzar en cada establiment escolar (correlació
de l’aprenentatge amb l’IESC, variancia interna i externa del centre, seguiment
d’una promoció, contrast amb escoles associades). No hi ha receptes generals.
Tanmateix he començat dient que la pandèmia educativa està afectada per un
doble virus i el virus s’ha de superar internament, ho ha de fer cada
establiment escolar. Millorar el sistema educatiu és encara més complex i els agents
econòmics hi tenen molt a dir i a fer, abans que fer fundacions.
Martí Teixidó, pedagog, dr.
setembre 2024
