11 setembre 11: Diada Nacional de Catalunya Gran

Ofrena floral a Rafael Casanova. Ara sota control policial sembla ja un acte institucional. No hi ha interrupcions ni manifestacions espontànies. No hi ha passejants, ni badocs, ni tafaners, ni visitants o turistes observant admirats o sorpresos una manifestaciò real, arrauxada, però sempre pacífica Potser per depurar massa ara hi falta vida; la dosi d'antibiòtic ha estat molt alta i es pot matar massa. Sí, hi havia crits i xiulets, i aplaudiments i indiferències i alguna esbroncada. A vegades grups de joves alliçonats o revoltats allargaven massa la protesta. Tothom hi ha de poder dir la seva. Ara no la pot dir ningú. Confio que reajustarem. Farem un pacte: es pot aplaudir, corejar, xiular, cridar i esbroncar però a temps limitat. S'ha de passar el torn als altres. Sobre l'empostissat, on hi ha la banda de música, en lloc preferent i visible, un mestre de cerimònia, prèviament nomenat tindrà l'atribució de donar per finalizades les expressions que s'excedeixen en forma, en volum, o en temps. I tothom ho respectarà.

Certament, aquest control total pot haver afavorit en algun cas però estic segur que molt pocs. La major part d'ofrenes són estereotipades, a quasi totes la mateixa música, Els Segadors... quantes vegades? I poques vegades cantada. Podem arribar a avorrir-ho. Les composicions florals... semblen plastificades, safates de flos que semblen un pastís; no s'escau. I quina forma més servil, aquesta de les flors. Qui fa el gest de posar-les ni les ha collides, ni les ha comprades, ni ha fet la composició floral, ni les ha portades a les mans... tenen mossos o joves d'escarraç. Solament fer de figurant a la foto té molt poc mèrit. Si Rafael Casanova pogués parlar...!

Jo no m'hi passo tot el matí i tot és molt repetit, llevat de castellers i algun esbart, però estic segur que Òmnium Cultural i sempre amb Acció Cultural del País Valencià i amb L'Obra Cultural Balear, ara formant la Federació Ramon LLull és l'entitat més creativa i molt respectada. Enguany, gràcies al control excessiu, la colla de grallers i timbalers ha pogut interpretar els tres himnes amb un silenci total: La balanguera, La moixaranga i Els segadors. Uns himnes que s'imposaven per sobre del silenci i feien tremolar d'una emoció continguda que s'ha anat destapant al final afegint-se meditativament amb el cant al tema Els segadors interpretat per les gralles i tamborils.

Acte institucional
Lloc: Parc de la Ciutadella Direcció artística: Joan Ollé

Obertura de l’acte amb la solemne desfilada de la Formació de Gala dels Mossos d’Esquadra, als acords de la Marxa dels Armats de Manresa. L’arranjament musical ha estat fet pel mestre Manel Camp per a quatre flautes.

Lliurament de la Senyera per part de l’alcalde de Manresa, Valentí Junyent. En aquesta localitat, l’any 1892 es van redactar les Bases, en les quals es reclamava la devolució de les Constitucions Catalanes.

Hissada de la bandera als acords d’El cant de la Senyera, interpretat per l’Orfeó Lleidatà. La presència de l’Orfeó és per fer partícip en l’acte la major part del territori possible i la commemoració dels 150 anys de la seva fundació.

Lluís Soler llegirà un fragment del discurs inaugural de la Tercera Festa Modernista de Sitges, de Santiago Rusiñol. Es commemora el 150è aniversari del naixement d’aquest pintor, escriptor i artista.

L’Agrupació de Balls Populars de Sitges interpretarà la Moixiganga. Aquesta és una de les manifestacions culturals amb més tradició de la nostra cultura popular i es tracta del probable antecedent dels castells.

Roger Mas cantarà Al Cel, de Jacint Verdaguer. En commemoració dels 125 anys de la publicació de L'Atlàntida, Roger Mas interpretarà un tema del disc que va dedicar al poeta de Folgueroles. Aquest disc va ser nominat com un dels millors de la dècada.

Àngels Poch llegirà l’article periodístic La ciutat del perdó, de Joan Maragall. Aquest article es va publicar després dels fets de la Setmana Tràgica i es llegirà en record del centenari de la seva mort.

Màrius Serra llegirà un text escrit per a l'ocasió, on explicarà com ha evolucionat la llengua durant aquest segle. El text és amb motiu del centenari de la Secció Filològica de l’IEC.

Ester Formosa, acompanyada de Maurici Villavecchia, Matthew Simon i Horacio Fumero, cantarà una versió de la composició que Ovidi Montllor va fer del poema Vinyes verdes vora el mar, de Josep Maria de Sagarra. Simulàniament, Damián Muñoz i Virigia García de la companyia La Intrusa ballaran una coreografia creada per a l'ocasió. Es commemoren els 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra.

Els cuiners Jaume Subirós, del Motel Empordà; Josep Roca, del Celler Can Roca; i Carme Ruscalleda, del Restaurant Sant Pau, llegiran fragments del llibre El que hem menjat, de Josep Pla. Es commemoren els 30 anys de la mort de l’escriptor empordanès amb els cuiners que més relació van tenir amb l’escriptor.

Oriol Broggi llegirà el poema Romanç Miserable de Pere Quart (pseudònim de Joan Oliver), una paròdia del poema de Salvador Espriu Assaig de càntic al temple. Es commemora el 25è aniversari de la mort del poeta i dramaturg sabadellenc.

Giorgio Conte i Joan Isaac cantaran la Cançó del Lladre, tradicional catalana, en una versió arranjada pel cantautor italià, acompanyada per Walter Porro a l'acordió.

Carles Belda, a l’acordió diatònic, acompanyat de Marc Serrats, a la guitarra elèctrica, i de Jordi Reixach, al baix elèctric, faran una versió de temes dels grups musicals Sau -Boig per tu-; Sangtraït -L'home que volia ser ocell-, Sopa de Cabra -L'Empordà- i Els Pets -S'ha acabat-. Es commemoren els 20 anys del concert al Palau Sant Jordi dels quatre grups de referència en aquell moment del rock català: Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït.

L’Orfeó Lleidatà cantarà Els Segadors per finalitzar l’acte.

L'acte institucional instaurat pel govern de majoria socialista fa set anys continua sense canvi d'orientació aper l'actual govern de majoria convergent-unió. Això és altament positiu. Ha arrelat en al societat i cal mantenir-lo i potenciar-lo. És un acte d'unitat, de comunió, clarament palesat amb la presència dels presidents estats, del Govern i del Parlament de Catalunya. La ubicació ja va ser millorada fa dos anys per proveir una gran extensió de cadires. Abans ja algú havia pensat un programa de mà convertible en vano per alleujar la calor. Enguany, amb l'assolellada prevista, s'han ofert barrets de palma tocats amb senyera catalana i ha estat un gran encert que s'haurà de mantenir.

Felicitem els organitzadors logistics atès que semblen haver escoltat crítiques d'anys anteriors: una escenografia sobordinada a l'enregistrament televisiu, amb girafa i homes càmera que trencaven la visió. Enguany, ni girafa a primer terme, ni accés a l'estrada del càmera que disposava d'una plataforma rodant a peu d'escenari i no entorpia res. Seguirem fent crítiques amb voluntat de millora i si podem aportant iniciativa com hem fet respecte a l'ofrena floral suggerint canviar policia per mestre de cerimònia.

Un acte institucional amb contingut excel·lent: nostrat, culte, compromès, universal i festiu. El discurs de Santiago Rusiñol a la 3a. Festa Modernista molt adequat en la nostra societat postmoderna i superficial. La Moixiganga de Sitges, una expressió nostra, primigènia, infantil que jo sempre proposo que es practiqui a l'escola per educació sensorial, de l'atenció i del ritme. Roger Mas ha sabut transmetre l'emoció exaltada i celestial del poeta del poble Mossèn Cinto.


Amb la Ciutat del perdó de Joan Maragall hem de fer parada. Àngels Poch, actriu, l'ha interpretat amb una força tremenda i amb una convicció que s'imposa. El perdó, no per actitud religiosa sinó per justícia, perquè, ¿qui està lliure de culpa dels mals socials?

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i so1s per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: - Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort.I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes"; sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita: "la ciutat del perdó", i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

La ciutat del perdó de Joan Maragall (1909)

I va entrar Màrius Serra amb la seva agudesa de llenguatge. Un parlament directe adreçan-nos a tots a l'acció: CATALÀ ... A L'ATAC !
Visca la llengua viva! Una potent empenta a l'acció de tots per no deixar-nos trepitjar la llengua, la que va normalitzar Pompeu Fabra, la que després de la dictadura hem normalitzat posant-la a l'abast de tots els infants no separant-los per raó de llengua.

Vinyes verdes vora el mar, musicada per Ovidi Montllor i interpretada amb creació musical i de dansa. I en Mauricio Villavechia, italià catalanitzat al piano.

Textos del bon menjar de Josep Pla, seleccionats pels cuiners i cuineres catalans de projecció internacional.

I de Pere Quart Romanç Miserable

La cançó del lladre que potser cantaven les nosrte àvies. Una història de vida que es repeteix, que el saber popular podia entendre com avui pot ajudar a entendre la sociologia i la psicologia. cantada per l'italià Giorgio Conte que la té entre el seu repertori.

I els temes del Rock català, català de llengua i de geni, de fa vint anys i que no s'han aturat, temes prou coneguts per la gent, poc coneguts pels il·lustres assitents que no han pogut seguir el tema final Boig per tu de Sau, fet que ha sorprès el mateix cantant acordionista Carles Belda que confiava amb un final coral.

Un contingut excel·lent, de cultura diversa, no elistista, amb voluntat d'alimentar les ments i de promoure cohesió i identificació amb el país. Molt bé per la direcció de Joan Ollé i tots els artistes i professionals actuants.

Un home, ciutadà com cal. Amb ciutadans així podem resistir els abusos dels avariciosos del món

L'enthusiasme redueix l'avarícia i la deixa en ridícul.

INDIGNATS - INDIGNANTS - INDIGNADORS - INDIGNABLES

Com no hem d'estar indignats? Fa un any que paguem un 5-7% per aturar la crisi a España. La crisi no l'hem creada els qui tenim un salari assignat, ni els petits industrials, comerciants o empreses de serveis que cada dia treballen les vuit hores o més. Si la crisi l'han creada els especuladors, l'han de pagar ells. Els seus negocis han estat falsos, inflats; han recollit uns beneficis que no s'havien guanyat, consolidat. Han de tornar doncs part d'aquests falsos beneficis, com a mínim des de 10 anys abans de la crisi de 2008.

Alguns dels indignats, els que ens representaven a tots, han estat plantats a les places demanant accions justes, eficaces i proporcionades a la responsabilitat de cadascú. Des del 15 de maig fins el 15 de juny tot havia estat pacífic llevat d'una decisió de treure'ls hipòcritament per qüestions de salut i seguretat. Hi ho van enverinar. No podem creure que els que van fer violència a l'entrada del Parlament de Catalunya fosin els que havien demostrat ser pacients durant un mes. Allà hi van aparèixer i passar al davant uns indignants, uns que ens indignen més i que no tenen res a veure amb les dones que anaven a cuinar o els joves que conduïen de manera sorprenent assemblees massives diferents a la mateixa plaça. Als polítics representants els demanem una presa de posició però sabem que no són els causants d'aquest desordre econòmic. ¿Qui va dirigir la seva acció contra ells, ara que tenen tota la legitimitat per haver estat elegits recentment? Bé, tota la legitimitat no; solament la dels qui els van votar, 55% doncs més d'un 3% eren vots en blanc o nuls intencionals. Així, solament tenen legitimitat 75 diputats dels 135. Hi ha 60 diputats de repartiment proporcional que no representen els ciutadans. Democràcia no és solament una paraula i així comença el despotisme democràtic.

I amb tot això van passant amagadets els indignadors, els especuladors que no creen llocs de treball ni riquesa, els qui juguen a la trilateral o són trileros d'alta volada. Mira si fan trampes que tenen comptes no declarats i ara diuen que ja han pagat els impostos que havien escamotejat. Ho arreglen aviat a cop de talonari, sempre han de pagar menys del que han atrapat abans i per això s'atreveixen. No així els traballadors a sou als qui ja els declaren què tenen i què han de pagar tres vegades: per haver-ho guanyat (IRPF), per haver-ho gastat (IVA) i per haver-ho estalviat (Retenció fiscal). Així ho veiem al nostre país però aquesta Grip Aeconòmica és més mortal que l'anterior i ningú hi posa remei. És una epidèmia mundial que declaren economistes amb autoritat com Paul Krugman.

A les places hi havia molts indignats però els indignables som tots els qui complim amb la nostra feina, actuem pensem i estudiem, paguem els impostos i de tant en tant som solidaris amb els qui no han tingut la nostra sort, la sort de treballar i guanyar un sou. Però quan sabem que sous inimaginables que ningú es pot guanyar per ell mateix i que es coneixen i no passa res, tenim encara més motius per indignar-nos. I es quan veiem la politics-connection: un temps a la política i passar a alts càrrecs d'empresa pública, semipública o privada; càrrecs d'un llarg nom però per als que no es treballen mai les vuit hores diàries. Deu ser això el que veu Paul Krugman:
los únicos beneficiarios reales de las políticas del Comité del Dolor (aparte del Gobierno chino) son los rentistas: banqueros e individuos adinerados con montones de bonos en sus carteras de inversiones.

El gobierno de los rentistas

PAUL KRUGMAN 19/06/2011 publicat a EL PAÍS

Los últimos datos económicos han acabado con cualquier esperanza de que termine pronto la sequía laboral de EE UU, que ya se ha prolongado tanto que el parado estadounidense medio lleva sin trabajar casi cuarenta semanas. Sin embargo, no hay voluntad política de hacer nada respecto a la situación. Lejos de estar dispuestos a gastar más en la creación de empleo, ambos partidos coinciden en que es hora de recortar drásticamente el gasto -destruyendo empleos de paso- y la única diferencia que hay entre ambos es en cuanto a la magnitud.

Tampoco la Reserva Federal acude al rescate. El martes, Ben Bernanke, el presidente de la Reserva, admitía lo sombrío del panorama económico, pero indicaba que no hará nada al respecto.

Y el alivio de la carga de la deuda de los propietarios de viviendas -que podría haber hecho mucho por fomentar la recuperación económica general- simplemente ha desaparecido del programa. El actual plan de alivio hipotecario ha sido un desastre y solo ha gastado una ínfima parte de los fondos asignados, pero no parece haber interés por renovarlo y reanudar el esfuerzo.

La situación es similar en Europa, pero podría decirse que aún peor. En concreto, la retórica del Banco Central Europeo, que defiende la moneda fuerte y se opone al alivio de la carga de la deuda, hace que Bernanke parezca en comparación William Jennings Bryan [secretario de Estado de EE UU de 1913 a 1916 y miembro del ala izquierdista del Partido Demórata].

¿Qué se oculta tras esta parálisis política transatlántica? Estoy cada vez más convencido de que es una respuesta a la presión de los grupos de interés. Conscientemente o no, los responsables políticos están casi exclusivamente al servicio de los intereses de los rentistas, esos que obtienen enormes ingresos de sus activos, que prestaron grandes sumas de dinero en el pasado, a menudo imprudentemente, pero que ahora están siendo protegidos de las pérdidas a costa de todos los demás.

Por supuesto, no es así como eso que yo llamo el Comité del Dolor expone sus argumentos. En lugar de eso, el razonamiento en contra de ayudar a los parados se enfoca en función de los riesgos económicos: si hacen algo por crear puestos de trabajo, los tipos de interés se dispararán, habrá un estallido de inflación descontrolada, y así sucesivamente. Pero estos riesgos siguen sin materializarse. Los tipos de interés siguen cerca de sus mínimos históricos, mientras que la inflación al margen del precio del petróleo -que viene determinado por los mercados y acontecimientos mundiales, no por la política estadounidense- sigue siendo baja.

Y frente a estos riesgos hipotéticos, uno debe poner la realidad de una economía que sigue profundamente deprimida, con un coste enorme tanto para los trabajadores de hoy como para el futuro de nuestro país. Después de todo, ¿cómo podemos esperar prosperar dentro de dos décadas cuando, en la práctica, a millones de jóvenes licenciados se les está negando la oportunidad de iniciar sus carreras profesionales?

Pidan una teoría coherente que respalde el abandono de los parados, y no recibirán ninguna respuesta. En lugar de eso, los miembros del Comité del Dolor parecen ir elaborándola sobre la marcha, inventando razones siempre diferentes para sus recetas políticas, que son siempre las mismas.

Pero mientras que los motivos aparentes para infligir dolor siguen cambiando, todas las recetas políticas del Comité del Dolor tienen una cosa en común: protegen los intereses de los acreedores, cueste lo que cueste. El gasto deficitario podría dar trabajo a los desempleados, pero podría perjudicar los intereses de los titulares de bonos. Unas medidas más agresivas por parte de la Reserva Federal podrían contribuir a sacarnos de esta depresión -de hecho, hasta los economistas republicanos han sostenido que un poco de inflación podría ser exactamente lo que ha prescrito el médico-, pero es la deflación, no la inflación, la que viene bien a los intereses de los acreedores. Y, cómo no, hay una oposición feroz a todo lo que huela a alivio de la carga de la deuda.

¿Quiénes son estos acreedores de los que hablo? No son los propietarios ni los empleados de las pequeñas empresas que ahorran y trabajan duro, aunque a los mandamases les interese fingir que la cuestión es proteger a la gente de a pie que respeta las normas. La realidad es que tanto a las pequeñas empresas como a los trabajadores les hace mucho más daño una economía débil que, por ejemplo, una inflación moderada que ayude a impulsar la recuperación.

No, los únicos beneficiarios reales de las políticas del Comité del Dolor (aparte del Gobierno chino) son los rentistas: banqueros e individuos adinerados con montones de bonos en sus carteras de inversiones.

Y eso explica por qué los intereses de los acreedores ocupan un lugar tan importante en la política; no es solo la clase social que hace grandes contribuciones a las campañas, sino también la clase que tiene acceso personal a los responsables políticos (muchos de los cuales pasan a trabajar para estas personas cuando salen del Gobierno por la puerta giratoria). El proceso de influencia no conlleva necesariamente una corrupción flagrante (aunque esta también se da). Todo lo que se necesita es la tendencia a dar por hecho que lo que es bueno para las personas con las que uno se relaciona, esas personas que causan tanta impresión en las reuniones -¡eh!, son ricas, son elegantes y tienen grandes sastres- tiene que ser bueno para la economía en su conjunto.

Pero la realidad es justo la contraria: las políticas beneficiosas para los acreedores están paralizando la economía. Este es un juego con un resultado final negativo, en el que el intento de proteger a los rentistas de cualquier posible pérdida está causando pérdidas mucho mayores a todos los demás. Y la única forma de conseguir una recuperación real es dejar de jugar a ese juego.

Paul Krugman es profesor de Economía en Princeton y premio Nobel 2008. © 2011. New York Times Service. Traducción de News Clips.

Reitero les 5 mesures que ja vaig formular el 19 de maig passat en aquest blog, allà explicades.

0. Els qui treballem per a tots ara hem estat els primers en pagar.

1. Mesura econòmica. Qui ha de pagar.

2. Mesura social. Qui té dret a l'habitatge.

3. Mesura política. Democràcia, no espectacle electoral.

4. Mesura cultural educativa. Cultura per a tots com a aliment bàsic de la ment.

5. Mesura comunicativa. Garantir la cohesió i la responsabilitat social.

Martí Teixidó
http://politicadeducacio-comunicactiva.blogspot.com/