RAIMON. 50 anys per salvar-nos els mots amb cançó i compromís per la justícia

Raimon, 50 anys fent cançons
Trobant el praraules que puguen dir el que tu sents junt amb nosaltres.
Venim d'un silenci antic i molt llarg... que la gent romprè
De l'home i la dona mira sempre les mans, mans de xiquet, mans que busquen, mans dels amants, mans tan dures... mans fines que manen matar, que roben el diner públic, que especulen amb el diner dels altres.

Raimon,  50 anys anys fidel a la causa, sense trucs ni trampes, sense càrrecs ni presidències.

Raimon, filòsof de la cançó, polític de la cançó, unificador de la llengua mantenint al diferència.

50è aniversari del primer concert de Raimon a Barcelona

Raimon. T'acompanyarem al Liceu. Molts, tots, com més millor.

30 de novembre de 2012   21:00

Venda de localitats
ticketmaster.es
Tel. 902 15 00 25
Caixers de "la Caixa"

Has resistit sense el reconeixement de l'Administració catalana. Sense les teves cançon potser molts alts ca`rrecs no haguessin estat a la Generalitat de Catalunya, potser no haguéssim arribat a l'autonomia. Hi vàrem arribar ben justet i encara ens la volen treure. I hi vas contribuir tu amb la llengua catalana-valenciana. Des de València ens heu salvat al llengua moltes vegades i en canvi al vostre país segueix maltractada.

Es faran recitals a cinc universitats europees, un concert al Liceu, una exposició a l'Arts Santa Mònica i un cicle d'homenatge a la Filmoteca de Catalunya
El Departament de Cultura i el cantautor Raimon han presentat els actes de celebració del 50è aniversari del primer concert del cantautor a Barcelona. Els actes inclouran una gira de recitals a cinc universitats europees, un concert al Gran Teatre del Liceu, l'exposició "Raimon, al vent del món" a l'Arts Santa Mònica i un cicle d'homenatge a la Filmoteca de Catalunya.
El desembre de 1962 Raimon va fer la seva primera actuació a Barcelona, al teatre Fòrum Vergés. El desembre de 2012, se celebrarà el 50è aniversari d'aquell primer concert a Barcelona. Per aquest motiu, s'han organitzat un conjunt d'activitats per reconèixer la trajectòria de Raimon i la seva contribució a l'escena musical catalana d'aquestes darreres dècades.

11 setembre 2012 Diada Nacional de Catalunya

Diada total
1981 Hi érem tots els que hi érem
2012 Tots hi érem, un de cada cinc... No podíem ser-n'hi més. No hi cabíem
Si la llengua no ha estat motiu suficient per a molts, el diner ho és per a molts que no s'han mogut per la llemgua.

  9:30 h Ofrena floral amb Òmnium Cultural: llengua, cultura, país
10:30 h Ofrena floral amb Institut d'estudis Catalans: acadèmia nacional de les ciències i les humanitats

11:30 h Acte institucional: una llengua amb la seva diversitat de parles, mal que els pesi i reconeixement a tants que s'han mantingut fidels al seu poble amb al llengua, maltractada llengua. I és moment de dir que també llegim en castellà i no necessitem traducció al català. Però que no ens diguin que hi ha literaura catalana en castellà com ha dit Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts.
13:00 h Discurs patriòtic a càrec de salvador Cardús a l'Institut d'Estudis Catalans amb un excel·lent embolcall de música, poesia i narrativa.


14: 00 h Dinar en família i ben assguts per refer energies.

17:00 h Plantats ja al passeig de Gràcia amb Òmnium Cultural i Catalunya tota. 90' dempeus, sense avançar: esgotador però resistible per una causa tan noble.
20:00 h Parlament de Catalunya amb els portadors de missatge de l'Assemblea Nacional Catalana.
21:00 h Comunicat final a l'estrada final de la Manifestació per Catalunya, Estat d'Europa.

Catalunya independent. Una manifestació en positiu i contents. Guanyem la llibertat!

Un: "Què vol aquesta tropa?"T
Tots: "Un nou estat d'Europa!"
Un: "Què vol aquesta gent?"
Tots: "Catalunya independent!"
Tots: "Catalunya, llibertat" (repetit)

Aquest és el clam que proposa per a la manifestació de la Diada un grup d'intel·lectuals que ha reflexionat al voltant dels crits que se solen proclamar a les manifestacions independentistes. El sociòleg Salvador Cardús, el músic Marcel Caselles, l'etnomusicòleg Jaume Ayats i l'escriptor i enigmista Màrius Serra s'han aplegat i, en només tres dies, a més d'idear-ne la música i la lletra, han creat un vídeo perquè es difongui a la xarxa, que ha produït La Fàbrica, l''action tank' creador de l''Espolímetre'. Han batejat la iniciativa com a 'Clams de llibertat: Què vol aquesta tropa?'.

-->

Hi ha cants que ja s'hi adiuen, pensats a Catalunya i d'altres d'arreu que hem cantat a Catalunya.

SÉ QUE VÉNEN PELS CAMINS (Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella) Sé que vénen  pels camins i que canten primavera.  Són els homes d’un país i és el vent de les carenes. Mira si n’alcen de pols, deixen enrera les penes.  Vénen d’una mar de plors, dels verdissars de la guerra, de l’arena de la fam, de la grisor de la cendra.  No són raïm de vi dolç, no són gra d’espiga tendra, han madurat al celler i a la tina de les penes.  Porten flor d’ametller als ulls i a les mans roses vermelles, porten garbes a les mans, ja no porten escopetes.  Els han llaurat amb diner damunt les pròpies esquenes, ells vivien espremuts i ells són ara els qui veremen.  Homes i dones i nens de pell blanca i de pell negra, el preu que han pagat, la sang, la seva herència, la terra.  Ja és temps, ja és temps d’arribar, ja és temps de deixar la cleda; el sol, el sol ja és prou alt i l’esperança acomplerta.

ÉS ARA, AMICS, ÉS ARA (Joan Soler i Amigó–Jaume Arnella) Quan per mi sigui la terra  i jo canti per tothom i ens anomenem “nosaltres” i no ens quadri cap més nom: Jo cantaré cançons per tot arreu. Jo cantaré cançons per al meu poble i jo diré: És ara, amics, és ara.  Com més endavant camines més s’eixampla l’horitzó, quan entre els homes no hi hagi cap esclau ni cap senyor: Jo cantaré cançons de llibertat, jo cantaré cançons per al meu poble i jo diré: És ara, amics, és ara.  Quan fusells siguin arades, no se sembrarà la mort, quan la sang no pagui enveges i el poder no el doni l’or: Jo cantaré cançons, cançons de pau, jo cantaré cançons per al meu poble i jo diré: És ara, amics, és ara.  Quan les aigües són calmades, la pau és el seu color, quan els nostres ulls, petita, no emmirallin ja cap por: Jo cantaré cançons, cançons d’amor jo cantaré cançons per al meu poble i jo diré: És ara, amics, és ara.  Si les veles són plegades la nau no solca la mar, si tenim les mans creuades el bon temps mai no vindrà. Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar, jo vull cantar esperança pel meu poble i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.

AQUESTA TERRA ÉS LA TEVA TERRA Lletra I Música: Woody Guthrie Adapt. Falsterbo&Marí I aquesta terra, és la teva terra, la meva terra, terra de tots. Des que vaig néixer, ho he sentit a dir: ens l’han donat a tu i a mi.  Quan jo camín, per les dreceres, i fa estremir-me, aquest paisatge. Guaito la plana, i escolto l’aire. Ens l’han donada a tu i a mi. I aquesta terra, és la teva terra, la meva terra, terra de tots..... Des que vaig néixer, ho he sentit a dir: Ens l’han donada a tu i a mi. Quan te passeig, vora la platja, em diuen queda’t, les ones blanques. L’escuma em porta. la veu callada. Ens l’han donada a tu i a mi.  I aquesta terra, és la teva terra, la meva terra, terra de tots. Des que vaig néixer, ho he sentit a dir: Ens l’han donada a tu i a mi. Tot caminant, o mitjan perdut, pels deserts, amb el pas feixuc. Sent de lluny, una veu que em diu: ens l’han donada a tu i a mi.  I aquesta terra, és la nostra terra, la meva terra, terra de tots. Des que vaig néixer, ho he sentit a dir: ens l’han donada a tu i a mi..

PENSAMENT Va pensiero de G. Verdi Adapt. Marina Rossell Pensaments, sempre amunt, sempre en l'aire, enfileu-vos als cims de les muntanyes, on arriben encara les flaires de les flors que acaronen els vents del meu país. Avanceu cap a llevant, fins a les illes; traspasseu les fronteres, a tramuntana. Pàtria meva, tan bella i malmesa, remembrança estimada i fatal. Cant valent de les veus dels poetes no emmudeixis avui ni t'apaguis; fes reviure altre cop l'esperança i recorda'ns allò que vàrem ser. Fes memòria del temps en que fórem un sol poble amb un sol estendard; i conforta'ns amb sàvies paraules en l'espera del nostre demà. NINGÚ NO COMPRÈN NINGÚ però nosaltres som nosaltres I sabem la veritat Catalunya té una llengua,  té muntanya i té mar Volem la independència per poder-nos governar.

Reducció econòmica i mesures de política de l'educació

Primera setmana del curs escolar 2012-2013. Mestres i professors a l'escola i a l'institut o col·legi; sis o set dies justos per rebre els alumnes i estudiants i iniciar les classes, és a dir les situacions d'aprenentatge preparades i organitzades pels docents, activitat complexa avui dia doncs no es tracta de fer la lliçó magistral i assignar uns exercicis. Aquestes dues formes didàctiques segueixen essent vàlides amb mesura però soles avui no poden sinó generar destinterès en l'alumne, falta d'exigència en el professor i en definitiva fracàs de la institució escolar. Tant com s'han multiplicat les necessitats d'aprenentatge, s'han multiplicat les possibilitats i recursos d'ensenyament. Assajo la lllista:

 lliçó magistral mesurada, lliçó comunicativa, treball en equip, treball personal, consulta documental, observació i experimentació, formulació de conjectures i hipòtesis, realització d’artefactes, maquetes, plànols, debats argumentatius, taules rodones, comentari d’actualitat, confecció de panells, col·lecció, tractament i organització de dades, il·lustració, analogia i associació, enregistraments visionats i analitzats, enregistraments guionitzats sintetitzats, presentacions orals, plantejament, solució i formulació de problemes, exercicis de pràctica instruccional.

I evidentment, s'ha acabat que tots els alumnes d'una classe estiguin fent el mateix al mateix moment. Ha ha d'haver treball en equip, exercitació personal tutorada, activitat amb suport d'ordinador...

I molts mestres i professors repliquen: Amb les retallades que s'estan fent no es pot fer tot això, s'estan carregant les millores dels darrers anys. Certament, la reducció de professors, els increments de ràrio d'alumnes, la reducció d'assignació econòmica, la falta de conertura de baixes de professorat es faran notar però les millores depenen fonamentalment dels rcursos humans: el primer recurs és l'alumne, la persona de l'alumne, conèixer-lo tal com és acceptar-lo i mostrar-li les possibiliatts d'aprenentatge que té com a gust pel coneixement i la cultura; el segon recurs és el propi professor, la seva cultura i la volutat de transmetre-la i suscitar en l'alumne el gust pel coneixement. Si alumne i professsor queden lligats pel gust de coneixement, no hi ha frcàs possible, encara que un alumne, per causes diverses, no pugui assolir els resultats que s'han fixat per a tots els infants o joves de la nostra cultura.

Davant dels alumnes, en positiu. Som pofessionals, estem a l'escena, a l'escena escolar i hem de seduir els alumnes. No podem començar lamentant-nos. queixant-nos, excusant-nos.

APRENDRE ÉS UN FORMA D'ACOSTAR-NOS A LA LLIBERTAT

Comença el curs, prepara les ales!!!

 

Així rep els alumnes l'Institu de Sils al seu portal web.

Certament podem mirar si les mesures que ha pres el Departament d'Ensenyament de Catalunya es poden ajustar sabent que el Govern d'España ja determina força sobre les mesures que la Unió Europea dicta per imposició de l'imperi econòmic franco-alemany que domina els mercats sense reciprocitat (exporten encara que no es pugui dir així i no importen: llibertat unilateral sense correspondència; no hi pot haver arancels i no hi ha reciprocitat d'intercanvi). El nostre mercat és dominat, tot sigui dit, perquè ho acceptem com indis enlluernats per mirallets dels colons (audi, bmw, bosch, siemens,  http://www.productosdealemania.es ;ponit.p-lafargue, formatges, http://www.francia-agroalimentaria.com. Les mesures de reducció preses a l'ensenyament, qui pot ignorar-ne la causa, mal que ens pesi?

La Consellera d'Ensenyament ha volgut compereìxer, no davant al premsa, primer davant dels directius: juntes de directors i inspectors d'educació de tot Catalunya. Directament. Davant tots ells ha presentat les dades, clares i comprovables, les alternatives preses front a alternatives que es podien haver pres. Sabíem que la Consellera d'Ensenyament Rigau és mestra i psicòloga, que ha exercit docència i diversos càrrecs de l'Administració ja abans de ser diputada del Parlament. El que no sabíem és que també ha estat professora de política de l'educació (politics) i ha transferit el mètode d'análisi a la presentació de l'acció política (policis). La presentació de dades, mesures i programes del curs 2012-2013 ha estat un una lliçó de política de l'educació en el sentit acadèmic: primer les dades i els seus contextos, després les opcions i l'opció presa. Les mesures preses s'han justificat per 1) la inevitable reducció de la despesa pública, 2) per afectar el mínim el funcionament dels centres i 39) per deixar sense feina el mínim nombe de professors substituts i interins encara que això comportés una dedicació de 0,85, mesura que efectivament crea disfuncions als centres. Finalment feia les  valoracions que evidentment poden ser diverses. Son vàlides totes les que s'ajusten a les dades i necessitats i l'elecció correspon efectivament a qui té la legitimitat política. No recordo una pesentació tan clara i ben construïda feta amb coneixement propi, no sols de les mesures sinó de què representen "pedagògicament" a l'ensenyament. He sentit a alguns dir que era millorable, ho he sentit dir justament a professionals que han tingut càrrec en el període anterior però no van advertir al conseller de la superficialitat i falta d'organització de les seves presentacions i conferències que tant li agradava de fer. Els crítics s'han autodesacreditat.

La Consellera d'Ensenyament ha demanat obertament que s'expliquin les mesures preses i no  s'iniciï el curs amb una jornada de vaga com ha convocat el sindicat CGT. Ha lamentat que s'hagi utilitzat els infants en missatges crítics contra el Departament d'Ensenyament amb afirmacions abusives que no corresponen a la realitat. Amb paraules del mestre escriptor Emili Teixidor ha dit que si el mestre no es dignifica ell mateix tampoc el dignificarà la societat i ha denunciat actuacions que un mestre no es pot permetre davant dels alumnes.

Els resultats acadèmics són baixos com per esborronar-se. Sols un 51% dels alumnes superen totes les matèries en passar de curs. La Consellera posa com a fita arribar a un 60% d'immediat, a final de curs. Efectivament qui tenint capacitat no supera les matèries ja comença a retallar el seu futur. Si amb mitjans no ho hem resolt millor, ara amb les retallades no podem justificar pitjors resultats.

Malgrat aquesta valoració favorable per la coherència interna, jo haig de seguir contrinuint i penso que hi ha mesures alternatives. Les vaig anunciar el 22 de maig proppassat. Les mantinc, especialment la primera: supressió del sistema de substitucions. I en tot cas, si es manté el sistema actual, quant abans que el període de carència de substitució, ara de deu dies lectius (és a dir, fins a setze dies continus), es redueixi a cinc dies lectius (nou dies continus). Qualsevol refredat, avui diagnosticat com a víric, és considerat contagiós i els metges -contra els voluntariosos que resistim- demanen aïllament durant una setmana. Més enllà d'una setmana, s'han de cobrir totes les substitucions i els directors com a caps de personal han de conèixer el profesosrat i  el seu comportament respecte a baixes.

La meva oposicó radical als increment de ràtio sembla assumida per la Consellera quan anuncia que aprofitant el descens de natalitat de 2010, el proper curs 2013 confia retornar a les ràtios de 25 alumnes a les aules d'infants de tres anys.

L'aprenentatge-servei s'introdueix a l'educació secunària com a  servei comunitari de l'estudiant en cent instituts. Bé.

Les direccions dels centres se'n surten com poden i es veuen amb la necessitat de comprar mobiliari. No cal amagar que IKEA els ofereix un mobiliari multifuncional, lleguer  i a preus especials ajustats per als centres escolars. Segur que les compres de l'Administraciió surten més cares. Millor seria assignar crèdit als centres, que fessin comanda ajustada i visada pel Departament d'Ensenyament. Els centres també s'estalviarien els patiments d'inici de curs atès que les subministradores fabriquen per comanda i no poden servir-ho tot puntualment.

Per 123 € no ho compra l'Administració

Per 240 € no ho compra l'Administració

Reprodueixo les mesures proposades confiant que orientin decisions futures. Martí Teixidó

Mesures alternatives a les retallades en educació

1      Supressió del sistema de substitucions: molta gent gestionant als serveis territorials, nomenaments fragmentats amb destinacions molt diferents i especialitats forçades. És una despesa alta amb una eficiència baixa. Pel cap baix 100 funcionaris gestionant i 1.000 professors en dansa. Tots aquests sous es destinaran a completar dotacions estables dels centres. Cada centre ha de cobrir les pròpies substitucions reduint transitòriament algunes activitats de suport. Si es produeix una acumulació de baixes es pot demanar la cessió temporal d’un docent d’un centre de la zona. Si tants fossin baixa, caldrà suspendre classes per causa d’epidèmia però  confiem que sigui una situació molt poc freqüent.

2          Si cal reduir, abans reduir professionals de complement: reducció del 50% d’inspectors i de sindicals (250 places). reducció del 50% de professionals dels EAPs i CRPs (400 places).

3         Retorn de la gestió de transport escolar i de beques de menjador escolar als SS. TT. i ajuntaments. La mateixa feina es feia amb costos mot més baixos per personal que coneixia bé les necessitats dels centres (inspectors i funcionaris de gestió). Reducció proporcional o supressió transitòria dels Consells Comarcals.

4         Reducció del personal i activitats d’educació de les diputacions que fan molt bé però amb caràcter complementari, no centrat en els alumnes.

5      Integració de les activitats dels ICEs a la Universitat en allò que és formació i als CRPs en el què és d’assessorament. Aprofitament dels recursos de la xarxa CESIRE com a difusió i col·laboració.

6          Encàrrec als docents universitaris d’educació de la dedicació anual de 100 hores d’estada a escoles o instituts fent acció de modelatge o formació.

7   Crida als mestres/professors jubilats en període voluntari i als mestres/professors jubilats d’ofici amb bona salut. 5 hores de servei setmanal a un centre docent.

8        Introducció de l’aprenentatge-servei com a servei comunitari de l’estudiant universitari avaluable dins del seu currículum d’estudis. (Entre 100 i 200 h d’activitat amb alumnes més joves als centres).

9     Introducció de l’aprenentatge-servei com a servei comunitari a l’educació infantil i educació primària a càrrec d’estudiants d’educació secundària incloent l’acompanyament a sortides (malgrat que es perdin alguna classe).

10   Participació dels alumnes d’educació secundària en serveis del propi centre: cantina, recepció i telèfon, biblioteca, reprografia, comunicació telemàtica, jard¡neria, neteja de manteniment, reparacions menors, senyalitzacions i informacions...

11      Absorció de la partida de grans compres d’equipament. Compra directa dels centres aprofitant els preus d’oferta de la societat de consum, excepte en allò que no hi és disponible i que l’Administració pot gestionar a millor preu.

12   Contribució de les editorials a l’ensenyament amb una quota d’exemplars dels llibres adequats als alumnes dels centres.

13      Recompra dels llibres manuals i de text d’ús personal al terme del curs.

14  Reducció de la despesa de monitors en colònies i camps d’aprenentatge. Correspon als docents fer-se càrrec de les activitats d’aprenentatge i supervisar l’organització dels serveis.

15      Reducció de tècnics curriculars i d’assessors al mínim. El que calgui i han d’estar sempre vinculats a un centre. La seva activitat és sempre subsidiària i està associada a l’activitat docent.

La Justícia no és el poder judicial que ha de vetllar per la justícia de tots, dels més fràgils abans que dels qui viuen traient benefici del treball dels altres.

Gràcies González Faus per la teva veu sempre valenta.

Carta al ministro del Interior sobre los sucesos de Écija

Fernández Díaz se ha puesto en contacto con el ministro de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón, para que la Fiscalía General del Estado "actúe como proceda a Derecho en relación con estas actuaciones y con quienes están incitando a realizarlas", y ha hecho hincapié en los dirigentes políticos que participaron en el asalto a los supermercados, ya que "cometen una gravísima irresponsabilidad de la que tendrán que dar cuenta". Gallardón ya ha trasladado esa petición de investigación al Fiscal General, Eduardo Torres Dulce.
El ministro ha dicho ser "consciente" de que "en estos momento hay gente que lo pasa mal", pero ha matizado que "el fin no justifica los medios". Fernández Díaz ha dejado claro que "en ningún caso" se va a permitir que se viole la ley, entrando por la fuerza en un supermercado para llevarse alimentos sin pagar y "ejerciendo violencia sobre algunos empleados".

09.08.12

Mi querido señor ministro: Acabo de oír por radio sus declaraciones a propósito de los sucesos en el supermercado de Écija. Reconoce Ud. que hay mucha gente que lo está pasando mal, pero arguye con el clásico axioma moral: el fin no justifica los medios.
Como el ideario de su partido apela a “los principios del humanismo cristiano”, me permito recordarle que según esos principios no hubo en aquella acción ningún uso de medios moralmente ilegítimos (en su legalidad no entro ahora).
Los principios del humanismo cristiano proclaman que “en casos de extrema necesidad todas las cosas son comunes” (in extrema necessitate omnia sunt communia). Porque “la distribución y apropiación de las cosas que procede del derecho humano no puede impedir que estas cosas remedien las necesidades de los hombres. Por eso todo lo que uno tiene de más lo debe a los pobres para su sustento. Y si la necesidad de alguien es tan grave y tan urgente que hay que remediarla con lo primero que se tenga a mano…, entonces cualquiera puede remediar su necesidad con los bienes de los demás, tanto si los quita de modo público como secreto; y esta acción no reviste carácter de robo ni de hurto”.
Estas palabras no son del alcalde de Marinaleda ni del innombrable Carlos Marx. Son de Santo Tomás de Aquino, uno de los pilares de ese humanismo cristiano al que Uds. dicen seguir. Y puede verlas en la Summa Theologica (2ª 2ªe, cuestión 76).
A ellas añadirá el cardenal Cayetano, gran comentador de Tomás, que un juez puede distribuir entre los necesitados el dinero sobrante de los ricos. Me pregunto, pues, si no están Uds. en el atolladero de aplicar la ley contra unos principios que dicen regular el ideario de su partido, quedando como embusteros ante la ciudadanía.
Entiendo además que si Ud. esgrime ese principio de que el fin no justifica los medios, se volverá inmediatamente contra toda la política de este gobierno: para un fin de suyo legítimo y necesario como es rebajar nuestra deuda, ha recurrido el gobierno a medios inmorales (temo que quizás también anticonstitucionales) como son privar a mucha gente de derechos constitucionales, de los ingresos mínimos indispensables, abocarlos al hambre, a la desesperación, a la falta de asistencia médica indispensable, a tener que recurrir a unas Caritas ya desbordadas y a quedarse sin vivienda después de un enorme esfuerzo y encima con una deuda impagable para la que ni siquiera vale el principio lógico de la dación por pago.
La mayoría de los medios que han aplicado Uds. para saldar la deuda española son inmorales y no se justifican por ese fin tan legítimo.
Hace poco habló el presidente del Gobierno de posibles nuevos recortes en esa misma dirección, para reunir 65.000 millones de euros imprescindibles. Su gobierno debe saber que, en España, hay 16 personas que poseen ellas solitas unas fortunas cercanas a los 60.000 millones. Sólo 16 personas entre más de cuarenta millones de españoles. No creo pues que, a la luz del humanismo cristiano, pueda caber duda de cuáles hubieran sido los medios legítimos.
Porque, por otro lado, se repite ahora que todo el dinero que nos va a prestar draconianamente la UE es “para tapar los agujeros de los Bancos”. Ya habíamos oído mil veces que el problema de nuestra deuda era sobre todo de carácter privado y no público; y ahora lo vemos confirmado al saber dónde van a ir esos primeros 30.000 millones que esperamos recibir el mes que viene. Los Bancos y sus agujeros han sido efectivamente los primeros causantes de nuestro desastre actual (sin negar ahora otros factores exteriores a España).
Y lo fueron porque, para un fin de legitimidad muy discutible (como era el enriquecerse más y más) pusieron en juego medios absolutamente ilegítimos, otorgando préstamos que sabían que no podían ser devueltos pero de los que esperaban resarcirse con expropiaciones forzosas mucho más pingües de lo que se expropió en el supermercado de Écija.
¿Sabe Ud. cuántas viviendas inútiles son hoy propiedad de los Bancos? Un ministro del interior debe conocer ese detalle. Como sabrá también que a bastantes gentes ancianas y no muy letradas que tenían en Bankia unos ahorros de seis mil o diez mil euros que constituían toda su fortuna, se las engañó haciéndoles firmar un papel que “iba a ser su solución”, y se les convirtieron los depósitos en acciones, robusteciendo al Banco y debilitándolas a ellas al impedirles disponer de su dinero ahora que lo necesitan.
Si Ud. está decidido a no permitir que para fines en sí legítimos se usen medios ilegítimos, no dudo de que, antes que al alcalde de Marinaleda y su grupo, llevará Ud. a los tribunales a una serie de banqueros de cuyo nombre prefiero no acordarme para esperar a que los investigue la justicia.
O mejor: déjeme decirle que dudo mucho de que Ud. se atreva a hacer eso que sería tan justo: porque son esos Bancos quienes financian buena parte de sus campañas electorales que, tal como están, son otro medio ilegítimo que no queda justificado por el fin de ganar unas elecciones. Y, por supuesto, esto último no vale sólo para su partido sino también para otros del Estado.
Puedo equivocarme como todo ser humano. Pero siempre he tenido la impresión de que, en su partido, suelen argumentar apelando a grandes principios universales indiscutibles, pero que no se aplican al caso concreto que se discute. Y que además suelen exigir a los demás lo que no se exigen a Uds. mismos. Debo confesar que las declaraciones suyas que acabo de oír por radio, me confirman una vez más en esa impresión.
Gracias por haberme leído. Quedo de Ud. atentísimo
José Ignacio González Faus

Catalunya 2012. Ja ens hem fet grans encara que hem de ser millors culturalment, socialment, políticament.

Fer un país demana més que emoció, crit i concentració de gent. Tanmateix pot ajudar a prendre consciència. Vull un país que comenci per millorar la vida dels ciutadans, també dels immigrants, més fra`gils, per dignitat humana.
Hi ha ciutadans polítics capaços de conduir aquest país? Que es posin al davant fent que tots pensem i actuem!
Martí Teixidó


Plataforma pel Dret a Decidir    i més
Del 10 de juliol de 2010 solament n'ha quedat la continuïtat de la reflexió i de l'acció.
Ara, 11 de setembre de 2012 tants com llavors, i més, per un país de llengua i cultura governat des de la proximitat, amb exigència i control democràtic, solidari amb els altres pobles d'España. d'Europa i de la Terra però no tributari de capitalitats econòmiques i burocràtiques.

Jo vaig nèixer i viure la infantesa i joventut al voltant de la plaça que ara en direm de la Independència i vaig caminar molt per la Font lluminosa o màgica de Bohïgas, la Font del Gat, el Taeatre Grec i la seva pèrgola, la Fuxarda, l'Estadi, les barraques de Can Valero, els Tres Pins, Montjuïc, Miramar...

M'agradaria més que fos la plaça dels tres mars doncs està feta feta a imatge de la de la Piazza Navona (quatre mars) de Roma. Són els tres mars de la península Ibèria. Un cant  a l'aigua que és vida, salut, producció agrícola, força energètica, criadora de pesca i navegació solcant el mar. Hi tenim Ramon Llull, Teresa de Àvila i Ignasi de Loyola sense que s'enfadin, tots místics d'acció. Hi tenim a Don Pelayo de Astúries, al Rei en Jaume de Montpeller, Catalunya, València, Mallorca, Múrcia i a la reina Isabel la Catòlica que ho era de León, Castilla, Córdoba, Granada i no de Catalunya; sense que facin batalla. Hi tenim els mestres de la llengua: Ausias March del renaixement valencià-català i Cervantes del barroc manchego-castellano.

Ben a prop hem recuperat les Quatre Comunes jòniques dissenyades per Puig i Cadafalch, realització en pedra de les quatre barres/columnes catalanes en reconeixement als lluitadors per les llibertats de la nació catalana, enderrocades pel primer dictador del segle XX. Ara sembla que hàgim arribat a la primera dictadura del segle XXI: ens governen des de Madrid sense arguments o és que no sentiu la falta de talla política? No hi ha d'haver conflicte entre Ibèria i Catalunya però hi ha conflicte amb aquesta gent que no dialoga.

Mantidrem els vincles de la natura (aigua) de la cultura (llengües) però no acceptem ser sotmesos políticament amb lleis interessades i econòmicament amb impostos abusius. Martí Teixidó

Teresa Forcades, monja benedictina

Teresa Forcades va fer un gran servei als ciutadans: destapar l'abús de les empreses farmacèutiques amb la Grip A. Ella sola va posar al descobert la despesa innecessària que s'havia fet fer als governs. Va quedar clar que milions de vacunes es van destruir però ja estaven pagades. No s'ha portat als tribunals de justícia els qui van fer tan gran frau, les empreses farmacèutiques i els directius de la Organització Mundial de la Salut; solament s'hi porta als petits lladregots que actuen com poden per sobreviure i als qui destapen fraus dels grans com Grazon o Asange.

Però el sistema ho pot engolir quasi tot i a tots.  Hi ha algunes excepcions de resistents incombustibles. Ho és Gandhi per a tot el món, a España ho és clarament José-Antonio Labordeta i a Catalunya Lluís-Maria Xirinacs lluitador per la llengua, per la nació i els drets dels pobles, per un nou sistema econòmic i monetari. Penso que Teresa Forcades ha quedat atrapada per l'espectacularitat dels mitjans de comunicació i de la televisió en particular. Potser amb bona voluntat, però els excessos resten autoritat a les seves paraules.

En l'entrevista a Singulars amb Jaume Barberà va declarar: el capitalisme no és ètic. D'acord, però es podria haver matisat: el capitalisme actual ha abandonat tota ètica en perseguir el màxim guany al menor cost sense altra consideració.  Es va excedir quan va defensar la vaga general indefinida que ha reafirmat en una assemblea d'empresaris el passat mes de juny. Sisplau, ella, una monja que no té cap càrrega familiar, que va poder estudiar per bona capacitat però perquè ho va tenir ben fàcil, que viu amb la seguretat d'un monestir. La vaga general pot ser necessària però s'ha de reduir al mínim, ja no sols per la reducció de sou que comporta, (A Teresa Forcades li reduiran el sou?) sinó perquè amb una setmana podria faltar la provisió d'aliments i de medicaments. No ens podem permetre més que la mínima vaga i si és possible cal evitar-la. Potser Teresa Forcades va cantar la cançó de Moustaki: Je déclare l'État de bonheur pérmanent... o bé va cantar Sans nommer on declara la revolució permanent.  on els qui sofreixen són qui es declaren en vaga. Ep! L'evolució permanent de la natura i de la vida ja la coneixem. La revolució permanent serà de la cultura i de la socielat. La revolució no és necessàriament revolta, violència o vaga permanent. La revolució és pensament i acció compromès en la millora per a tots, per a tots.

Teresa Forcades, la Gna. Teresa, al web del Monestir de St. Benet de Montserrat

Ara Teresa Forcades dóna suport a la Independència de Catalunya i ho relaciona amb la Trinitat cristiana. Em sembla arbitari i poc adequat. La Trinitat és un constructe que explica molt de l'experiència humana. La Trinitat no és solament cristiana, abas és Trimurti hindú, és triangle pitagòric o forma perfecta, és antropologia tridimensional: cos, ànima, esperit i és l'explicació didàctica dels estats psicològics del jo de tota persona: pare, adult, nen com ho presenta l'Anàlisi Transaccional.



La independència, i en la concepció de Lluís Maria Xirinacs, és que ja ens hem fet grans, que no cal que ens ho decideixin tot, que ja sabem fer-ho, que hem d'administrar els nostres impostos i evidentment serem solidaris dels qui ho necessitin. I no cal posar fronteres perquè seguirem tenint amics a España i arreu. Ara bé, la independència, avui necessària i inevitable, no ens resol l'injust sistema econòmic i social que ja no és ni capitalista productiu mesurat (capital X treball) sinó mercat de capitals especulatius que miren de no lligar-se a crear llocs de treball. I a sobre fan trampa amagant capitals en paradisos fiscals per no pagar segons les regles del joc que tots hem de complir. Per això no volen la moneda telemàtica, moneda que identifica qui paga i qui cobra i no permet trampes.

I un apunt final, discutible, però així ho veig. ¿Per què una monja  tan oberta i progressista necessita vestir com a l'època medieval, amb vel, encara que amb pantalons, quan surt del monestir? Fa anys que els monjos de Montserrat els trobem arreu, en conferències o reunions, els coneixem i vesteixen  segons el nostre temps i el nostre entorn; quan anem a Montserrat, a casa seva, els trobem revestits amb l'escapulari i la cogulla de monjos benedictins. Així vivim en la nsotra societat: ens vestim diferent segons les activitats: a casa, a la feina, fent esport o en un casament. Poc podrem dir de les dones islàmiques que al nostre país vesteixen segons el seu país per prescripció de la seva confessió religiosa. I es clar els personatges mediàtics fan aquestes coses: anar amb barret en un espai interior, posar-se americanes de colors vius  però la camisa negra, tatuatges i piercings... tot per fer-se  notar.

Tot això que escric en aquesta ocasió és opinable però està pensat des de l'admiració per una dona religiosa i valenta que el sistema vol engolir. Amb el millor reconeixement, voldria que aquestes consideracions li arribessin a Teresa Forcades.
Martí Teixidó

Gràcies a l'Abat Soler de Montserrat. Ningú més ha estat capaç de dir allò que tots sabem de casinos de joc.

Des del primer dia vaig expressar per tot arreu que això de l'EuroVegas no contribuiria en res a Catalunya i a la nostra gent. des del primer moment, el govern legítim de Catalunya mostrava el màxim interès allegant creixement econòmic i de l'ocipació. Es pot entendre la voluntat d'atendre preferentment la situació de caiguda econòmica però amb intel·ligència es veu que és un mal negoci. Aquella gent vindrien a guanyar i a guanyar molt i a baix cost (ofertes preferents, exempció d'impostos, exempció de restricció de fumar) i encara sembla que ens hi agenollem.

I a sobre la confrontació trampa Barcelona - Madrid. O és que algú s'ha cregut que aquest magnat del nogoci del joc vol anar a Madrid?  Així, tots li milloren l'oferta, ja és trist, Esperanza Aguirre i MasGavarró MasColell. Ja va córres el nom del casino: GaudíSand. Gaudí va morir discret però la seva obra no té igual, els actalans no ho sabíem, no ho estimàvem prou. Gràcies als japonesos que abans de mirar ja fotografiaven (avui ho fem tots, fotografiar sense contemplar) Gaudí és marca d'art a tot el món. Burros! I Barcelona té port aeri, i port marítim avui de creuers de la Mediterrània. I prop de Barcelona hi ha Montserrat, monestir isantuari per als creients però per a un casino té més interès la muntanya mistèrica de Goëthe o la recerca del SantGraal dels nazis dèspotes i supersticiosos. ¿Qui s'ha cregut que volen anar a Madrid? Burros! Això és una subhasta al preu més baix. Bé, esperem que ens salvin les trifulques dels contranegociats de la USA que han destapat trampes d'aquest organitzador de casinos de joc i el duguin als tribunals de justícia. Si n'hi ha!

Vag demanar a l'assemblea de l'Ateneu Barcelonès que com a institució de cultura em semblava que no podia avalar aquesta aposta pel negoci sobre la incultura. Alguns socis van apaludir la demanda però la presidència va frenar aragumentant que hi ha sectors favorables i que era una decisió política. Malgrat tot, es va convocar un debat per al 10 de juny que va ser suspès el mateix 10 de juny. Quines pressions van rebre?

Vaig sumar-me a la moció d ela Societat Catalana d'Ordenació del Territori que va presentar al ple de l'Institut d'Estudis Catalans, i felicitar la presidència que ho havia incorporat a l'ordre del dia,  posant sobre la taula tota una argumentació per evitar que es prengués una decisió sobre EuroVegas sense debat previ.  Jo mateix vaig intervenir per demanant un debat i pronunciament de la institució acadèmica plural per a fer una recomanació pública al Govern de Catalunya. Els ciutadans han d'estar informats i  si el govern es veia pressionat pels negociants sabés també què diuen ciutadans acadèmics autoritzats. La vicepresidència, Joan-Domènec Ros, va dir que era un assumte prou delicat i que l'IEC no havia de pronunciar-se expressament.

Vaig aplaudir i avalar la intervenció d'un consoci d'Omnium Cultural a l'assemblea ordinària demanant un pronunciament de la institució cívica més representativa de Catalunya. La vivepresidència, Vicent Sanchís, va abortar la petició al·legant que no havíem d'entrar en una qüestió política partidària.

He fet clara opció per totes els institucions de cultura, de civisme i de fer país de forma unitària. Em vaig sentir frustrat malgrat que he seguit expressant arreu la nacessitat d'ajudar el Govern de Catalunya amb un pronunciament social que deslegitimi una decisió en favor d'EuroVegas que es veu abocat a prendre quan hi ha tant d'atur laboral.

Però obertament veig una contadició d'incoherència en aquest govern o majoria política que legítimanet governa Catalunya i la Ciutat de Barcelona. I ho dic així de clar.

¿Com és possible avalar un cau de joc i engany on els rics hi aniran a distreure's una estona del seu avorriment gastant euros que els sobren? On els pobres desesperats aniran a veure si jugant-se uns euros, que de fet necessiten, fan un cop de sort que els treu del pou? Això del joc és un constructe cultural que juga amab la "fortuna" on els qui organitzen sempre guanyen i per tant aguns altres guanyen i la maajoria perd. Si els ciutadans sabessin le matemàtiques bàsiques que s'han de  saber potsre no serien tant ingenus i supersticiosos.

I ara resulta que els mateixos que defensen aquesta activitat de joc (amb els derivats associats: diner negre, alcohol i drogues des de tabac a..., compra venda de sexe i explotació sexual...), els mateixos prohibeixen la prostitució sexual. On s'és vist tanta incoherència? Són els mateixos i els mateixos dies, defensen un activitat i prohibeixen l'altra. I ja ho hem dit. El joc és un constructe cultural però l'animal humà no té cap necesitat d'això. En canvi, l'animal humà té un impuls sexual natural que la cultura canalitza i organitza socialment. Si alguns no en tenen prou amb el sistema familiar o amb la monogàmia, abans qué es facin mal bé va que hi hagi sistemes complementaris on uns paguen el servei i d'altres conen pel servei. Això sí, amb condicions d'higiene personal i salut pública, amb respecte a les persones i pagant els impostos que corresponen a cadascú pel seus guanys.

Tot això ho he parlat, però no ho havia escrit. L'Abat Soler de Montserrat ha estat aquesta vegada el més valent i ho ha dit correcte, clar i català. Declaració sobre el projecte EuroVegas. Acceptar el casino del joc és acceptar un món d'explotació del vici que no respecta la persona. No cal dir més. Si els catalans, poble en minoria, no orientem la nostra vida pública a la construcció personal i social, ¿de què en serveix tanta identitat?. Ja no ens cal ni autonomia d'España i ben al contrari podem demanar ser un Estat més de la Unió d'Estats del déu negoci.

L'Abat Soler de Montserrat  diu:

Hi ha qui preveu que aquest projecte contribuirà al desenvolupament econòmic i a la creació de llocs de treball directes i indirectes; però, d’altra banda, hi ha persones enteses que qüestionen de manera fonamentada l’eficàcia real d’aquestes previsions. També en contra de la instal·lació s’han subratllat amb molt d’èmfasi els esmentats motius d’ordre moral. Aquests motius s’afegeixen a les raons d’ordre ecològic, polític, mediambiental i als dubtes sobre la transparència del promotor privat.
És unànime la consciència que ens trobem davant d’un gran repte per al nostre futur a causa de l’impacte que pot tenir en les persones i en la cultura del nostre poble. Tot es resumeix en aquestes preguntes: Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? A quin preu? La possible creació d’uns llocs de treball, assegura la transparència ètica de tot el que comporta? I, encara, convé afavorir i promoure realitats que, per desgràcia, ja existeixen a casa nostra i de les quals sabem els perills que comporten? És prou sabut que el món del joc és vidriós, i que sol tenir aparellat el foment de la ludopatia, la difusió de la toxicomania, la presència de la prostitució i, fins i tot, en alguns casos, del tràfic de persones.
Tot això comporta un preu humà al qual no es pot superposar cap hipotètic benefici econòmic. El nostre poble no pot veure exempcions tributàries i legals a favor de propostes de negoci que no dignifiquen les persones, i menys encara quan intenta esforçar-se per a fer remuntar les pròpies iniciatives empresarials. No podem exposar-nos a estils de vida i de convivència que van contra els valors que no sense dificultats procurem comunicar a les noves generacions, com són el treball abnegat, l’esforç per obtenir resultats positius, l’amor a la terra, el respecte per la persona, la solidaritat o la creativitat artística i empresarial. No podem afavorir pràctiques que portin a la degradació de la dignitat de les persones o les aboquin a agredir la seva salut corporal i psicològica. No podem perdre, a costa del diner fàcil, l’equilibri natural i ecològic de la zona on es proposa de construir el complex lúdic.

[Text complet ]

Gràcies Abat Soler de Montserrat. No esperava que fossis així de valent. T'has fet digne de l'Abat Escarré que no va pactar amb el dictador i el dictador el va fer fora.

Martí Teixidó

18 de juliol de 2012. Guerra europea i guerra nacional. Sense armes de foc, és clar, però guerra de dominació.

Què no ho veiem? És la 3a guerra d'Europa o la 4a si ens remontem a la franco-prusiana de 1971. Sempre entre Deutschland i France pel domini d'Europa amb United Kingdom des de fora vetllant pels seus interessos: "Que s'esbatussin que nosaltres hi sortirem guanyant". Vegem-ne la prova. No estan a l'euro però es beneficien de l'euro. Amb l'ajuda -tardana- rebuda a la 2a guerra la llengua anglesa ha passat a ser la llengua d'Europa -no es parla enlloc- i així domini científic a través de la llengua i benefici comercal pels drets de traducció... i tots els nens de família mitjana a aprendre anglès a England.

Deutschland controla la tecnologia i ens la duen a tots admirats per Audi, BMW, Siemens, Bosch, AEG perquè Seat, Barreiros, Ebro, Corberó SuperSer, Fagor o Balay eren poca cosa però algunes ens les van comprar. Qui se les va vendre per un plat de llenties?

France té el control de l'agricultura de la UE i ens endossa patates, carn, formatges, aigua, materials de construcció, equipament esportiu com si aquí no en tinguuéssim. I ens rebutgen la fruita millor que la seva: melons d'Alacant, taronges de València, vins catalans i quan els convé cremen els camions i no passa res. I ens han controlat tots els materials de construcció (Point.P) i els ciments (Lafargue). És que ja no sabem fer res de res?

United Kingdom s'ho mira. Ja no els cal traginar carbó ni maquinària de ferrocarril ni teixits de llana d'estam. Negociar a la borsa, jugar amb el canvi de moneda, ara ells solets ajudats pels seus afillats usaïtes als qui protegeixen el dòlar que està pijor que l'euro però "aqui no passa res". I els Jocs Olympics de London?. Han aprofitat per presentar-se ells mateixos i tota la producció (música, teatre...) que ens venen arreu del món. I nosaltres, enzes, solament hem sabut parlar de medalles, no de jocs esportius. I si han fet dècimes de punts més que les xineses ja les mirem per sobre. Realment, tenim el que ens mereixem. Jo he sentit vergonya: solament comptant  medalles i mossegant-les; no es parla dels esports ni de les tècniques de salt, de cursa de natació... No s'hi aprèn res. Un passatemps irreflexiu.


I Deutschland ha envaït Polònia -vull dir Grècia, España, Itàlia- ... sí tots els governs van estar subordinats al nazisme però vàrem tenir resistents, partissans i brigadistes. Els il·lustrats romàntics alemanys (Hölderlin, Goëthe..) havien aixecat l'admiraci´ó per Grecia i un segle després polítics expansinostes van voler conquerir-la. Ara diuen de comprar-la per cobrar-se el deute grec, han parlat de comprar Mallorca. Sí, hem de fer el que ells ens diuen, el que convé a la seva economia dominant. Ens ho venen tot, no ens compren res, ens deixen diners i els hem de pagar amb interessos i segons les seves normes. A España hi ha tasses i plats alemanys (Villeroy & Boch), a Alemanya tot és alemany. Hi ha molts turcs però les tovalloles no són de Turquia, són alemanyes. I  a sobre, he vist que importem suc de taronja alemany i ens volen vendre pomes de colorins.

Ocupació alemanya de Grecia, recreada.

Els francesos tenen cotxes francesos: Renault, Citroën, Peugeot i potser alguns assiàtics que hi han vinculat com Nissan. El material elèctric francès Legrand ha arraconat  a España l'excel·lent material Simon  (Olot) o BJC (Rubí). I France està invadida per Deutscland amb connivencia del govern de Paris (Petain, Sarkozy.. veurem què pot o vol fer Holande). Amb tot, France es protegeix bé: agricultura preferent de la UE, excepció cultural, aigua gratuïta però control de les aigües embotellades d'arreu.




La Unió Europea és un constructe d'interessos  que proclama uns grans valors, cosa que a tots ens agrada però ens enganya.

1. Hi ha un centre i una perifèria. El centre sempre tindrà avantatge si no s'introdueix compensació. La perifèria del nord se'n surt perquè són paísos petits que han sabut desenvolupar al seva identitat, no sols política sinó especialment econòmica. Suomi, Sweden. La perifèria del sud construeix la seva identitat en el passat, potser aparentment gloriós, no analitza els seus recursos del presnet i vol imitar i viure com els grans. Portugal. España, Hellás. Italia és un cas singular híbrid: té un gran passat amb Roma però té un llarg període de repúbliques i la unitat recent li va donar nova identitat. La perifèria de l'est ha estat acceptada amb poc desenvolupament abans no es vinculés a Rossíya i perquè suposava ana necessària ampliació de mercats. United Kingdom va a la seva i Eïre hi queda subordinada per la llengua i més i va jugar a facilitats fiscals sence identitat pròpia. I al mig, ara ja Österreich cada vegada més amagada sota Deutschland i Schweiz al mig-mig lliure, independent, perquè hi puguin deixar els diners ben amagats sense control. Tot un frau.

2. Hi ha uns primers que van posar condicions als darrers. L'agricultura és de France, la gran indústria és de Deutschland. La petita België ja viu essent capital administrativa, Nederland, país que es va fer independent pels banquers al segle XVI, segueix essent lloc de transaccions on moltes empreses s'ubiquen.

3. Una unió per als grans que tenen un gran mercat on vendre però que importen el mínim i no volen necessitar res dels altres. I si no ens poden pagar allò que els venem, els donem crèdit.. a baix interès... qui s'ho creu?

4. Aquesta Unió Europea és impossible. Això és l'Imperi Econòmic Franco-Alemany.

L' ECONOMIA COLONIAL D'ALEMANYA SOTA LA CAPA DE L'UNIÓ EUROPEA I España acomplexada.

 

Alemanya és econòmicament la nació més poderosa dels països que componen l´eurozona i d´Europa en general, seguida de França i el Regne Unit ( que no pertany a l´eurozona). França és considerat el seu soci comercial dins Europa.

Com a motor de la UE, Alemanya disposa del´economia més potent, i els seus indicadors macroeconòmics són una referència indiscutible a nivell internacional, mostrant una clara modernitat i fortalesa.

DaimlerChrysler encapçala la llista amb una facturació de més de 142 milions d'euros (2004), molt per davant de la competidora Volkswagen. Per nombre de treballadors, l'empresa més important és Siemens, el major empresari privat d'Alemanya té 419.200 empleats. A la llista de les cinquanta empreses més importants del món DaimlerChrysler ocupa la sisena posició i Siemens la dinovena, per darrere de Volkswagen (quinzena).

Pobresa inacceptable quan hi ha riquesa amagada, habitatges buits, producció llençada

30 minuts de TV3 presenta una pobresa inacceptable  en la nostra societat. Document comprom+es que cal agrair
Situació límit 
reemès a C33 dimats 26 de juny de 2012, emès a TV3 dimenge 22 d'abril de 2012

 

http://www.tv3.cat/30minuts


Pobresa inacceptable
Quan no hi havia aliments, quan no hi havia prou habitatges... era lamentable. Però avui:

• producció sobrant d'aliments
• habitatge construït desocupat
• capitals amagats en espera de noves bombolles immobiliàries i comercials
• capitals evadits de la responsabilitat social de seguir invertint en producció i creació d'ocupació...

Escolteu: Fornesa, Nin, Botín, Gonzáles, Oliu
Escolteu: President de Catalunya Mas i els qui heu estat presidents: Montilla, Maragall, Pujol, Rigol, Benach,  Barrera
No pendeu fer més? Podeu viure tranquils?

El capitalisme no és ètic

I Teresa Forcades, la dona que va denunciar l'engany de la grip A de les farmacèutiques i ella sola va aturar l'abús,

Teresa Forcades parla clar de l'engany econòmic i mostra haver estudiat el tema. S'explica bé i demana una acció d'oposició total a aquests abusos que provoquen econòmics i no resolen polítics.




Hans Rosling malda per difondre una alternativa on també hi podran viure els amos capitalistes però -sisplau- no hi pot haver tanta diferència. Per justícia i per salut. Quan alguns necessiten tant, i tant, i tant... no és que esta malalts?

É una altra manera d'aportar alternatives a la societat amb l'economia global. L'estat de benestar, sense abusos, s'ha de mantenir i, amb urgència, estendre als qui no en gaudeixen encara,

Ÿ