Procés Constituent. Prudent decisió. Persones poden anar a una de les dues llistes sobiraaanistes.
Ciutadans amics.
Valoro molt la iniciativa i empenta que va suposar el Procés Constituent. És procés. és substantiu, quan de fet volem constituir Catalunya de bell nou, sense perdre el vell bo (és acció). Heu fet una important dedicació i no debades som 47.239 adherits. Possiblement poc actius com jo mateix però confiant que el Grup Promotor marqui la ruta que volem seguir.
Som tants com a Òmnium Cultural i un bon nombre a l’Assemblea Nacional Catalana. Com jo, penso que molts estem a les tres agrupacions, no per poder o interès sinó per convicció i compromís de fer un país de tots. Els qui estem a les tres, ja podem assegurar que som els qui no podem estar sotmesos a la disciplina de vot d’un partit. Tanmateix, és ben correcte que molts a qui coneixem, estan en un partit i alhora impulsen una entitat cívica. Tots som necessaris, cadascú ha de trobar el seu lloc. I veiem com d’altres treballen només per ells pels eu interès i així encara brilla més la nostra magnanimitat.
Procura tothom pel que és seu,
sens cura dels altres, i enmig del renou i el brogit, ningú,
a l’obrador, no s’escolta ningú; és cert que treballen, els bàrbars
aquests, amb braç poderós i sens treva; no dóna cap fruit, emperò,
com l’afany de les Fúries, l’esforç i el neguit de la colla mesquina.
Hölderlin: Arxipèlag
ASSEMBLEA 25 JULIOL 2015. “FEM PROCÉS!”
1 Arcadi Oliveres ha decidit assenyadament no anar en un remenat de restes de partits i segueix com a referent de compromís. La seva trajectòria l’avala i la seva paraula és clara i científica. Poder explicar les alternatives econòmiques és imprescindible per fer front als tramposos de l’economia. Afegim-hi Vicenç Navarro i PC pot dialogar amb Mas Colell i Antoni Castells.
2 Teresa Forcades ha estat un referent simbòlic important. La seva disponibilitat la dut a una decisió compromesa. És un valor per tothom reconegut en el camp de la salut explotada econòmicament. Ha de seguir aportant coneixement i estudi. Per participar en la governança del país no podem promoure una vaga permanent doncs no tothom té assegurat el plat a taula i quan hi ha fills no es pot ser tan radical com es pensa.
3 Arribats a la llista de Junts pel SÍ, de la qual ens hem d’alegrar, ja anirà bé que hi hagi una segona llista potser menor però àgil per garantir els valors i el compromís pel progrés social de tots lligat al benefici econòmic d’uns quants: SÍ per al progrés de tots. Sí per a TOTS. Si les CUP ja es declaren en aquesta línia, es pot anar amb ells encara que ara tocarà un paper discret, Teresa Forcades al núm. 6?
4 No es pot atacar la llista Junts pel SÍ (afortunadament s’ha superat la beneiteria de llista sense partits). S’ha de completar una llista majoritària amb una segona llista acreditada pel suport de la ciutadania. Així les dues llistes han de sumar de 100 a 90 diputats pel cap baix.
5 Millor que no sigui llista única formalment però segueix essent causa única. Millor per evitar o esquivar la impugnació de Rajoy i els seus jutges al dictat. L’experiència de Front Popular, comprensible, ens va dut a mal borràs.
6 Potser a hores d’ara, una mica tard, les CUP no vulguin incorporar PC. Que incorporin persones de PC. I si tampoc ho volen…PC no es pot llançar al cubell d’escombraries d’unes eleccions. Sense presentar-se, persones donant suport a les dues llistes clarament compromeses amb Catalunya, un país independent i solidari. El procés i les persones de PC han de seguir desvetllant pensament en al societat catalana.
Ara és l’hora. És ara amics és ara. Anem a una sens perjudici de la pluralitat democràtica.
Quan vaig llegir la pregunta de l’ANC (pago quota) em vaig esborronar.
Cada vegada ho fem més barroc i complex. No hi ha una ment clara capaç de sintetitzar?
La participació és necessària però si perdem l’executivitat donem l’alternativa als qui s’oposen al procés. I, una pregunta tan, tan llarga… demana interrogant inicial (¿), Encara que sembli impropi del català.
Si convertim unes eleccions de representació en plebiscitàries perquè no ens han permès fer al consulta… i malgrat tot l’hem feta el 9-N…
Ara aniran a votar molts dels qui s’oposen al procés. O ¿no vàreu notar que el 9-N els vots Si-No i No dominaven a la tarda quan s’havia anunciat la gran participació a la TV?
Des de 2012 demanàvem que el president de la Generalitat anés al davant. Sorprenentment hi ha anat quan ha calgut prendre decisions en solitari. Si no pot ser llista única de transició nacional per 18 mesos, que siguin dues o tres… No més i que hi vagin a totes membres de l’ANC i d’Òmnium.
Deixeu-vos de debats i preguntes… Ara qui pregunta ja respon. Entreté i distreu.
Afortunadament, el president (actual) no es posa al davant, es posa al costat. Però l’estem posant al davant.
Junta
Jo penso que és una resposta tèbia i barroca que esquiva el repte.
Si no és una, poden ser dues o tres llistes, lamentablement . Però han d’integrar ciutadans i partits. Sembla un joc infantil ara fer llista al marge dels partits.
Fem-ne tres i un cop fetes (en cinc dies) mirem si es poden articular en una o dues (deu dies). Cal convidar a tots els altres sobiranistes. Ens hi juguem molt.
Ja veig que hi ha una massa crítica. Som 50.000… massa. I no es pot créixer tan ràpid.
No m’agrada això de “el soci” que ha dit Muriel Casals. La intervenció d’avui a El Suplement de CatRàdio m’ha entristit.
Catalunya
Barcelona
Amics,
Des l’Assemblea de 27 de juny vaig trobar molt incerta l’actuació d’Òmnium fins al punt d’abandonar. Va quedar palès que el parlament de Muriel Casals, en aquesta ocasió, creava divisió amb majoria discrepant. El sistema de consultes i xarreres territorials feia pena quan Òmnium té més mitjans que ningú per fer una consulta telemàtica en una setmana. (Lliçó de modos que va donar l’ANC de la qual també molts formem part). Lamento haver discrepat tant i quan sento que som 50.000 socis penso que aquest és el nostre mal; haver crescut tant i tan ràpid i ara els socis som massa, no som pensants. Recupero un dels principis al que vaig arribar fa temps: Uns troben la força en el poder, d’altres en la majoria… però les minories acostumen a presentar les raons que tenen força pròpia i obren camí. Carles Cardó ja ho va dir que hem de ser forts quan som febles i en canvi febles quan som forts.
Em semblava incomprensible una llista de societat civil sense representants polítics actuals que han impulsat el dret a decidir i s’han pronunciat per la independència sense ser independentistes. Ben concretament, se li va demanar al president Mas una postura activa i la va prendre més del què pensàvem per la seva trajectòria. Ha quedat sol en decisions compromeses per tres vegades i no s’ha fet enrera.
Vaig trobar d’escàndol l’enquesta d’Òmnium, “una llista unitària sense polítics en actiu arrasaria a les eleccions del 27-S” 49% dels vots _ 75 diputats (Diari ARA 05.07.2015, en portada). Feta tan ràpid, és solament una enquesta amb dades èmic sense consistència i canviables en pocs dies. Són preguntes condicionades on els adults anònims tendeixen a dir allò que espera l’entrevistador (com ho fan els infants depeedents de l’adult) . D’altra banda, una consulta d’aquest tipus està ocultant que encara tindria més acceptació una llista que sumés polítics amb ciutadans independents (?) no sotmesos a disciplina doctrinal de partit. L’ANC tampoc va resistir l’embat (em pregunto de qui?) i va acceptar llista sense polítics.
Afortunadament s’ha girat l’assumpte (i no convé que endonem explicacions). Tenim llista conjuntada de societat civil, CDC i ERC. Tindrem una segona llista de CUP i… que confiem que sumi garantint que la llista majoritària no quedi domesticada (ja hem vist què els passa a les majories). Anem completant les llistes i anem bé.
Ara que anem a l’una, hem de revisar de comú acord, (que no pregunti tant Mònica Terribas) i pensar si ajornem el 27-S. No cal discutir amb Rajoy i els seus tribunals. Que passi examen ell primer. Pensem que no el superarà. I ara ens hauríem de dedicar a això. Podrem fer les eleccions de Catalunya el 31-G o el 28-F.
Procés Constituent
Valoro molt la vostra dedicació
Em vaig adherir el 2013. He anat seguint l’acció indirectament. Als meus 64 anys no resisteixo processos de debat des de l’orígen, potser perquè ja els vaig fer amb la constitució del Partit Socialista de Catalunya el 1976. Vaig quedar-me sense partit perquè jo parlo i escolto però no segueixo disciplines de partit.
Arcadi Oliveres té una trajectòria que l’acredita com a insubornable. Teresa Forcades, ella sola valenta, va destapar el negoci vacunes amb la grip A. Vicenç Navarro manté la radicalitat econòmica proposant mesures concretes. No conec d’altres membres del Grup Promotor però n’he sentit de joves ben preparats. Però la salsa remenada ho empasta tot i ho fa gris. Igualtat personal i democràcia participativa, sí amb jerarquia tècnica perquè no sigui xerrameca.
Molts comunicats del web em semblen imprecisos.
Procés Constituent solament pot anar amb la CUP per coincidir en catalanitat i política social compensadora de desigualtats, dia a dia. Entre els partits de vella guàrdia (que tant van fer per al país PSUC, BR) ara il·lustrada amb estudiants titulats de professió política sense haver fet cap altra feina, i partits de nova creació al despatx de la universitat… no hi podem jugar. El 15 M va ser una gran acció però havia de trobar pensadors acreditats amb la seva trajectòria. Inicialment, quan els suggeria Oliveras, Navarro, Requejo es posaven les mans al cap i deien: -universitaris!
No és pot fer més.
La llista conjunta ciutadans i CD + ER és la possibilitat.
La llista de CUP i PC és llista de garantia i de control de les majories que es desvien. Potser millor dues, però no més.
Ara, tot està llançat al 27-S i així havia de ser però si Rajoy i els seus jutges entren en acció… ajornem al 31-G o 29-F i que Rajoy i els populistes passin l’examen de les seves eleccions que no poden ajornar. Esperem que quedin fora.
I no oblidem que el primer i darrer de la llista és Lluís M. Xirinacs que va donar un nou significat a independència, que sempre va lluitar amb no-violència activa, que va ser l’inspirador de l’Assemblea de Catalunya, que dret palplantat va guanyar l’amnistia política per a tots, que va suportar amb somriure les burles de Tarradellas i comparses… I ja veiem com en general no se’n parla.
Solidàriament.
Martí Teixidó i Planas
Llista conjunta de dos i societat civil. Bon acord. Ara convé ajornar el 27-S
Llista conjunta de dos i Societat civil. Ja és un pas i encara podrien sumar-s’hi les CUP i més sobiranistes. Setanta diputats són pocs. Cal arribar als cent.
ROMEVA – FORCADELL – CASALS – MAS – JUNQUERAS…
FERNÁNDEZ, RIGOL, VIVER, VIDAL, CASASSAS…
OLIVERAS, FORCADES, NAVARRO…
Ara que hi ha acord, potser convé evitar desgastar-se frena impugnacions i sentènciesde tribunals mogudes pel Gobierno. Que convoqui Rajoy les eleccions en termini obligat. Quan hagi canviat la majoria del Gobierno de España, farem la consulta, potser 31-G o 28-F.
Garantida l’entesa per la sobirania, apartem-nos una estona i que un govern tan esbiaixat, tan sectari, tan manipulador de la justícia, caigui per ell mateix.
LLISTA PER CATALUNYA PAÍS, Estat de la Unió Europea
LLISTA PER CATALUNYA PAÍS, Estat de la Unió Europea
Una proposta concreta de llista per a les CUP. Vinga! Hi cabeu tots per aquest primer tram del nou camí.
La llista ja està iniciada: Artur Mas no es posa ell davant però li posarem. Si ha reconduït el procés cada vegada que derrapàvem, si ha estat el més dialogant, si s’ha arriscat personalment, no ha fet abús de poder i el volen encausar sense saber com… si és el President de la Generalitat per elecció democràtica…
Artur Mas ha d’anar al davant amb Oriol Junqueras i David Fernández si realment s’ha de mostrar unitat sobiranista per fer el referèndum que no ens permeten. A les següents eleccions ja escollirem representants segons programa en una Catalunya lliure, culta, pluralista, d’empresa amb responsabilitat social, de progrés per a tots.
Han de seguir persones que han contribuít clarament aquests darrers anys: Joan Rigol, Carles Viver, Jordi Carbonell, Muriel Casals, Jordi Sànchez/Carme Forcadell, Josep M Vila d’Abadal, Jordi Casassas, Salvador Cardús, Carles Duarte, Patrícia Gabancho…
Millor si hi volguessin ser Arcadi Oliveres/Teresa Forcades/Vicenç Navarro, Adrià Alemany
i persones de la cultura Jordi Savall, Jorge Wagensberg, Joan Massagué, Lluís Llach, Josep M. Subirachs, Narcís Comadira, Josep M. Benet i Jornet, Joan Soler i Amigó,
i bon nombre de militants polítics que hagin mostrat tarannà dialogant i que en campanya electoral no s’hagin permès atacs indignants. Quim Arrufat, Marta Rovira, Josep Rull, Oriol Amorós, Jordi Turull, Isabel Vallet,…
i cap al final no hi poden faltar referents per no perdre els orígens i mantenir viu el nostre reconeixement Joan Brossa, Paco Candel, Lluís M. Xirinacs, Antoni Deig, Aureli M. Escarré .
S’han d’assolir els 100 diputats. La majoria al carrer ha de ser més que clara al Parlament a España i a la Unió Europea.
Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.
Jaume ArnellaCatalunya 27-S. Cinc anys d’accions i diàlegs i encara fem el cagadubtes
Ja no tenim tantes opcio
Ens agradi o no, ens hem encallat moltes vegades. Per tres, Artur Mas personalment ha pres posició i ens ha obligat a posicionar-nos i deixar tanta xerrera. Podem dir moltes coses, però poques ja ens queden per fer.
Artur Mas va marcar línia: va avalar el 9-N des del govern, va prendre posició el 25-N i encallats, desencalla de nou. Llista única interpartits i ciutadans per gestionar la reconstitució de Catalunya en pocs mesos i procedir a l’elecció de representació democràtica, segons que ja haguem regulat. Si ER i CUP no volen una sola llista, hauran de ser dues o tres… no més. I ara tots cagadubtes.
I no farem una llista més sols amb la societat civil. I no farem una llista única sense els partits polítics. Quina imaginació més falsa! Ho diuen però no s’ho creuen. Però què volen? … Ha quedat clar qui escolta, revisa i pensa i qui no escolta i va amb idees fixes.
És ridícula la consulta d’Òmnium, que una “llista unitària sense polítics en actiu arrasaria a les eleccions del 27-N””. Una lluita així no és unitària i si s’arriba a un 49%, amb llista integrada de partits i ciutadans es podria arribar al 60% i necessitem arribar als 100 diputats sobiranistes pel cap baix, per tenir crèdit internacional.
Fem tres llistes amb partits sobiranistes i amb independents, persones suggerides per ANC, per OC… Un cop fetes, encara podríem mirar si s’integren en una sola llista. Amb una llista Rajoy mourà els jutges per impugnar i s’arruinarà. Amb tres llistes anirem massa justos, el 52% ? No tindrem prou crèdit.
En el darrer any ha quedat clar que Artur Mas, president actual de la Generalitat ha sabut anar al davant i calia que fos així. Oriol Junqueres ens va sorprenent per poder passar al davant doncs el partit el pressiona. Com està escrit en el tractat de política de Machiavelli, les repúbliques contigües s’enfronten per interessos i les aliances es fan amb les repúbliques que estan més enllà de la veïna. O no passa això?
Deixem les beneiteries:
No parlem del soci d’Òmnium, Muriel Casals. Això ens recorda el soci del Barça de Núñez.. Serà que sent 50.000 no convenia i sent 17.000 ja n’erem prou.
La pregunta d’assemblea.cat era excessiva Jordi Sànchez. Però la consulta ha estat ràpida i amb garanties democràtiques. La resposta àmplia i sense cap dubte..
Una llista de no-polítics és falsa llista. Al capdavall, els ciutadans que no estan en partit, podrien anar a una o altra llista de les tres. I no impediríem a ciutadans que estan en partit que anessin en llista única.
Oliveras, Forcades, Navarro, Colau, Herrera… pugeu a la nau o us quedareu a la Ancha Castilla del Lazarillo que no tracta millor els pobres. Dreta n’hi haurà… però que sigui culta i benèfica mentre no siguem a la societat justa. (A Catalunya hi ha mostres ben conegudes des de principis del segle XX i d’empreses actuals que financien ajuts socials o cultura).
No podem excloure ningú. ningú que ha lluitat per la justícia en favor dels ciutadans més empobrits i dels migrants, vinguin d’on vinguin. Els grups minoritaris no s’han de convertir en noves sucursals del centralisme, de nous partits encara que es presenten com a regeneradors de l’esquerra espanyola.
Durant la transició amb Tarradellas (1978-1980) vàrem fer un govern integrat per tots els partits. Ara sols podem fer un govern de transició integrat per tots els sobiranistes, els partits i la societat civil viva com enlloc. No hi pot faltar ningú. Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, de les discrepàncies en farem país, que Catalunya és meva i vostra si és que hi ha un país d’algú (Jaume Sisa). Que la Terra no és partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat (Jaume Picas).
Cantem
Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l’Ali-baba i en Gullivert.
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú.
Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul,
i Frankenstein, i l’home-llop,i el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l’ull viu ve amb un soldat,
els Reis d’Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.
Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l’home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.
I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l’emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t’esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no compta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.
Sols així podrem fer una Terra lliure amb no-violència activa.
I molts catalans voldríem afegir-hi a la llista de Sisa referents internacionals com Lev Tolstoi, Mahatma Gandhi, Luther King, Nelson Mandela, Václav Havel. I els qui han estat senyera, : Carrasco i Formiguera, Josep Pallach, Alfonso C. Comín, Paco Candel, Lluis M. Xirinacs, Ernest Lluch… pacífics lluitadors pel país que ja anem fent, que ja és l’hora.
Catalunya procés. Mas, tres vegades valent
Catalans dialogants, sí!. Indecisos. covards o mesells, no !
Aquest procés es va iniciar el 2010. Hem sabut actuar amb unió, fer-nos sentir, amb gran creativitat i sempre amb no-violència. Això és excel·lent. Som d’allò que no hi ha!
Però a l’hora de decidir, ja fa temps que Ara és l’hora. Ja són cinc anys i en decisions ens encallem
Artur Mas, president de la Generalitat des 2010 ha estat al cas del sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. l’11 de setembre de 2012 no va ser a la manifestació immensa (com sí ho havia fet l’anterior president Montilla el 2010 per guardar les aparences).
Mas va ser valent i va convocar casi en solitari el 9-N. Solament va poder facilitar els instituts d’ensenyament perquè la societat civil organitzés la consulta d’opinió. Els ajuntaments feien aigües i no sabien si podien cedir les escoles cedir les llistes del padró d’abitants… Els ordinadors comprats els necessitaven els instituts però es van cedir per 24 hores ala ciutadans. Imaginació i valentia. I encara els volen processar judicialment!
Mas va ser valent altra vegada a la conferència del 25-N proposant una llista única per preparar l’Estat propi en 18 mesos de ciutadans que es retirarien en finalitzar la comesa. Se’l va deixar sol. La direcció d’Unió a al contra. Els militants de Convergència decebuts per cedir protagonisme. Esquerra Republicana controlant el seu president perquè no cedís doncs ja es veien com a primera força política.
Mas torna a ser valent quan tot està fent aigües per al 27-S. No hi ha llista única però ell proposa una llista unitària des de les iniciatives de la societat civil, amb CDC, amb ciutadans sobiranistes d’UDC, del PSC i de l’històric PSUC. I deixa clar que ell s’hi afegeix però que no va al davant necessàriament.
Ja no es por demostrar més compromís pel que ha encaminat la majoria de ciutadans de Catalunya i més responsabilitat personal. Es mostra com home d’Estat, gens sectari i capaç d’abraçar-se amb Fernández de la CUP, necessària per arrelar la base popular i el progrés social i de convidar militants de l’històric PSUC (cosa que no hagués fet Pujol, home d’Estat però sectari).
Podem sortir de la incertesa i caminar cap al 27-S amb seguretat. No pot dubtar l’ANC, ni pot dubtar Òmnium Cultural. No dubtarà l’AMI i encara s’hi hauria d’afegir l’Ateneu Barcelonès, totes institucions cíviques obertes i plurals però ja sense dubtar que Catalunya ha de ser un Estat. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir facilita que s’hi afegeixin totes.
La llista ja està iniciada: Mas no es posa ell davant però li posarem. Si ha reconduït el procés cada vegada que derrapàvem, si ha estat el més dialogant, si s’ha arriscat personalment, no ha fet abús de poder i el volen encausar sense saber com… si és el President de la Generalitat per elecció democràtica…
Artur Mas ha d’anar al davant perquè li demanaran i seguiran: Joan Rigol, Muriel Casals, Jordi Sànchez/Carme Forcadell, Josep M Vila d’Abadal, Jordi Casassas… alternats amb militants polítics que hagin mostrat tarannà dialogant i que en campanya electoral no s’hagin permès atacs indignants.
Jo, ja ho donava per perdut. Donava per perduda la causa unitària a la que em vaig apuntar quan vaig deixar un partit polític perquè la disciplina de vot no és compatible amb la consciència poliètica. Solament puc formar part d’institucions plurals i dialogants: IEC (acadèmica), OC (cívica) AB (cultural), ANC (constituent) No va prosperar la iniciativa d’una llista però ara poden ser dos i millor que no siguin tres. Faran bé Arcadi Oliveras i Teresa Forcades de conjuntar-se amb la CUP, IC-Verds o incorporar-se a la llista de ciutadans sobiranistes. Martí Teixidó
Volem un país, una terra que sigui per tothom. És ara amics, és ara vàrem cantar amb Jaume Arnella el 1970. Jo ho segueixo cantant i Sé que venen pels camins i que canten primavera a Catalunya.
| És ara amics, és araQuan per mi sigui la terra i jo canti per tothom i ens anomenem “nosaltres” i no ens quadri cap més nom: Jo cantaré cançons per tot arreu. Jo cantaré cançons per al meu poble i jo diré: És ara, amics, és ara.Com més endavant camines més s’eixampla l’horitzó, quan entre els homes no hi hagi cap esclau ni cap senyor: Jo cantaré cançons de llibertat, jo cantaré cançons per al meu poble i jo diré: És ara, amics, és ara.Quan fusells siguin arades, no se sembrarà la mort, quan la sang no pagui enveges i el poder no el doni l’or: Jo cantaré cançons, cançons de pau, jo cantaré cançons per al meu poble i jo diré: És ara, amics, és ara. Quan les aigües són calmades, Si les veles són plegades Lletra i música: Jaume Arnella http://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/ | Sé que vénen pels caminsSé que vénen pels camins i que canten primavera.Són els homes d’un país i és el vent de les carenes. Mira si n’alcen de pols, deixen enrere les penes.Vénen d’una mar de plors, dels bardissars de la guerra, de l’arena de la fam, de la grisor de la cendra. No són raïm de vi dolç, Porten flor d’ametller als ulls Els han llaurat amb diner Homes i dones i nens Ja és temps, ja és temps d’arribar, Lletra i música: Jaume Arnella http://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/ |
Procés a Catalunya – Catalunya en procés
La sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya de 2010 que havia estat aprovat per Las Cortes españolas (amb retallades) i refrendat per la majoria del poble de Catalunya (74% del 49% votant) el 2006, donava la raó al Partido Polupar i al presidente del Gobierno de España Rajoy que no van acceptar el resultat d’un procés democàric i legal i va iniciar el Procés a Catalunya, un procés judicial interessat i gens independent.
Davant l’evidència de trampa i de no respectar la legalitat, una clara majoria de Catalunya s’afegeix a les accions pel dret a decidir i per a la independència i sense ser independentistes. A això cal afegir-hi el clar retrocés de l’ús de català en el període del govern tripartit molt a pesar d’Esquerra Republicana. Des d’aleshores la Televisió de Catalunya convidats amb títol universitari parlen tranquil·lament en castellà; a la Diputació de Barcelona se sent parlar en castellà com no se sentia abans; en unitats de l’Adminsitració de la Generalitat de Catalunya s’atén el telèfon en castellà d’entrada; els Mossos d’Esquadra parlen majoritàriament en castellà. Ha quedat clar que si no es parla català, no passa res; s’ha perdut la por… millor.
Però també s’ha perdut el respecte pels ciutadans de parla catalana que viuen en terra catalana i es deixa que les ciutadans més fràgils es quedin amb el seu codi restringit sense fer cap esforç cultural. Està clar que el mal ve d’Almansa o de Madrid, però que també el tenim dins amb ciutadans que diuen: -Sí però no, -No però sí, -I què passarà? -No ho veig tan clar. -És possible la independència?… Qui pregunta ja respon -canta Raimon. I tots els qui fan aquestes preguntes… després de cinc anys… són covards o s’excusen, o tenen interessos. Ciudadanos (no Ciutadans) pot defensar el que pensi però presentar-se al Parlament de Catalunya parlant castellà és ofensiu. Al Parlament espanyol, si no parles espanyol et retiren la paraula, justament on s’haurien d’admetre totes les llengües de l’estat com s’admet el dialecte andalús o canari. Tots els parlamentaris espanyols poden entendre llengües romàniques pròximes i solament caldrien ajuts de traducció (subtítols com en l’opera) per a l’euskera. Tots hem de sentir els diversos parlars en una societat oberta, plural i democràtica.
Un altre maltracte a Catalunya que duu a veure necessària la indepèndència és l’ofeg econòmic. Els impostos, més que suficients, es recapten a Catalunya però ens els han d’administrar, decideixen la part que ens retornen i quan la retornen; i encara més, incomplint els terminis. Una relació unilateral inacceptable. Aquest ofeg ha fet que molts experts economistes estudiessin la situació i hem descobert que sols seríem un país més ric i pròsper. No marxem per ser més rics, marxem per dignitat i seguirem sent solidaris doncs això ens caracteritza igual que el voluntariat i la munió d’entitats cíviques i culturals independents de qualsevol govern.
Ja no hi ha marxa enrera. Qualsevol crida crida al diàleg, ara, és malèfica. O és que no ha quedat clar que a Catalunya havíem acceptat un Estatiut retallat, que sempre hem col·laborat a refer España: La I República i el federalisme, la II República i l’autonomia, la Transició democràtica i un Estatut esquifit amb traspassos de competències limitats i endarrerits… I un abús de Normas Básicas que són la traïció permanent, hagi governat qui hagi governat España.
ART I LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ. LA NOVA DIVINITAT ABSOLUTA
El meu reconeixement al director del Macba, Bartomeu Marí. Perquè pensa, perquè decideix, perquè escolta i perquè concedeix davant del pensament majoritari dels altres. Confio que el Consorci del Macba confirmarà en la direcció un home que pensa i s’arrisca, sense absolutismes perquè escolta.
Jo trobo desagradable, facilona i oportunista l’obra de Ines Doujack La bèstia i el sobirà. La semblança amb una persona pública rebaixa la qualitat artística i la converteix un una postal infantil. Aconsegueix que es miri per qui representa no pel treball del pseudoartista. Jo no veig on és la crítica. No passa de burla fàcil sobre els altres. Ni evidencia la tercera ocupació d’Europa per Alemanya, ara econòmica, ni és crítica integral a la tirania militar que gasta en armament el que podria donar aliment a tanta gent , ni és crítica amb la tirania econòmica -la més criminal- que ofereix préstecs hipotecaris arriscats per acabar cobrant-s’ho amb desnonaments. (I s’han excedit tant que ara tenen inflamació de ventre hipotecari).
Tothom… ,jo no, proclama la llibertat d’expressió per damunt de tot. Ja es va fer amb motiu de l’assassinat dels treballadors i creatius de Charlie Hebdo. I és clar que defensem la llibertat d’expressió però no per damunt de tot.
Per sobre de tot i ha el respecte a la vida, total i indiscutible de les persones, quasi total dels animals superiors, i respecte responsable de la natura tota, incloses les pedres i la sorra que movem com a “sobirans poderosos”.
En segon lloc, el respecte a tota persona, al seu cos, a la seva ànima, a les seves creences i sentiments. Jo no accepto la monarquia però haig de respectar la persona, jo no comparteixo determinades idees, creences o costums però haig de respectar les persones.
Sols en tercer lloc puc posar la llibertat d’expressió.
I encara demano que la llibertat d’expressió no estigui en contradicció amb la raó. Després dels il·lustrats, no podem restar en la ignorància, en la superstició, en la mitificació superficial. La raó té dret de veto a determinades concepcions religioses, a determinades ideologies, a determinades creacions artístiques justament per no retornar a dominacions despòtiques siguin religioses (La Inquisició), siguin polítiques (El centralisme democràtic) o siguin artístiques (El valor de la novetat i la provocació).
A Occident
Per alliberar-nos de la monarquia absoluta i del déu absolut vàrem progressar en la raó però vàrem convertir la raó en deessa absoluta que quasi ens duu al suïcidi.
Per alliberar-nos de l’absolutisme de la raó hem entrat en la Postmodernitat on tot és relatiu, tot és opinable i tot és permès. On val tant una caricatura d’un setmanari satíric com una pintura de Caravaggio o Rembrandt. La música i lletres prosaiques de Mishima són valorades mentre el jazz que cantava Núria Feliu, tan avançat fa cinquanta anys, resta oblidat. Sols es parla del que recullen els mitjans de comunicació.
¿És que hem convertit la llibertat d’expressió en la nova desa absoluta? ¿Amb quina racionalitat podem sustentar-ho? Tots els grans conflictes de la llibertat d’expressió són a causa de fer sàtira dels altres, ridiculitzar la posició dels altres i no precisament per via racional. Ja ho hem vist: Si els nazis van fer abusos sexuals associats al seu domini sense escrúpols… a la pseudoartista no se li acudeix altra cosa que les imatges de sexualitat brutal. Fa el joc al sistema, potser, perquè no ha tingut un moment de sexualitat delicada i afectuosa que integri tota la persona de l’altre i no solament els òrgans genitosexuals.
I arribem al ridícul. Veiem al diari com senyores tocades i posades fotografien “La bèstia i el sobirà”. Com que tothom ho ha defensat… és un gran valor que cal captar i enregistrar amb el mòbil. I arribem a l’anòmia social. S’ha de pensar el què pensa tothom?… Tothom?
Jo Martí Teixidó, no. I Bartomeu Marí, tampoc. Però evidentment com a prova de respecte deixarem fer i no condemnarem. Avui condemnen els mitjans de comunicació. Són els que imposen el que els interessats del món fan que imposin.
I parlo perquè no vull ser còmplice de l’espiral de silenci. Com que tothom pensa així… no podem dir res. Han parlat els de la cultura i si discrepem ens diran incultes. I amb l’espiral de silenci van ser possibles les atrocitats de La Inquisició i l’Holocaust Nazi i tants més.
No m’ho crec que hi hagi democràcia. On és la democràcia si la gent no ens atrevim a pensar? Per què volem la democràcia si tots podem pensar igual?
Necessitem la democràcia de ciutadans que pensen, lliures i responsables de la vida en comú per decidir junts allò que no és una evidència de la ciència positiva. Per això fem política. La felicitat personal la cerca cadascú donant valor i sentit. La felicitat col·lectiva ha de ser promoguda per una bona política. I ja ho hem vist. Els professionals de la política s’escorren i callen, ens deixen lliures i no regulen els afers col·lectius. Martí Teixidó
Mot a la fi. No tinc cap interès en singularitzar-me. Ja m’agradaria animar a expressar-se altres persones que puguin pensar diferent de “tothom”.
9-N A Catalunya vàrem desactivar tot intent de lluita armada. La no-violència és un camí lent però segur.
Ara és l’hora. Si hem arribat aquí amb l’acció continuada de tanta gent i ho hem fet amb cultura, amb imaginació, amb somriure i amb no-violència activa. A Catalunya vàrem desactivar tot intent de lluita armada. La no-violència és un camí lent però segur. Mirem Gandhi amb la independència de l’Índia, Luther King amb l’abolició de la segregació als USA, Nelson Mandela amb l’accés dels negres de l’apartheid al govern de Sudàfrica.
We shall overcome
http://www.youtube.com/watch?v=RkNsEH1GD7Q
March on Whashington 1963
http://www.youtube.com/watch?v=WLwHnNybADo
9-N pena tots plegats. Queda la porta d’emergència. Eleccions amb candidatura conjunta per la independència
Hem cremat les naus. Ja hem entrat en descrèdit. No fem més l’enze. Els funcionaris que no s’arrisquin, tots “legalitos” quan justament estem aquí per la il·legalitat, deslegitimitat i despotisme del TC que es va posar per sobre de l’Estatut de Catalunya legalíssim, aprovat seguint tota la legalitat. Si no guanyo no jugo. Poso les lleis que em convenen per guanyar. les canvio quan m’interessa.
Doncs no es pot jugar aquest joc.
Ja vaig dir el proppassat 4 d’octubre que la darrera porta eren eleccions però amb candidatura única ben acordada dels partits pel dret a decidir. Jo sempre he tendit a proposar governs amplis. A Jordi Pujol ja li havia escrit el 1999 que governés CiU amb ERC i si ho volia Pasqual Maragall també amb PSC per fer un govern català ben sòlid davant el govern ppista.
Al diari ARA d’avui, Narcís Comadira ho diu clar i no n’espera massa ( A veure si els provoca).
Mentre els nostres polítics fan equilibris sobre la corda fluixa, fan veure que van tots junts i cadascú tira per la seva banda i ningú no s’atreveix a fer el que realment cal: unes eleccions amb una llista unitària que, del tot legals, ens mostrarien quants catalans som independentistes… Jo, cansat, avorrit de tantes maniobres i de tants partidismes, me’n vaig a la platja.
…
Ja ho he dit, l’única cosa que ens podem permetre, i no és pas poc, amb tota la legalitat i totes les garanties, són unes eleccions. Amb tots els partits que fins ara han defensat la consulta del dia 9 units, amb un programa únic que mostrés al món que, més enllà dels interessos dels partits, hi ha una voluntat seriosa de ser un país amb cara i ulls… Quan penso això, jo mateix ric. Perquè me’ls conec.
M’explicaven col·legues que Miquel Sellarès, prou gat vel en política, ha dit que una sola candidatura amb tots els partits sobiranistes i els líders de la societat civil. Encara em sembla millor: legislatura de quatre anys tots els partits i ciutadans reconeguts compromesos en la unitat d’acció sens perjudici de la diversitat de pensament.
Ja m’imagino la llista…
1 Artur Mas, 2 Oriol Junqueres, 3 Muriel Casals, 4 Joan Herrera, 5 David Fernández, 6 Carme Forcadell, 7 Ramon Espadaler, 8 Joan Rigol, 9 Arcadi Oliveras, 10 Ada Colau, 11 Carles Viver, 12 Vicenç Navarro, 13 Víctor Cucurull, 14 Salvador Cardús, 15 Joan-Ignasi Elena, 16 Miquel Calzada, 17 Elisenda Paluzie, 18 Josep Ramoneda, 19 Rafel Grassa, 20 Jordi Savall, … (Hi ha poques dones; no pot ser així)
I així seguint donant representants als partits en proporció segons sondejos sociològics i a persones individuals per la seva trajectòria i competència acreditada.
Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n’hi ha prou
amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d’aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d’aquell que no té més demà que l’avui,
que no pren nou alè per anar més enllà. (Lluís Llach) Escoltem el que ja ens va prevenir fa quaranta anys.
Si aturem el pas ens diran dissortats. Si no ho féssim el món diria: Catalan people had been this kind for ever and will be in the future. Ara és l’hora. I ja casi som i serem.
I amb tants alcaldes i alcaldesses de tants ajuntaments que donen supor al dret a decidir i que esperen la decisió del president de Catalunya,
Com no ens atrevirem?
NATIONAL GEOGRAPHIC
Will Catalonia Hold a Referendum on Whether to Break Away From Spain?
An independence vote was slated for November 9, but Madrid declared it illegal. Who will win the tug-of-war?
Catalan separatist flags brighten a gathering of thousands in central Barcelona on September 11 to mark Diada—Catalonia Day. A decision is imminent on whether an independence referendum will go ahead on November 9.
Photograph by Albert Gea, Reuters
Catalunya país i Estat. 5 raons, 3 portes
Els dèspotes centralistes han vist que malgrat les dificultats, amb idea creativa, amb tenacitat de decisió i amb constància d’acció… la llengua catalana és àmpliament coneguda (encara no prou parlada), les entitats cíviques i culturals nombroses i actives i el Govern de Catalunya respectat i amb alternança política, els grups socials amb convivència basada en la diversitat… Els dèspotes centralistes van a matar la llengua catalana, la iniciativa social i a ofegar l’economia emprenedora de Catalunya.
El 2005 es va aprovar un nou Estatut de Catalunya que va seguir tota la tramitació legislativa establerta, va ser roibotejat i retallat per las Cortes Españolas, ens vàrem conformar i el vàrem aprovar en referèndum el 2006. Legítim, legal, actual i signat pel rei d’España. I el varen impugnar els 12 homes i dones del TC ? Però qui són aquesta gent? Juristes a sou de qui? Com s’han atrevit a estar per sobre de tothom (perquè las Cortes Españolas el varen aprovar).
Catalunya país i Estat. 5 raons clares i definitives. (No cal ser independentista)
- Perquè no renunciarem a la nostra llengua catalana, perquè la volem per a tots els ciutadans que hem de parlar diverses llengües i així l’ensenyem als infants de ben petits. Estan enganyant els seus pares fent-los demanar ensenyament en espanyol, monolingüisme en una Catalunya que no és monolingüe.
- Perquè ens volen mantenir en la seva cultura rància i xavacana (com la de Tele5 i Antena3). Imposen a l’escola un currículum escolar que recupera les antigues assignatures i ignora que avui l’aproximació al coneixement s’ha de fer des de la globalització a la interdisciplinarietat.
- Perquè som grans i sabem decidir la nostra vida col·lectiva coneixent les necessitats, les dificultats i els possibles conflictes. La Unió Europea proclama el principi de subsidiarietat i España va a la recentralització fins i tot volent suprimint les limitades autonomies.
- Perquè ens administren econòmicament, recaptant molt i retornant poc, amb retard i amb incompliments legals. Estan ofegant l’economia de Catalunya (intencionadament). I així s’ha vist com pel camí alguns hi posen la mà o financien els negocis dels amics i companys de pupitre.
- Perquè quan Catalunya afronta les dificultats amb idees creatives, impulsa iniciatives empresarials i funcionen… se les emporten a Madrid (Gas Natural, Saló de Moda Gaudí, la Caixa…)
No tenen vergonya perquè en espanyol són sinverguenza. Van contra la legalitat de l’Estatut de Catalunya perquè ells estan per sobre de la legalitat, la legalitat és seva. Què s’han cregut? Deixarem que se’n surtin amb la seva? No ho podem acceptar els catalans i tampoc és bo per als castellans, andalusos, gallecs o aragonesos.
El Govern, El Parlament en majoria i els partits que donen suport a la consulta senyalada per al 9-N es mantenen ferms. Certament David va poder abatre Goliath però no li va ensenyar la fona, ni la pedra, ni va fer exhibicions d’habilitat. No necessitem tanta informació i els enemics de Catalunya solament la volen per anar a la contra. Unitat d’acció i silenci. Cadascú faci allò que ha de fer.
Tres portes de sortida.
- Seguir la convocatòria fins el 9-N: acció de govern i acció de tots els ciutadans. (Primera porta). Tots a una com en Fuenteovejuna, “prototipo iconográfico-teatral de “la unión del pueblo contra la opresión y el atropello”. Amenacen… que ens condemnin tots. Serà el seu descrèdit internacional.
- El nostre govern calla, els funcionaris no es mouen… però els ciutadans anònims, del govern, funcionaris o no, (segona porta) anem a votar el 9-N a la porta de les seus electorals tancades. Sense meses electorals formals, amb urnes (si l’Adminisrtació havia comprat urnes de cartró a preu de 2 o 3 €, els ciutadans els les comprarem i podran anul·lar la partida) o capses de cartró reutilitzables, amb paperetes signades amb DNI, NIF o NIE i especificació: ciutadà del cens electoral, ciutadà jove 16-17 anys, resident comunitari 1 any, resident extracomunitari 3 anys). Cadascú durà la seva papereta. S’accepta també dur la papereta del pare gran, de la tieta malalta o de la dona infantant. Compromís ètic de tots els ciutadans de no fer cap trampa. Volem saber realment que som una majoria clara per dir: Adéu España! Amb els teus ciutadans, sí. Però amb els vostres poders de mal govern, no.
- Si no fossim capaços de tot això, el 9-N a votar (tercera porta). A votar eleccions legislatives. Una única candidatura. Única i ben proporcionada segons estudis sociològics. CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA, CUP, la candidatura que sembla que fins avui representa la majoria del ciutadans de Catalunya. Aquesta serà legal. Ningú ho pot impedir. El resultat encara serà més favorable per economia d’escala. Després responsabilitat per fer un Parlament, Govern i Judicial just i generós durant quatre anys pel cap baix. Després d’anys de dipartit, de set anys de tripartit… som capaços de fer el govern de l’hexapartit.
I si treuen la guàrdia o els tancs… nosaltres sortirem amb titelles i nassos de pallasso. Amb cançons, enlairant globus i afirmació elegant i festiva, com hem demostrat saber fer.
L’espectacle durarà poc més de vint-i-quatre hores i España es sumirà en la vergonya i descrèdit internacional.
Catalunya de tots: nos+altres… som nosaltres
CATALUNYA DE TOTS: ELS ALTRES CATALANS, ELS NEGRES CATALANS, ELS MAGRIBINS CATALANS, ELS ARGENTINS CATALANS…
Un tractament de Catalunya amb immigrants-emigrants = migrants documentat, il·lustrat i posicionat.  | Excel·lent editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots que ha aconseguit arraconar el lerruxisme i la immigració volguda del franquisme per diluir les identitats. L’escola en català per a tots (sense separatisme) i la televisió en català a l’abast de tots. L’aznarisme o el rajoyisme no hi tenen res a fer. Jo era un noiet de 14 anys, coix de polio, que vivia al carrer Vilamarí, al peu de Montjuïc, i pujava a caminar per l’estadi i Can Valero (barri de barraques) i em vaig comprar Els altres catalans de Paco Candel. Integrant convivència i pensament som un poble més viu que cap amb Els negres catalans (Edmundo Sepa), magribins catalans M’hamed Abdelouahed Allaoui), argentins catalans (Patricia Gabancho)… Som i serem. Sí i Sí. Martí Teixidó | |
Lliurament dels premis 2014Dimarts, 28 d’octubre a les 19 h. Centre Civic Pati Llimona. Carrer del Regomir, 3 de Barcelona El llibre clàssic Catalunya, poble decadent (1935), de Josep Antoni Vandellós, pioner de la demografia catalana, va donar cos científic a una preocupació que ja venia de lluny com a resposta a l’ombra allargada del lerrouxisme i que, a partir d’aleshores, va quedar centrada en dos eixos: garantir l’empenta demogràfica del país i garantir, també, la pervivència de la llengua com a principal tret identitari. Sense població vinguda de fora Catalunya corria el perill de decadència econòmica; sense la integració d’aquesta població, corria perill la seva llengua. El debat centrat per Vandellós va tenir un punt d’inflexió als anys 60, amb la irrupció d’una nova gran onada migratòria procedent de diferents regions espanyoles en plena dictadura i, per tant, amb el català arraconat de la vida pública. És en aquest context que apareix Paco Candel i el seu assaig Els altres catalans, que aviat esdevé un referent. El catalanisme antifranquista de dretes i d’esquerres fa seva l’obra i la figura de Candel i l’adopta com la síntesi dels neguits vandellosians: el país necessita nova saba però cal que aquesta nova saba es faci seu el país. La Catalunya vella no pot viure d’esquena a la nova realitat de la immigració; la Catalunya immigrant no pot ignorar la llengua catalana. La lluita per la democràcia facilita aquesta simbiosi, que durant la Transició qualla amb el lema pujolià “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i amb dos èxits decisius fruit d’un ampli consens: l’escola en català -que evita la fractura des de la base- i la televisió pública en català. El conjur va funcionar i ho ha seguit fent durant els prop de quaranta anys d’autonomia, integrant noves onades d’immigrants de fora d’Espanya i foragitant el perill de guerra identitària, amb el castellà incorporat amb normalitat al patrimoni col·lectiu. La Catalunya d’avui no és el poble decadent que temia Vandellós. Al contrari: malgrat l’actual crisi econòmica, és un país puixant, amb capacitat de sortir-se’n i, ara, amb la il·lusió de tirar endavant amb la màxima ambició nacional. Però sobretot és un sol poble que acull i fa seva una gran pluralitat cultural, i que assumeix com una riquesa de tots la llengua pròpia del país. Diari: ARA 16.03.2014. L’Editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots. | ||
POLÍTICA I SOCIETAT. DECISIONS DEMOCRÀTIQUES?
Es cuestión, cada vez, de dar al consumo, al tiempo libre, a las exhibiciones de prestigio y poder y a la cultura el lugar que les corresponde y su relativa urgencia. ¿Qué es lo que queremos en suma? ¿Una economía consumista? ¿O de poder? ¿O de prestigio? ¿O es necesario sacrificar el consumo y al complacencia de una o dos generaciones en alguna otra virtud? ¿Qué queremos con esta elección? ¿Qué clase de hombre estamos forjando? Aquí está el problema. Cada vez más y más la tarea del educador político moderno será iniciar al ciudadano continuamente en el ejercicio de la elección colectiva. Pero, justamente, a la vez que nos enfrenta con la tarea de hacernos conscientes, tenemos que luchar por la edificación de una democracia económica. En efecto, la única manera de compensar los desplazamientos de la libertad del sector de la iniciativa individual con el de las decisiones colectivas es permitir la participación en la discusión y la decisión del mayor número posible de individuos. Ése es el problema de la economía democrática: como asegurar que la elección colectiva no es confiscada por una minoría, trátese de la organización partidaria, de los tecnócratas o de los grupos de presión. Este problema de la economía democrática será el gran problema de las décadas por venir; hoy no se da realmente en ninguna parte. Por ahora sólo estamos tratando de entender las formas salvajes de planificación económica. Aquí, rigidez de planes autoritarios; allá la coalición de los intereses privados, ocultos bajo la apariencia de interés público; en una y otra parte, burocracia.  Paul Ricoeur: “Tâches de léducateur politique.” Esprit, 1965. (Republicat a Política, sociedad e historicidad. Buenos Aires: UCA-Prometeo, 1986). | Realment no sabem què volem. Hi ha grups de pressió que sí que ho saben. La política democràtica ha de decidir i arbitrar per a tots els ciutadans. · Horaris comercials? · Promoció d’un complex de casinos i lleure amb desgravació d’impostos? · Explotar el riu segons els interessos de qui? · Única exigència a l’escola: millorar els resultats dels alumnes? Democràcia econòmica. Acceptem que no serà igualtat econòmica. Però podem acceptar aquestes diferències abusives: uns no tenen ni per menjar ni casa… uns pocs no en tenen mai prou i estan fent-se una metàstasi econòmica. És un holocaust econòmic i els polítics diuen que no hi poden fer més, que és la crisi econòmica. La política sense ètica no té control, no té inhibidor, és un càncer. El que més m’impresiona és que Ricoeur ho va escriure l’any 1965. |
Catalunya 2014 independent. Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Catalunya 2014 independent. Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Catalunya 2014 independent.
Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Pot ser?
Veiem clar que És ara amics és ara. Catalunya, recuperem la llibertat perduda per ocupació fa 300 an
No hi arribem per casualitat aquí. Tot el moviment recent del Dret a decidir, d’Assemblea.cat, d’Òmnium Cultural, del centra Català de Negocis… ha calat perquè s’explica amb dades i raons, perquè ha estat palesa la contínua mentida, engany i falta de paraula dels governs d’España, centristes, socialistes o populistes. (Quina vergonya! Hi ha tren d’alta velocitat de Madrid a Sevilla (1992) però no hi ha connexió amb Paris (2014) ni corredor Mediterrani i volen far passar un tunel d’Aragón a France, Parc Nautral de Cauterets i Gavarnie). Tot això ja ho va entenent la majoria de la població i saben que no posarem fronteres de pas a Andalucía, León o Galícia.
Des que Lluis Maria Xirinacs ho va 
…
I abans, ja el 1968 amb tot el moviment de la Nova Cançó, amb la Moguda de Cançó Folk estàvem posant contingut al país que volem. País de pau i entesa, país de justícia i no discriminació, país on els treballadors rebin la paga què els correspon amb un repartiment just dels guanys del capital. tenen actualitat les lletres de Jaume Arnella, massa oblidat, un dels que han fet país i sempre un país per a tots. Quan va caldre, va c
Internet ens permet recuperar aquests cançons, en contingut, i amb la força expressiva d’un a Jaume Arnella a la ratlla dels trenta anys. Encara podem trobar els seus discos, Cap i cua… i sentir-lo a Tradicionarius. és ara amics, és ara!
És ara, amics, és ara / Jaume Arnella http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY Quan per mi sigui la terra Com més endavant camines Quan fusells siguin arades, Quan les aigües són calmades, Si les veles són plegades
| Sé que venen pels camins / Jaume Arnella http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY Sé que vénen pels camins Són els homes d’un país Vénen d’una mar de plors, No són raïm de vi dolç, Porten flor d’ametller als ulls Els han llaurat amb diner Homes i dones i nens Ja és temps, ja és temps d’arribar, |
ENTRADES IMPORTADES
- Ja n’hi ha prou de cançó enfadosa de la CUP, meitat fills de bona nissaga econòmica que es distreuen, meitat fills de treballadors que no han progressat per estudi i cultura.
- Potser aniré a no-votar el 26-J. A no-votar la deslegitimació de la causa de Catalunya.
- Però… si el 26-J… ens han convocat REFERÈNDUM a CATALUNYA ! ! !
- Un país a l’espera de 10 ciutadans. 20-D referèndum convocat.
- Instituïm l’educació a Catalunya amb pedagogia com a ciència
- Catalunya 2014 independent. Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
- Catalunya país i Estat. 5 raons, 3 portes →
ARXIUS
Sistemes pedagògics del segle XX vigents al segle XXI
Sistemes pedagògics del segle XX vigents al segle XXI
La Societat Catalana de Pedagogia vàrem posar posar a debat la publicació d’Unesco: Repensar l’educació. Aquest document tracta d’actualitzar una visió de l’educació en la societat actual: desenvolupament sostenible, visió humanista i polítiques d’educació. La publicació no tracta expressament de pedagogia i jo vaig voler subratllar que podem repensar l’educació en la societat actual però que als inicis del segle XX ja s’havia proposat un canvi de l’educació escolar amb la pedagogia amb bases científiques.
Vaig explicar com Catalunya havia estat un país privilegiat atès que l’impuls a la renovació pedagògica havia estat fet per institucions públiques: l’Ajuntament de Barcelona (1908), la Mancomunitat de Catalunya el (1914) i la Generalitat republicana el (1931). Així, Eladi Homs que havia estat becat estudiant a Chicago amb Dewey impulsava Quaderns d’Estudi i Escoles d’estiu, es difonia el mètode Montessori que ja era conegut als Estats Units d’Amèrica i el 1932 el Dr. Josep Estalella era el director de l’institut-escola.
Molts altres pedagogs i sistemes pedagògics van guiar aquella renovació pedagògica del primer terç del segle XX. Tot va quedar trencat per una segona dictadura. Els nous mestres del tercer terç vàrem anar coneixent els sistemes pedagògics a les escoles d’estiu Rosa Sensat des de 1965. Ens convé conèixer en profunditat i saber interpretar en la societat actual sistemes i mètodes tan consistents de pedagogs com: Agazzi, Dewey, Decroly, Montesori, Ferrière, Kerschensteiner, Kilpatrick, Parkhurst, Washburne, Steiner, Petersen, Estalella-Comas, Cousinet, Vergés, Makarenko Freinet, Alfieri, Rodari, Freire, Costa-Pau, Malaguzzi,Tonucci. Qui els conegui i estigui dia a dia a l’escola veurà com pot aplicar-los i ajustar-los amb molts i millors recursos que no tenien ells i elles i podrà configurar el sistema pedagògic adequat als seus alumnes amb tot l’equip pedagògic de mestres o professors. Martí Teixidó
INNOVACIÓ EDUCATIVA, ESCOLES D’IMPACTE, ESCOLA AVANÇADA, ESCOLA ACTIVA I VIVA
En parlarem però no passarem l’estona perquè cadascú hi digui la seva; això ho fan a la televisió perquè efectivament, pares i ciutadans s’adonen que no s’educa amb fonament científic i cadascú hi diu la seva.
En parlarem amb els qui hagin estudiat els sistemes i mètodes pedagògics del segle XX, els hagin practicat dia a dia a l’escola o institut i hagin pres decisions per ajustar-los a la realitat psicològica i sociològica dels seus alumnes.
No tots els metges innoven però estan al cas dels procediments, tècniques i intervencions que els metges investigadors han assajat amb seguretat i eficàcia. En una orquestra toquen molts músics instrumentistes, alguns virtuosos reconeguts, però hi ha un director que marca pautes i estil amb exigència per assolir una actuació conjunta harmònica i d’excel·lència. Paletes, fusters, electricistes i pintors construeixen edificis però abans arquitectes han fet projecte amb plànols clars i enginyers han calculat les resistències segons els materials i tècniques constructives que s’han d’emprar.
En educació tothom s’atreveix a inventar perquè ara és moda retòrica la innovació educativa i es fa sense investigadors, sense directors i sense pedagogs que projectin. Solament cal veure que no hi ha un vocabulari científic professional. Són paraules de significat general ampli o abstracte als que cadascú dóna el significat que ja tenia abans a la seva ment. I així res canvia. Sí, fa vint-i-cinc anys que canviem paraules i conceptes però, llevat d’excepcions honorables, estem al mateix punt. Martí Teixidó
Seguirem tractant el tema amb coneixement de la història dels sistemes pedagògics, amb compromís per proposar alternatives al fracàs de la institució escolar actual, amb iniciativa derivada de les finalitats de l’educació acordades i amb creativitat vinculada la cultura actual.
Educació i pedagogia de moda a televisió. Per passar l’estona
Educació i pedagogia de moda a televisió. Per passar l’estona.
Fa massa anys que venim queixant-nos de la falta de qualitat de l’educació. Queda bé demanar educació de qualitat. Queda bé però denota falta de comprensió. Qualitat és un concepte de la màxima abstracció i es pot aplicar a tot… però cadascú en la seva ment ho entén com pot. Educació és un universal, és immens, tot pot ser educació, ho impregna tot com l’aire, penetra per tot arreu. Què és l’educació de qualitat? Cadascú hi pot dir la seva… però no serveix per millorar.
Potser per això tothom s’atreveix a parlar d’educació. Efectivament ens afecta tots i tots hi hem de participar. Però d’aquí a que cadascú digui el que li sembla, el que creu… anem passant l’estona. Potser que algú ens ajudi a precisar la terminologia que ens permeti parlar amb una certa precisió i construir junts. Pensem si més no amb: educació, ensenyament, formació, instrucció, aprenentatge, orientació, seguiment, suport, avaluació, acreditació, qualificació, promoció, currículum, pla d’estudis, interès, motivació, rendiment, nivell, curs, cicle… Notem com molts d’aquestes paraules cadascú les fa servir com millor li sembla. Llibertat d’expressió, clar que sí. Però si ens volem entendre, si fem diàleg, vol dir que hem de contrastar i compartir pensament raonat.
1
En general molta gent admet que no entén d’economia i per això quan algú s’explica amb claredat s’agraeix. Fa anys Josep Maria Ureta, periodista especialitzat va saber fer-nos-ho entendre. Ara fa menys anys, l’economista Sala Martín també sap explicar amb claredat i això és un valor però ell i tots sabem que és més conegut per les americanes de color.
Però ara Sala Martin s’ha posat a parlar de l’educació, de l’ensenyament a TV3. Economia en colors. Taronja. “On són els nens de desembre?” Sala Matin i Tian Riba han fet un teatre de classe tradicional volent inventar un nou ensenyament. No han estudiat pedagogia, sistemes pedagògics ni història de la pedagogia. Però inventen i hi passem l’estona.
Vegeu i oïu si no ho vareu fer diumenge vespre
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/economia-en-colors/taronja-on-son-els-nens-de-desembre/video/5555842/
2
3
I encara més. Ara un programa que condueix Emilo Manzano. Amb filosofia
Vaja. Ara el filòsof de referència és un que cita, ara un, ara l’altre. Ara que està jubiilat. Defensor de l’ensenyament culturalista… Penso que les seves intervencions no contribueixen a millorar la pràctica pedagògica. L’antinòmia professor – alumne és falsa. Amb el triangle professor – alumne – cultura integrat en una tensió (Meirieu) dinàmica segons variables de temps i lloc podem clarificar millor quins són els punts flacs de l’ensenyament a cada lloc. Això és pedagogia.
Afortunadament hi desfilen d’altres que mereixen el meu respecte pels seus estudis i publicacions: Amador Vega, Rubert de Ventós, Victoria Cirlot…
Però un programa de filosofia a base de fragments d’entrevistes entrecreuades… no és filosofia. Què diria Socrates? Què escriuria Platon? Què ens diria Aristoteles de la precisió conceptual?
Poca cosa. Si no hi ha més idea… potser millor no tirar les perles…
Instituïm l’educació a Catalunya… amb pedagogia
Instituïm l’Educació a Catalunya
Arribats al 27-S i abans no es tanquin els col·legis electorals ja podem deixar d’argumentar pel sí i pel no, per independència o per constitucionalisme. S’ha fet massa llarg. Cal posar sobre la taula pensament fonamentat i amb fites clares, que tothom entengui i que ens permetin fer un tom de millora a l’educació en tres anys.
S’han fet molts estudis i debats sectorials (economia, transports, educació, salut…) previs durant els darrers dos anys però en educació posem per davant la participació com a valor màxim. Així, tothom es posa a dirlal seva com a la televisió i al final hi ha massa vaguetats, massa generalitzacions i massa expressió de desitjos… generalment contaminats per la moda, pel què diu molta gent.
Efectivament, l’educació és una de les funcions socials que afecta tothom; és tota la societat en tant que educable, educada i educadora. Necessitat personal i social. Tothom ha de ser escoltat, sí. Però en la base, com en tota construcció social cal fonamentació científica, partir de dades i fets i efectivament projectar fites, finalitats, desitja
bles i raonables amb el màxim consens. La pedagogia, amb les seves limitacions per la complexitat personal i social és la ciència de l’educació. També tenen limitacions ciències projectives com l’economia (solament de caràcter social) o la política (personals, social, econòmiques) i també la meteorologia (limitacions naturals). I malgrat tot, són ciències que ens porten coneixement i les creences o opinions s’han d’ajustar als fets, dades i a la raó. Totes les ciències poden aportar explicacions a l’educació ( neurociència, psicologia, sociologia, etnologia, antropologia…) però la pedagogia ha de proposar alternatives, dissenyar sistemes, enginyar instruments i organitzacions.
No està malament proclamar unes bases o fites però cal fonamentar-les en coneixement construint des de baix amb solidesa per a instituir l’educació promovent el màxim coneixement raonat i consens perquè TOTS SOM EDUCADORS.
Això no treu que la institució escolar (escola, col·legi o institut) ha d’encarregar-se de l’ensenyament – aprenentatge amb acció funcional, eficaç i eficient per fer que els petits i joves ciutadans assoleixin el màxim desenvolupament personal, social i cultural. No hi pot haver fracàs escolar, fracàs de la institució si cada infant o jove fa el que està al seu abast, encara que alguns no assoleixin els resultats escolars proposats. Parlar de fracàs escolar referint-nos als alumnes ens delata, posa en evidència que no sabem què fer.
Reprenc, ara és l’hora, el documents que vaig preparar per a Qüestions d’Estat organitzat per Òmnium i per l’IEC el 2013. No debades sóc membre d’ambdues institucions.
Instituïm l’Educació a Catalunya