Vaig nèixer a Barcelona el 1950. El meu pare contrari al règim de Franco. La meva mare "... però ens ha dut la pau". Quan jo tenia vuit anys venia El Caudillo, jefe del Estado a Barcelona van fer tancar totes les botigues i la mare va dir que havíem d'anar a la Gran Via a saludar l'arribada de Franco. Tothom, a la meva vista, actuava així. Vaig tenir mestres declaradament 'nacionales' (Un explicava la resistència d'Alcoi contra los rojos i ateos). A partir dels dotze anys vaig canviar d'escola i tenia professors cultes, que parlaven en català (les classes eren en castellà), cantàvem en català i ens van començar a ensenyar a escriure en català. Em van traspassar el gust pel coneixement amb ciència, filosofia i art. Em van encomanar la identitat de ser català, també amb 'els altres catalans' (Francesc Candel). Em van fer entendre la realitat amb España amb un relatiu respecte doncs el problema eraun règim polític centralista, autoritari i criminal.
El 1970 jo estava contra la dictadura, aspirava a un govern democràtic, que ens deixessin viure en català i que es reduís la gran desigualtat dels treballadors. Era mestre, em van arribar els llibres de Paulo Freire (censurats) i vaig entendre que entre opressors i oprimits hi havia els intel·lectuals que havien de prendre posició. Com a mestre, em sentia un petit intel·lectual, i havia d'ensenyar els alumnes sense doctrinarismes, ni de dreta ni d'esquerra. Amb textos i fotografies els alumnes havien de comprendre la realitats, els conflictes, els interessos, els abusos i la generositat arrelada en la fraternitat. Si els alumnes es formaven com a ciutadans que pensen amb visió àmplia, la democràcia avançaria i la societat seria millor.
El 1980 tothom es manifestava democràtic, es donava per fet que tothom havia de parlar català amb respecte pels grans que no l'havien pogut aprendre. Al Parlament de Catalunya ningú parlava en castellà. El 2003 es va començar a relativitzar que s'hagués de parlar català. La justícia mai no ho va fer, la premsa dividida per llengua però la castellana va emprendre l'edició separada en català per incrementar venda. Cada dia més la majoria fa el que és majoria i la premsa i després la televisió i la ràdio ja els ho explica. Amb un nou Estatut de Catalunya 2006 es vol reequilibrar la democràcia, els interessos d'uns i altres però el Gobierno centralista, acomplexat tem perdre el domini i escapça l'Estatut. L'escapça perquè ataca la llengua catalana i això no és un retall. La nació és la llengua i per això a Catalunya hi cap tothom quan vol parlar la llengua.
El 2010 més d'un milió de ciutadans es manifesten en defensa de l'Estatut i la llengua catalana. Al Passeig de Gràcia tots compactats, respectuosos i amables els uns amb els altres, parlant en català o en castellà amb els propis. Tots amb postura enèrgica però positiva. Hi eren tots: convergents, socialistes esquerranistes, comunistes. Eren minoritaris els populistes i ciutadanistes però segur que alguns hi eren (per si de cas).
El 2020 s'ha aconseguit la total divisió. Cadascú a la seva, als seu interessos i queda abandonada la causa comú. És una ocasió perquè torni a imposar-se la dominació i quedem submisos com el 1939. "Treballen els bàrbars aquests, amb braç poderós i sens treva; no dóna cap fruit, emperò com l'afany de les Fúries, l'esforç i el neguit de la colla mesquina... però Un dia vindrà...L'evidència és que la massa de gent va d'un pensament a l'altre perquè la persona no pensa per si mateixa i així, de democràcia, res.
Martí Teixidó
Descansen feliços, al cor dels sensibles, els éssers celestes,
i ara, com sempre, les forces que ens donen fervor, de bon grat
acompanyen aquell que s’esforça; per sobre dels cims de la pàtria,
l’èter descansa, domina i es troba present en tot lloc
per tal com un poble amorós, aglevat entre els braços del Pare
s’alegri i els homes gaudeixin d’un sol esperit en comú.
Però, ai!, el nostre llinatge fa via en la nit, com a l’Orc,
estrany a les formes divines. Procura tothom pel que és seu,
sens cura dels altres, i enmig del renou i el brogit, ningú,
a l’obrador, no s’escolta ningú; és cert que treballen, els bàrbars
aquests, amb braç poderós i sens treva; no dóna cap fruit, emperò,
com l’afany de les Fúries, l’esforç i el neguit de la colla mesquina.
Un dia vindrà que s’aixequin els homes, després de molts somnis
terribles, amb l’ànim alegre i tot jove, com era costum
en els fills fastuosos de Grècia: alehortes l’airet benefactor
de l’amor bufarà en un temps nou, i l’esperit de la bella natura,
arribant-nos de lluny, com un déu que apareix entre núvols de plata,
haurà els nostres fronts, ja més lliures, i airós restarà entre nosaltres.
L’arxipèlag. Friederich
Hölderlin (1800)
Jordi Llovet, traductor (1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada