La Universitat Catalana d'Estiu 2021 tracta de l'ensenyament de llengües regionals a partir dels esdeveniments: Una llei aprovada a France pels diputats i pel Senat que el Tribunal Constitucional ha tombat. Si ja hi havia escoles immersives a les llengües pròpies del territori entre les associatives i a Arrels (dues escoles esdevingudes públiques), la sentència ignora l'ensenyament immersiu que queda hipotecat.
Becat, membre IEC i UCE, condueix la taula de participants. Gual, directora d'Escola Arrels, afirma el valor de la immersió bilingüe de les escoles Arrels. Albert, director d'Escola Calandreta, constata la situació diglòssica de l'occità i que les escoles associatives occitanes permeten aprendre-la. Baylac-Ferrer, U. de Perpinyà i APLEC, aclareix que la Constitució estableix que el francès es la llengua de la República i això no exclou incloure les altres llengües de regions franceses. Euzet, diputat, defensa que es pugui regular el bilingüisme immersiu. Molac, diputat que va proposar la llei de llengües, diu que cal canviar la constitució i que puguin ser bilingües immersives també les escoles públiques.
 |
| Paul Molac, el diputat Bretó que va ser ponen de la Llei de llengües regionals. |
Hem avançat molt. La recerca-innovació pedagògica Fem l'Escola Plurilingüe informa per a una decisió de política de l'ensenyament de les llengües en una societat on ja no té sentit parlar de llengua oficial. En la societat global coincideixen molt diverses llengües vives en un mateix territori. La intercomprensió, com a mètode didàctic, construïda a partir de la lingüística contrastiva, supera la confrontació de llengües en confrontació pel nombre d'hores o per l'ordre d'aprenentatge. La neurofisiologia i la neurolingüística han aportat nou coneixement que avala l'ensenyament plurilingüe, una capacitat personal que es pot desenvolupar. La política no pot decidir ignorant el coneixement adquirit posant així en evidència la seva ignorància.
L’ESCOLA CATALANA, AVUI PLURILINGÜE. Alternativa política i pedagògica.
D'això no se n'ha dit res a la sessió de la Universitat Catalana d'Estiu, justament on va ser el 2014 que un seminari d'experts va llançar el Marc d'Esennyament de Llengües Vives (MELvives) que actualment s'aplica a escoles catalanes i escoles occitanes i s'ha presentat a totes les terres de llengua catalana i al congrés de llengües regionals de France. Un mètode resultant del bilingüisme i la immersió que arriba a la intercomprensió.
No s'ha entès el procés històric. 1881, Gilles Ferry estableix l'escola pública per a tots. Els més beneficiat, els qui vivien en entorns aïllats, 'a la champagne i que es considerava gent bizarre'. Aprenent francès, aprenien a llegir i escriure i seguien parlant la seva llengua local. Lamentablement, a España, això no ha estat fins 1981, cent anys. (En sóc testimoni en obrir com a director la primera escola pública en barracons, el gener de 1977). Això és escolarització universal.
A Catalunya, després de desastre d'España a Cuba i Filipinas, el 1898 es va prendre consciència que l'escola, que encara no havia generalitzat l'Estat, s'havia de fer en català, la llengua dels infants. Van ser escoles de mestres particulars i municipals els primers anys del segle XX van promoure l'ensenyament en català i editorials es van bolcar a editar-ne llibres. Ajuntament de Barcelona (1909), Mancomunitat de Catalunya (1914) i Generalitat de Catalunya republicana (1931) són institucions públiques que van maldar per escolarització universal, en llengua catalana i renovació pedagògica (com no ho feia una institució pública enlloc).
L'escola pública ensenyava en llengua oficial. Va aparèixer la reivindicació de llengua 'materna de la terra', aprendre amb la llengua que es parlava a la llar, al carrer. Alguns ho veien com a ensenyament bilingüe. Galí va rebutjar el bilingüisme (1928); tots els infants havien d'aprendre la -i en- llengua del país, els immigrats també que al carrer jugaven en català. Estalella a l'Institut -Escola, ja al batxillerat als 11 anys (1932), va establir l'alternança paritària, un dia en català, l'altre en castellà.
La Dictadura d'España va prohibir i perseguir l'ensenyament en català i imposar un ensenyament doctrinari des 1939. Algunes escoles van reprendre l'ensenyament del català discretament cap a 1960 encara que amb llibres en castellà. Es va estendre el binomi associat escola catalana i renovació pedagògica amb l'ensenyament en català. DEC d'Òmnium i AC de Rosa Sensat van anar formant mestres en llengua catalana atès que no en sabien malgrat ser-ne parlants. Amb la transició democràtica el Gobierno (1976) es va veure obligat a acceptar l'ensenyament en llengües vernacles en horari post escolar.
La Generalitat de Catalunya es va fer càrrec de l'Ensenyament i el 1978 es va establir que tots els infants havien de fer unes hores de català. En la pràctica es va anar estenent l'ensenyament en català fins a adoptar a l'escola la immersió lingüística al català per a tots els infants sens perjudici del castellà que ja era ben present en molts entorns socials i en el joc s'acabava parlant en castellà. La immersió lingüística de 1983 ha permès que tots els infants de Catalunya, nascuts o nouvinguts, puguin aprendre el català com a llengua comuna, tots l'acrediten acadèmicament, sens perjudici de la llengua familiar. També tots els alumnes poden ser competents en llengua castellana; els qui no, no ho poden ni en castellà, ni en català, ni en anglès.
Mai s'havia conegut tant la llengua catalana com avui, oral i escrita, però el seu ús no es correspon amb el coneixement en sortir de l'escola per falta de voluntat de parlar-lo. Avui no hi ha una societat amb dues llengües sinó una societat multilingüe, moltes llengües familiars i molts ciutadans temporals que parlen llengües diferents del català o el castellà. Tots els ciutadans necessiten una llengua comuna i una llengua estrangera per anar pel món, s'imposa de fet l'anglès, i es decideix iniciar l'anglès als tres anys d'edat havent de repartir les hores i amb pocs professors ben preparats.
Cal entendre que a 2021 parlar de bilingüisme queda fora de temps. La societat és multilingüe i la globalització i digitalització han deixat fora els conceptes de llengua oficial, cooficial, materna, estrangera. Cal entendre que la immersió lingüística a una llengua a l'escola ha estat necessària però ha quedat curta davant la immersió social i la diversitat cultural.
Assumint l'evolució de progrés que tants esforços a comportat: bilingüisme, llengües estrangeres, immersió lingüística front al monolingüisme oficial caduc, cal encarar la diversitat de llengües articulades a l'escola a partir d'una llengua comuna, escoltant les llengües vives de tots els infants i oberta a un món de llengües amb la intercomprensió com a mètode. L'ensenyament ha de ser educació plurilingüe, cognitiva i emotiva. Si no és emotiva no hi ha voluntat i l'obligatorietat ja sabem on arriba. Això és assumpte de pedagogia i la política ha d'escoltar la pedagogia. Hi ha bases científiques àmplies i políticament guanyen tots, ningú hi perd. No es pot utilitzar ja l'assumpte de la llengua, igual que l'assumpte de vaccinació de part política, és la política de tots i per a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada