SF. Odi: del sentiment al delicte. A revisió

 Sense Ficció [16.11.2021]. Odi: del sentiment al delicte. A revisió

Programa extens de 60'. Per respondre a una realitat social greu amb voluntat de canviar la situació. Sense cap motiu polític ni interessat, penso que està mal enfocat. És un programa fet amb criteris periodístics, aplegant la màxima informació. Es consulta als afectats en primer lloc. Es consulta a policies, jutges, juristes, associacions de defensa. Segueix una perspectiva sociològica i, en considerar mesures, solament es veuen les correctives, les sancions, el control de la situació. Certament es pren posició en favor de les persones més vulnerables,  de la diversitat d'origen i de l'orientació de les relacions personals.

Em temo, que malgrat la bona voluntat, sols compleix amb informar. I en aquest cas, informar solament incrementa el desconcert, la incertesa, acreix la inseguretat, potser amb por.

Dues persones intervinents han apuntat la 'falta de base' en tot: en la família, a l'escola, als mitjans de comunicació, al conjunt de la societat. Explícitament s'ha fet una crida a l'educació. Evidentment, tots coincidirem en això, però no es va a les causes. Per això anem repetint els correctius o mesures de correcció: policia, penes, vigilància. Volent afinar es fan estudis sociològics i s'arriba a identificar els agressors o victimaris: joves entre 18 i 30 anys, espanyols, amb baix nivell d'estudis...

Anem a les causes. Les causes no estan en els agredits o víctimes que esdevenen un pretext o diana. Les causes cal cercar-les en els agressors o victimaris. Es produeixen en un escenari social no ètic. Cadascú va a la seva i vol la feina més fàcil i més remunerada. S'escruta la llei que em pugui afavorir i es mira d'esquivar la llei que m'obliga. La comunicació de massa mitifica el resultat de massa, el que no s'havia vist, el que és sorprenent. Tot es converteix en reclam en espectacle com un crim o un desastre natural. En aquest escenari hi ha persones que desenvoupen sentiments i delictes d'odi.

Apunto solament cinc titulars, cinc causes que entren en la composició del motius personals a actuar amb odi. Estan ben documentats científicament i justament he hagut d'estudiar-los per poder desenvolupar una pedagogia amb fonament.

1. Quan hom està malament, serà més propens a actuar malament. Si no està bé amb si mateix pot descarregar-ho en els altres, més fràgils, diferent. Ho exlica l'Anàlisi Transaccional i Anàlisi conciliatori. Vegeu Thomas A. Harris, psiquiatre dr.: Yo estoy bien, tú estàs bien.
2. L'avorriment agressiu i la Teoria de la doble quantificació de la conducta ben estudiat pel pedagog dr.  Felix von Cube que aplica l'etologia animal (Konrad Lorenz) a l'educació.
3. El fenomen manada. És simple prolongació del grup d'iguals d'adolescents que desborda per una adolescència prolongada als 28 anys, en una societat hedonista i una mitjans que criden a divertir-se al màxim mostrant paròdia i sarcasme àudiovisual. No s'han creat sentiments de segona generació lligats a valors. José-Antonia Marina, filòsof dr. ho tracta: Ética para náufragos.
   
4. Persones acomplexades. Amb limitacions evidents o no, persones que es senten inferiors però no ho admeten, no ho converteixen en sentiment. El complex o sentiment ocult fàcilment es projecta contra els altres amb una patològica sublimació. La Psicoanàlisi va obrir aquesta via d'explicació que no es pot passar per alt.
5. La ficció tremendista tan freqüent als mitjans de comunicació i avui en la producció digital i difusió en xarxa. La violència, la pressió sexual, la provocació sexual hi són presents. Es justifica com a llibertat creativa, interessa perquè se sap que capta audiència. Evidentment no influeix en els qui estan psiquicament bé i han rebut una educació consistent. Però també és evident que té influència directa en els qui no estan bé, i cal mediació educadora i cultura personalitzada.  Martí Teixidó, pedagog dr. Educació ComunicActiva (TD 1992)
   

Amb tantes persones com ha pogut contractar el mitjà de comunicació, és incomprensible que es limiti a repetir els tòpics que ja estan tantes vegades dits. Certament, les professions de periodista i de mestre o professor semblen fàcils i tothom s'hi atreveix. El cert és que han de ser persones amb molt amplis coneixements, multidisciplinaris, i capaços d'intuir, d'establir relacions que aporten nou coneixement. Després d'assolir el títol acadèmic s'ha de seguir estudiant, durant tota  la vida professional. D'altra banda, cal una jerarquia tècnica. Un igualitarisme pel títol no reconeix els qui estudien i es col·loquen en càrrecs directius els qui dediquen menys temps a estudiar.

Martí Teixidó

mestre pedagog, dr