La sardana. Què li passa? Què és? Que farem?

Festa Major del Barri de Sant_Antoni de Barcelona. La música de cobla brilla. L'espai és ple de gom a gom.  Gent gran amb il·lusió, gent jove no n'hi ha.

La sardana, què li passa? 

 

Dansa catalana que segueix gent gran però no els joves. I les agrupacions sardanistes fan aplecs arreu de les terres catalanes, no s'han aturat mai des que la Dictadura ho va haver de tolerar per la força del poble. Ha estat una resistència heroïca.

 

Hi ha hagut intents de renovar-la com la Sardanova, Shardakira o incorporant temes musicals actuals de música de masses o de tenes  prou oïts en pel·lícules. No han acabat d'arrelar.

 

Què és és la sardana?

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan

-en va dir Joan Maragall.

 

Va ser la música dels aplecs rurals del segle XIX a ermites i santuaris que als inicis del segle XX Pep Ventura va consolidar amb la conjunció dels instruments de la cobla presidits per la tenora brillant i potent en espai obert. No calia, no cal, megafonia. La sardana és motiu d'aplec, de trobada personal encara que l'enregistrament sonor ha afavorit que es pugui escoltar a qualsevol trobada  a casa.

La sardana és considerada la dansa tradicional de Catalunya i un signe d'identitat nacional. Els anys seixanta del segle XX motivava la trobada informal de joves com a signe de catalanitat i oposició al règim dictatoral. Però avui, tradició, identitat i oposició no són raó suficient per a molts. Potser per això mateix no s'ha anat a fons per veure el seu valor. Jo l'he considerada també sempre des de la dimensió pedagògica, autènticament pedagògica, de conduir la mainada de ben petits per un desenvolupament psicomotriu complet.

• L'harmonia de moviment i ritme s'adquireix per imitació cultural en la primera infància, s'interioritza i ja queda per tota la vida.
• Sabem avui per neurociència que el moviment físic contribueix a la bona activitat sinàptica cerebral, molt adequada per estabilitzar regularitats de moviment que no cal pensar.
• L'educació física i musical és prèvia a l'educació racional, com bé sabien a l'Antiga Grècia, i activa la capacitat cognitiva amb moviment, ritme i emoció.
• Erròniament hem deixat de banda la pedagogia musical Dalcroze, LLongueras a Catalunya, que ha d'estar a la base: integra moviment, ritme, vocalització.
• Fins als deu anys cal activitat freqüent i no es resol bé amb sessions d'especialista d'educació física i de músic, activitats que es fan per separat.

Els balls populars tradicionals de cada cultura contribueixen al desenvoluapment psicomotriu molt abans que Aucouturier ho formalitzés com a educació psicomotriu i posteriorment com pedagogia terapèutica. La dansa integra la força (cultura masculina) i elasticitat (cultura femenina) físico-musculars amb el ritme (mecànica músculo-esquelètica) i la tonalitat ( respiratòria emocional).

Tanmateix podem copsar com la música de les sardanes juga bé amb l'emocionaliat, adés nostàlgica, i ara animosa i per això jo la qualifico de música antidepressiva. En aquest darrer cas una música molt beneficiosa per a la gent gran, gran.  Alhora, la dansa de la sardana és una activitat física molt ben programada per a gent gran, gran; s'inicia amb suavitat, va creixent en esforç  i cadascú arriba on pot, amb benefici progressiu.

Què farem?

Per raons pedagògiques, per educació psicomotriu, la sardana ha d'entrar com a activitat regular a l'educació infantil i primària i no com a classe. Amb espontaneïtat, fent saltirons sense regles, sense comptar tirades. Música i moviment, en rotllana o no, en parella o no, en hores d'esbarjo, com a racó de joc al pati (avui que no necessitem cobla sinó aparell reproductor, ho tenim tant a l'abast). No sols la sardana, sinó qualsevulla ball popular (ball de gitanes, moixiganga, balls de rams, balls de pobles) amb música ritmada i brillant però les composicions de músics sardanistes són excel·lents, molt elaborades.

 

Cal deixar que els infants es moguin, ballin, al so de la música estimulant amb llibertat de moviments. Altres estones seran ballant amb la gent gran, aprenent per imitació i exercici diverses danses. Les danses especialment dirigides per un adult als infants com a cursets són de complement, estranyament aconseguiran un gust personal que tingui continuïtat quan es facin grans.

 

Amb noies i nois més grans els balls de bastons, de cintes, de cercolets, balls de diables o els que ens puguem inventar i els qui s'animin sardanes comptant les tirades. Desenvolupen la coordinació psicomotriu que queda interioritzada amb seguretat de moviments. Seguretat de moviments que es transferirà a d'altres músiques i ritmes actuals (pop-rock, R&B, hip-hop...) que així  seran menys estereotipats, amb més harmonia.

La finalitat no ha de ser aprendre sardanes. La finalitat és un millor desenvolupament personal amb les músiques i danses de la nostra cultura però que quedaran integrades com a cultura amb continuïtat i creativitat. Amb la interiorització de les pròpies  es copsen les semblants de la Mediterrània (Tunísia, Israel, Turquia) o d'Europa (Tirol, Irlanda, Slàvia) i s'admiren les diferents com les africanes o les asiàtiques.

Però no dubto que aquesta generació d'infants educats de ben petits gaudiran de joves  amb les danses i especialment amb les sardanes i voldran la seva presència social i continuïtat. Avui, els joves nois i nois es poden conèixer sense restriccions però l'observació dins la rotllana era sens dubte una ocasió de noves coneixences i també de seducció. La dansa és un punt de trobada social, especialment de trobada de joves, establint una comunicació integral pautada per la cultura.