INSTITUÏM L’EDUCACIÓ A CATALUNYA

-->

INSTITUÏM L’EDUCACIÓ A CATALUNYA

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/686781-instituim-leducacio-a-catalunya.html

Venim de l’Antiga Grècia Podem accedir al Món SISTEMA EDUCATIU / SISTEMA ESCOLAR pilars personals, socials i culturals Preàmbul Lleis d’educació canviants, contraposades i extenses no han garantit el bon funcionament de l’ensenyament i aprenentatge a les institucions escolars. El funcionament efectiu es produeix a cada establiment. Convé reconèixer la màxima iniciativa i també responsabilitat a  cada institució escolar que correspongui al reconeixement professional i social assolit. Catalunya ha d’instituir l’educació des de la seva realitat, necessitats i finalitats, sense condicionaments externs. La decisió política ha de ser clara per a tots els ciutadans i per tant breu. Cal posar tan sols els pilars i l’orientació del sistema que garanteixi unitat i diversitat, equitat i qualitat per a tothom. L’organització i estructura bàsica s’ha de fer amb criteri científic i professional comú i estable per a totes les institucions. Cada institució ha de fer el seu projecte, garantint les bases acordades però amb la pròpia identitat. Convé que tots els ciutadans tinguin accés garantit a un bon establiment escolar, escollint-lo no per nivell o resultats d’aprenentatge dels alumnes sinó per oferta diferenciada, la que pugui ser més adequada als seus fills amb valors  i opcions que atrauen la confiança dels pares. Tanmateix, cal trobar un sistema que superi la confrontació de titularitat dels establiments, públics o privats. Sobre la base de servei als ciutadans exercit per professionals, es proposa un  model que distingeixi la direcció institucional participativa de la direcció pedagògica professional. Repensem models escolars de patronat vinculant els establiments escolars a institucions i grups reconeguts socialment que contribueixen a definir identitat pròpia i a vetllar per una bona gestió des de la proximitat.

PRINCIPIS que es fonamenten en el coneixement aportat per la ciència i el consens actual en la nostra societat.	01   L’educació s’ha de fonamentar en el coneixement de les ciències (neurobiologia, psicologia, sociologia i antropologia cultural, especialment) que expliquen el comportament i la capacitat de ser educat. 02   La pedagogia ha d’enginyar la intervenció social, la didàctica mètodes i tècniques d’aprenentatge, l’orientació psicopedagògica intervencions personalitzades i l’organització escolar entorns estimulants oberts a la cultura. 03   L’educació ha d’atendre la persona suscitant el desenvolupament de les seves aptituds compatibles amb pertànyer a la comunitat, sigui familiar, escolar, de carrer, de poble o de ciutat i de país que comporta necessàries adaptacions. 04   L’educació és una funció social especialitzada en la que participen com a més properes les institucions que es fan càrrec de la infància: família, escola, agrupació religiosa... La institució escolar la integren els infants o joves, les famílies, els professionals docents i altres professionals. 05   L’educació és un deure i un dret fonamental reconegut. Per això queda garantit per un servei públic prestat per  institucions públiques o privades que acompleixen les finalitats bàsiques acordades per la societat política i es completen amb lliures opcions de vida dels ciutadans. 06   L’educació és un procés personal de present amb la funcionalitat del dia a dia en una perspectiva de futur. Els adults aporten referents de guia i van obrint aquesta perspectiva que activa en l’infant la voluntat i la continuïtat en l’acció i el pensament. 07   Amb l’educació es transmeten maneres, patrons i valors que aporta la tradició cultural i es modifiquen, si cal, o s’assagen innovacions per respondre a les noves necessitats amb una praxis reflexiva. 08   L’aprenentatge és una necessitat del cadell humà: un impuls intern per a desenvolupar-se plenament en el grup social. L’educació escolar és clarament intencional i el professional ha de connectar amb la necessitat d’aprendre, si cal amb la motivació. 09   L’infant o jove aprèn amb interès natural i per voluntat pròpia. L’aprenentatge escolar ha d’adequar-se a l’edat de l’infant o jove, a les necessitats derivades del seu entorn i a les exigències inexcusables de la societat política. 10   El llenguatge configura el pensament. El pensament s’objectiva en llenguatge. Tot educador professional és model de llengua i ha de conduir el llenguatge de l’infant o jove sense censurar usos familiars o generalitzats diferents.
FINALITATS que ha de compartir la societat per a assolir una educació necessària sens perjudici de la diversitat. Es proposen a partir de coneixement aportat per les diverses  disciplines d’estudi.	11   Política. L’educació ha d’atendre harmònicament el desenvolupament personal (Rousseau, Claparède), la participació social (Decroly, Dewey) i l’adquisició cultural (Platon, Spranger). 12   Ètica. L’educació ha d’afirmar el respecte actiu de la persona i la responsabilitat social per garantir la convivència i la cohesió social com a garantia de la diversitat. (Adela Cortina: ètica de mínims i ètiques de màxims) 13   Social. L’educació bàsica universal i gratuïta és una exigència social atès que elevant i ampliant la cultura de cada ciutadà millora la cultura col·lectiva. (Gaspar M. de Jovellanos: millorar la instrucció de tots, ideal il·lustrat. Eugeni d’Ors: ideal noucentista de cultura i educació). 14   Personalitzadora. Desvetllar el gust pel coneixement i el desenvolupament d’aptituds i interessos per assolir una cultura personalitzada en una societat de cultura de masses. (M. Teixidó: Escola ComunicActiva). 15   Cultural. Comprendre i gaudir de la diversitat d’usos culturals com a part de la cultura integral que ho abasta tot sens perjudici de la natura. (Philippe Descola) 16   Animosa. Fer que infants i joves “creixin amb el cap clar i el cor net” (Xesco Boix) amb l’activació de tots els sentits inclosos els propioceptius i la interocepció. 17   Saludable. L’educació ha d’afavorir la salut integral: “una manera de viure autònoma, solidària i joiosa” (Congrés de metges i biòlegs de llengua catalana, 1976). 18   Antropològica. Atendre les tres dimensions humanes: el cos físic, la ment  cognitivo-emocional i l’esperit obert a la totalitat (Raimon Panikkar). 19   Filosòfica-religiosa. A través del coneixement i els aprenentatges construir la pròpia cosmovisió (Max Scheler) i sentit de la vida amb consciència de sí mateix com dels altres (Paul Ricoeur). 20   Plurilingüe. Aprendre i usar la llengua catalana com a llengua de comunicació a l’escola i a la societat. Incorporar la llengua castellana com a llengua d’ús, comprendre i llegir d’altres  llengües romàniques pròximes activant al màxim les capacitats personals. Adquirir un alt domini de la llengua anglesa com a llengua de comunicació universal.
SISTEMA distingint sistema educatiu de sistema escolar. distingint educació de formació. identificant com un mateix sistema: educació-comunicació – cultura.	21   El sistema educatiu és tota la societat en tant què educable. Són avui agents educadors: la família i l’escola amb caràcter general. Són agents educadors opcionals les agrupacions religioses i les institucions de lleure. Són agents educatius que també influeixen en la infància els mitjans de comunicació, la cultura de masses, la publicitat i consum, el barri i la ciutat o poble. El sistema educatiu és així de complex. 22   El sistema escolar o sistema d’ensenyament està integrat pel conjunt d’institucions docents  i l’actuació de professionals amb ciència estudiada, tècnica comprovada i art personal. 23   La dinàmica educativa queda majorment assegurada si els infants i joves desenvolupen les seves aficions i ocupen el seu lleure de manera gratificant amb activitats d’art, música, teatre, ciència, dansa o esport... 24   Tota la ciutat es necessària per a l’educació dels infants (Platon) amb les seves institucions, recursos i serveis. És la ciutat educadora (Informe Unesco 1972) i els projectes educatius de ciutat aprovats a molts municipis catalans. 25   L’oferta cultural de teatre, música, performances, circ, esports, exposicions, itineraris... ha d’incloure activitats a l’abast d’infants i joves sense que deixin de tenir interès per als adults. 26   El sistema d’educació – comunicació – cultura ha de preveure activitats intergeneracionals front a la fragmentació general de les activitats de consum massiu. (A Catalunya n’hi cada dia més).
ETAPES partint dels estadis de desenvolupament personal. organitzant el sistema escolar en etapes. distingint educació en infants de formació en adults.	27   Les etapes d’educació ajuden a organitzar el període de la infància i faciliten la intervenció adequada dels d’adults. Les etapes del sistema escolar segueixen els estadis de desenvolupament sense perdre en cap moment la perspectiva holística: Família o Llar d’Infants (0-3): sensoriomotriu. Parvulari (3-6): simbòlic i llenguatge. Infància/Primària (6-12): sincretisme operacional i mite. Secundària Bàsica (12-16) i Secundària Batxillerat o Professional (16-19): formal, racional i romàntica. 28   Denominem formació quan és un procés autònom de l’adult que es fa amb qualsevulla activitat cultural.  Modalitats: Superior Universitària, Superior Professional (19-24) i Formació Permanent al llarg de la vida amb possibilitat d’Educació Recurrent. 29   La societat ha d’establir caracteritzacions de l’edat i rituals de pas que signifiquin superació i es celebrin festivament. Tots els ciutadans han de conèixer els indicadors de pas que quedaran sancionats per reconeixement social.
INSTITUCIÓ entesa com a empresa o grup social, persones que s’identifiquen amb la institució, amb els valors i les finalitats.	30   La institució escolar o d’ensenyament-aprenentatge pot ser: llar, parvulari, escola, col·legi, institut. El parvulari pot formar part de la llar o de l’escola. El col·legi comprèn primària i secundària. 31   La institució escolar pot ser: privada, pública, de patronat i de referència. Les institucions públiques o privades reconegudes (universitàries, científiques, acadèmiques, culturals, municipals, cíviques, religioses),  poden impulsar el patronat d’un o diversos establiments. Són institucions escolars de referència les que han estat acreditades pel Consell General de Pedagogia i reconegudes per l’Administració educativa. 32   Les institucions escolars, per potenciar la seva identitat o orientació específica, poden estar vinculades a institucions culturals, a empreses de producció o serveis de valor social reconegut. 33   La institució escolar ha d’esdevenir institució de cultura, especialitzada en infants i joves però també ha d’estar oberta a ciutadans en general segons les aspiracions i necessitats del seu entorn. En tot cas pot  contribuir -o ha de plantejar-s’ho- a la Formació Permanent dels ciutadans veïns. 34   La institució escolar es consolida amb associacions d’alumnes estats, d’amics de l’escola i de veïns del barri que poden participar en activitats de formació i cultura i seran viver de voluntaris. 35   La institució que participa en el servei públic de l’educació rebrà el finançament econòmic que correspon al servei que realitza i queda compromesa a donar compte de gestió a la pròpia comunitat i a l’Administració.
SOCIETAT atès que l’educació és responsabilitat de tota la societat cal un pacte molt més ampli que el sistema escolar.	36   El Pacte Social per a la Infància ha de comprometre tots els agents socials i empresarials a protegir la infància, a no explotar els seus sentiments i a respectar els consensos establerts per a cada edat sense accelerar el pas de cada estadi de desenvolupament. 37   Educació – Comunicació – Cultura són les tres funcions socials especialitzades que duen a l’hominització de cada infant en un període que hem establert fins els 18 anys. Tots els ciutadans adults hi participen i cal evitar finalitats contradictòries. 38   Ha d’estar clar per a tots els ciutadans que l’educació i la cultura no es limiten a la institució escolar. Biblioteques, museus, conservatoris musicals, centres d’interpretació són importants extensions de l’educació. 39   Rituals de creixement de pas a la societat catalana. Cal acordar-los per consens i practicar-los amb identitat pròpia, sense que ningú hagi de perdre els orígens,  oberts a la perspectiva de ciutadans cosmopolites. 40   Socialització primària entesa com a socialització de mínims. Allò que no es discuteix (en la infància) perquè donem missatges coincidents. Falta acord de consens. 41   Identitat i identificació col·lectiva. Festes. Promoure algunes festes comuns a totes les identitats culturals i donar a conèixer les que són pròpies de grups socials, ètnics i procedents d’altres tradicions. 42   Calendari circular anual. Donar-li valor atès que modula els ritmes vitals i estacionals entre la natura i la cultura. La Festa, oportunitat simbòlica de construcció social. La repetició circular té un alt potencial educatiu.
PROFESSIÓ amb autonomia reconeguda sotmesa a l’autocontrol col·legial	43   Perfils professionals docents: jardinera-educadora, mestre, professor, educador social, orientador. Docents experts: pedagog, director, supervisor, formador. 44   Selecció inicial per aptituds bàsiques (vocalització, comunicació, autocontrol), per nivell i amplitud cultural (pot ser necessari un quadrimestre previ de llengua oral i escrita, de ciències i matemàtiques, d’ortofonia i llenguatge gestual...) 45   Condicíó mínima de tres llengües: català, castellà i anglès. 46   Formació acadèmica i professionalitzadora: Formació cultural: llengua i pensament, arbre de coneixement ampli. Bases científiques de l’aprenentatge. Professional: sistemes pedagògics, models didàctics, dinàmica de grups, treball cooperatiu, tècniques de mediació i entrevista, comunicació i expressió amb ús de tecnologia. 47   Curs d’inducció pràctica tutoritzat previ a l’assoliment de la titulació acadèmica professional. 48   Direcció pedagògica professional diferenciada de la direcci 48   ael﷽﷽﷽﷽﷽﷽ d’establir caracterinó institucional que presideix el consell escolar. Requisit de formació en direcció,  sistema de selecció externa segons projecte amb participació interna. 49   Especialitzacions de suport dins l’equip de mestres a E. Primària. Professorat amb especialitat científica però docència multidisciplinària a E. Secundària. Docents experts amb formació avançada. 50   Experts docents acreditats. Tutors de docents novells i competència directiva. Formadors de docents amb nivell acadèmic i exercici professional extens. Supervisors i avaluadors. 51   Artistes i professionals reconeguts per a fer unes hores de classe o de taller de caràcter especialment creatiu: pintura, escultura, teatre, música, horticultura, invents tecnològics, construcció de maquetes, còmics 52   Professionals especialitzats en pedagogia terapèutica amb coneixements de ciències de la salut necessaris per a una escola inclusiva. 53   Creació de l’Institut d’Orientació Educativa i Professional de Catalunya amb extensions territorialitzades, serveis telemàtics actualitzats i assessorament a demanda. 54   L’equip professional de l’establiment actua col·legiadament. Tots els mestres o professors formen part del col·legi després de dos cursos d’exercici, amb dedicació superior al 50% de l’horari i avaluació positiva. 55   Col·legis professionals lliures. Garanteixen la competència dels col·legiats, supervisen la formació contínua i organitzen activitats de formació. Competència de mediació, arbitratge i disciplinària. 56   Consell General de Pedagogia. Òrgan col·legiat de dotze (?) professionals experts reconeguts. Estableix o actualitza els requisits de la professió i l’accés a la funció pública docent. Actua coordinadament amb els col·legis professionals o controla directament els  docents no col·legiats. És òrgan consultiu de l’Administració.
ESTABLIMENTS com a unitats vives del sistema escolar especialitzats en ensenyament segons el marc general com a centres de cultura  del seu entorn amb identitat singularitzada i continuïtat evolutiva.	57   Projecte educatiu amb orientació específica que vertebra la institució escolar (llengües, ciències i observació, teatre i poesia,  música i dansa, art i creació, educació lenta, escriptura i premsa, esports i circ, natura i astronomia, matemàtiques i lògica). 58   Diversificació horària segons necessitats socials, edat dels alumnes i oportunitats de l’entorn. Calendari escolar amb extensions i casals d’estiu amb franja d’activitats d’aprenentatge. 59   Tots els serveis escolars (menjador, transport, subministres) han d’estar organitzats des de la direcció amb els mateixos criteris educatius, si cal amb concessió del servei, amb continuïtat amb l’activitat escolar (llengua de comunicació, correcció d’actuacions, dinar en companyia, estil de relacions...) 60   Grups d’establiments formant part d’una mateixa institució escolar. Xarxa d’institucions escolars agrupades per orientació comú i activitat de cooperació. 61   Finançament econòmic del servei educatiu públic en una alta proporció (>80%) amb participació econòmica  dels ciutadans (entre el 15% i el 5%) segons poder adquisitiu. Sistema de beques a l’estudi per als qui ho necessitin. 62   Autonomia de decisió i compte de resultats dels establiments. Avaluació del centre segons indicadors de sistema acordats amb aplicació pròpia de proves o escales  elaborades per equips d’investigació o pels col·legis docents i que hagin estat homologades. 63   Els establiments públics i els privats amb finançament superior al 50% es governen amb participació democràtica per un Consell d’Educació del que formen part mestres o professors, pares i alumnes grans, representants del Patronat o de l’Administració local i general com a titulars. També d’aquelles institucions de cultura o empreses vinculades per conveni a les finalitats educatives. 64   La direcció de caràcter professional és designada o contractada pel Consell d’Educació que li fa confiança. La direcció professional dóna comptes regularment. La direcció comporta lideratge pedagògic i fonamentar les decisions en jerarquia tècnica. 65   Cada establiment ofereix el servei públic de l’educació diferenciat amb la caracterització del propi projecte que dóna a conèixer. Sens perjudici de la iniciativa de cada establiment, l’Administració vetllarà per una oferta de proximitat diversificada amb possible suport de recursos per suscitar projectes que completin l’oferta existent  per a una efectiva elecció de les famílies. En tot cas s’evitarà una competició jerarquitzada dels establiments. 66   L’Administració promourà i avalarà un sistema de reconeixements motivat dels establiments a través d’un organisme de caràcter independent sense convocatòria de concursos. Els establiments podran fer ús del reconeixement que es referirà a la seva contribució i en cap cas a una escala de qualitat o similar.
J.A. Comenius: 334 anys de coneixement  científic i d’intervenció pensada en educació. G. Ferry: 134 anys de construcció del sistema escolar per a tots els infants i joves. Familia Telerín. 47 anys de televisió educadora. Bola de Drac: 23 anys de consum infantil i juvenil. A Catalunya 1913 Consell de Pedagogia. 1916 Consell d’Investigació Pedagògica. 2014 Consell General de Pedagogia, un òrgan professional i científic, assessor i arbitral.

           

                         

               

Hi ha molta Pedagogia fonamentada, pensada i comprovada. L’hem deixada als llibres?

Comenius inicia la didàctica empírica. Herbart fonamenta la pedagogia en filosofia i psicologia. Claparède troba les bases biològiques. Luzuriaga reescriu la pedagogia per a fer ciutadans. La pedagogia sistèmica analitza tot el què influeix en l’educació de l’infant. Actualitat de Fröbel: L’Ecuyer, una mare que adverteix que estem ofegant la curiositat natural. Pennac diu com donar la volta als joves rebotats. Les comunitats d’aprenentatge vinculen les famílies a la cultura. La didàctica de llengües estrangeres està molt elaborada. Makarenko va comprometre a joves rebels. Milani va recuperar els qui havien abandonat l’escola. Freinet es va avançar a l’ús de tecnologies de la informació. L’institut-residència refaria adolescents objectors escolars.

Tenim una llengua, som un país, cada dia ens reconeixen més fora i ens maltracten a dins. Estant a España no ens deixen ser. Marxem! I marxem en pau!

Som de la España asimilada? Ja n'hi ha prou amb 300 anys.

Eapaña / Las Españas de 1854.

España uniforme puaramente constitucional (de 1812?)
España Foral. Euskadi i Navarra que han sabut sobreviure a Roma, a l'Islam, als Reyes Católicos, als Liberals i també a Franco.
España incorporada o assimilada. Aragó i Catalunya, València i Balears que varen ser sotmesos militarment el 1713-1714.
España colonial. Cuba, Puerto Rico i Filipinas que van independitzar-se el 1898.

Via Catalana pacífica i festiva.

 LA   VIA   CATALANA
una gran mostra de creativitat pacífica amb fermesa política. La 
-->

πολις
parla, va prendre la inicativa fa un anys i podrà parlar en la seva totalitat votant SÍ o NO a la INDEPENDÈNCIA.

No s'ha vist al món gent tan contenta i disciplinada, seguint les indicacions de l'organització. Cap policia necessita el poble català quan se'l deixa fer, quan s'organitza amb creativitat i simpatia.

Catalunya de Nord a Sud i braços a la Catalunya de France, al País Valencià passant per la Ciutat Comtal, Barcelona, cap i casal de Catalunya.

De moment no hem pogut fer la mar a les Illes, a l'Alguer d'Itàlia... Tot arribarà. També conviaderm els catalans de la Franja d'Aragó.

Esperem fer la Confederació Catalana i si cal amb Estat lliure associat, Andorra. I la Catalunya de France pot quedar vinculada culturalment igual que l'Alguer d'Itàlia. No cal fer cap conflicte innecessari. France amb el seu silenci digne està acceptant una realitat però allà el català ha de ser alguna cosa més que festes del Rosselló, Vallespir o Conflent per a turistes.

-->

I dues anelles a Barcelona

A la Sagrada Família, temple cristià, monument que ens presenta arreu del món.

Allà hi ha molta immigració llatinoamericana i els han enganyat. Els diuen que són a España i que han de parlar espanyol. Ja és penós que l'esglesia cristiana faci misses en castellà a les que van els immigrants i en català. L'església Catòlica que va contribuir a recuperar el català ara està dividint els ciutadans. Això és el que els enemics de Catalunya volen fer amb l'escola, separar els infants per llengua. No ho permetrem.

Al Camp Nou del Barça, temple laic que té devots arreu del món.

Al camp del Barça, els selectes, els qui guanyen unes millonades inacceptables i les guanyen perquè som molts qui els hi fem el joc. Poser serà hora de canviar-ho. A Alemanya hi ha fulbol, bon futbol, equips per tot arreu... però no paguen aquestes millonades d'esclaus de luxe.

I una tercera anella dels qui volen Catalunya Estat de progrés social, que reguli els abusos del capital financer i que una part dels beneficis guanyats sense especulació contribueixi a compensar la desigualtat. (laCaixa és el màxim símbol bancari de Catalunya i que no ha fet fallida però hi són presents Banco de Santander, BBVA, BancSabadell... i pocs més atesa la concentració monopolística).

Lamento que el Procés Constituent va mal organitzar els 4.000 concentrats. No, no calia fer samarretes vermelles, diferents. No hi havia la simpatia que caracteritza la Via Catalana; llàstima. No hi havia prou contingut, prou missatge... i alguns es van desbocar. No cal posar els banquers, tots, a la presó. Que facin la seva feina ben feta i que contribueixim amb més del 18% dels beneficis del capital, que els ciutadans per IRPF paguem 30% o més per 50.000 € l'any (sou de professor que treballa i encara afegeix voluntariat).

Som molts més dels que volen i diuen...

T'adones amic, t'adones company...
Encara és forta la lluita... i queda tant per fer
Si un dia vols... (aquest dia és avui )

Hem de sortir al carrer, junts, ara, molts, com més millor

No oblidem tants que han contribuït fins arribar aquí.

Raimon, Salvador Espriu, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Jaume Arnella, Xesco Boix, Lluis M. Xirinachs, Jordi Carbonell, Tortell Poltrona...

Que llarga que és la nostra nit... (ha estat, ja s'ha acabat)
Ara esdevindrem referent dels pobles. La Transición española va ser una traició espenyola.

La   LA   VIA   CATALANA

serà un referent per a tots els pobles que tenen dret a ser lliures i a parlar la seva llengua.

Consulta per Catalunya, Estat de la Unió Europea

Consulta sí. Perquè si no som una clara majoria, no ens barallarem, som gent de pau i cultura. Però no fem la consulta per passar l'estona, ni podem ara esperar el 2016 per via de les eleccions plebiscitàries. No hem arribat a pensar en la independència per arrauxament sinó perquè ens estan fent trampa, fa massa anys que ens fan trampa el governants espanyols.


I es que ara

• Ens ofeguen econòmicament quan fem la millor aportació econòmica des de fa anys i no ens n'havíem queixat. Fan els fastos amb els nostres diners.
• Ens avergonyeixen socialment amb aquests polítics impresentables per falta de llenguatge-pensamement, per falta de paraula i perquè no veuen la realitat. Quina vergonya no hem sentit amb la candidatura de Madrid per als Jocs Olympics de 2020. Ens semblava bé que Madrid fós olímpica com Barcelona però amb les imatges: Botella i Rajoy hem sentit vergonya. Ni saben llengües i no tenen vergonya d'anar pel món. Recordem la diferència amb Maragall, Pujol.
• No ens respecten la nostra llengua una llengua de cultura com el castellà (ara ja millor dir espenyol doncs nosaltres no som espanyols encara que parlem bé aquesta llengua)  i encara menys quan veuen que ens refem de totes.
• No promouen la cultura sinó el folklorisme ranci, un folklorisme que no saben ni de qui és dins la diversitat de Las Españas. Al davant politics com Aznar, Aguirre, Cospedal... quina cultura mostren. A Catalunya els polítics més inclultes són els seus i els qui els fan en joc: Sánchez-Camacho, Cañas... si no poden ni parlar català vivint a Catalunya...

La desafecció d'España ha crescut any rera any per la política d'hostiliatt a Catalunya

Arribats a aquest punt, no ens podem fer enrera de la independència encara que no hem sigut independentistes.
Fa massa tard el ministre García-Margallo que diu que s'ha  d'encaixar  Catalunya a España. No podem encaixar en la cultura rància i carpetobetònica. Si el 1873 haguessin encaixat España amb Catalunya i les propostes federalistes de Pi  Margall no hauríem patit una guerra incivil i España seria un estat federal similar a Alemanya.


Una llarga història de 300 anys. Quantes vegades no hem cedit?  
Amb la Guerra del Francès, amb la mala Restauració de la Monarquia, amb les lleves de soldats al Marroc colonial, amb Cambó ministre de la Monarquia, amb la II República i Companys ministre, amb la Transició democràtica i Tarradelles passant per Madrid, amb el suport del govern convergent al PP, amb l'Estatut de 2006 "cepillado" por las Cortes Españolas.

1714 Ens van bombardejar i aplastar sense pietat. Ens van anul·lar els drets per decret de nova planta. Els catalans vam aguantar i posat a fer feina: indústries de ferro al Ripollès, la indústria llanera, cotonera i de filatura, tissatges i estampats,adobs de pells i fabricació de paper. I quan ens van permetre el comerç els indians van anar aplegant capital que van destinar a la mecanització (no a la compra de títols nobiliaris com els senyoritos espanyols).

1814 Després de la Guerra del Francès (en la qual vàrem ser fidels a España) es va accelerar el procés d'industrialització amb vapors, ferrocarrils... i teixits que van igualar els de Manchester, fins que Catalunya va ser identificada com la fàbrica d'España. Entretant els liberals españols anaven fent disputes i cops de mà sense organitzar l'economia: xarxa de trens que no duien res.

Catalunya a més d'industriosa havia fet l'impuls cultural amb la Renaixença o Romanticisme català que passava per recuperar la llengua pròpia que havia estat considerada llengua de pagesos. Mossèn Cinto entra a Barcelona amb barretina i la llengua del poble i guanya els jocs florals de la burgesia urbana. És el nostre Goëthe, una mica retardat en el temps amb els símbols de L'Atlàntida i El Canigó.

1898 Derrota d'España que no va tenir diplomàcia per negociar la independència de les darreres colònies: Cuba i Filipines, i es va perdre un comerç que va afectar molt els fabricants i comerciants catalans.

1898 Consciència de poble, de llengua. Escola en llengua catalana, Lliga catalanista, després regionalista. Prat de la Riba i les diputaciosn catalanes.

1914 Constitució de la Mancomunitat de les quatre diputacions de Catalunya. Prat de la Riba, Eugeni d'Ors, Rubió i Balaguer,  Puig i Cadafalch, Rafael Campalans... tot per l'educació i la cultura del poble, sense barreres ideològiques. Bibioteques, escoles, traducció dels clàssic al català (Col·lecció Bernat Metge), Escola del Treball. Institut d'Orientació, Higiene i Salut Pública... Ho trenca el dictador Primo de Rivera el 1923.

1931 La República Catalana dins la Federació Ibèrica proclamada pel presidnet Macià. Cedim i acceptem fomar part de la República Española i ens prometen un Estaut d'Autonomia. A España tornen les dretes organitzades amb la CEDA i empresonen el president Companys. Catalunya no és d'esquerres però al davant hi ha una dreta culta: Ventura i Gasol, Pi i Sunyer...

1936 Alzamiento Nacional dels feixistes espanyols i Catalunya està a la defensiva, les esquerers es radicalitzen i fan disbarats. El front de guerra és destrossa de la joventut i orfenesa de la infància.

1939 La postguerra i els crims de covardia del general Franco. I tots els pensadors cultes i compromesos exilats. Tornar a començar, poc a poc, treballant.

1961 Creació d'Òmnium Cultural, discretament. L'Institut d'Estudis Catalans també es va reconstituint discretament. Tot per la llengua i la cultura. Montserrat i publicacions en català. Palau de la Música i  sardanes. 1970 Associacions de Veïns, Ateneus, Joventuts Musicals...




 
1971 Assemblea de Catalunya,  amb gent calra com Lluís M. Xirinacs, amb tots els partits que volen Catalunya i Democràcia, perseguits per les forces d'ocupació espanyoles.

1976 Transcició democràtica? Catalunya col·labora amb España, segueix pensant que es pot regenerar. Els bascos van a la seva amb l'ETA darrera. Catalunya eradica els intents d'imitació. es catalans ens reafirmem gent de pau.

1980 Fem una escola per a tots, sense separar-los per la llengua. Els catalans som tots els qui vivim a Catalunya i els joves podran parlar tots en català. Tots els mestres procedents de fora de Catalunya han contribuït a fer la immersió amb la llengua catalana. Els polítics espanyols han vist que ens va bé, massa bé pensen ells, i després de 30 anys, ja el 2010, ens volen tornar a trinxar i posen davant un boc descarat com el Wert.

Des del 2007, Carod Rovira va apuntar el 2014 per a la independència i España no ha fet res per refer les relacions amb Catalunya, tot el contrari. La crisi/estafa econòmica deixa gent sense feina i els joves sense futur: Moviment 15M a les places. El 2010 sortim al carrer en manifestació pacífica, unitària però tant els fa. 2011 Consultes pel dret a decidir. 2012 Constituïm l'Assemblea Nacional Catalana amb integració de tots els grups i plataformes. 2013 Procés Constituent per a una Catalunya de progrés social.

I 11 de setembre de 2013
la Via Catalana, una manera alegre i compromesa d'anar aplegant gent, una festa de tots. Volem ser tots un sol poble, això sí, parlant en català, aplegant els nostre impostos i decidint la nostra maneta de viure. I els qui han vingut d'altres països i d'altres llengües sàpìguen què els acollim, que no han de renunciar als seu orígens i que esn agrada la diversitat de llengües perquè...

Catalunya, volem ser un poble noble, culte, ric, solidari, desvetllat i feliç
I ho serem l'11 de setembre de 2014.

Demà serà un dia clar de cap a cap de Catalunya. Som-hi!

Economia i Pedagogia en la corda fluixa. Falten explicacions coherents amb la realitat actual per modificar-la.

Llegeixo: La segunda es que economistas y maestros tenemos hoy dos puntos en común: el primero es que la sociedad nos mira con cierta irritación, acusándonos explícita o tácitamente de no cumplir con nuestro cometido: a los economistas se nos reprocha no haber visto venir la crisis, o no haber hecho nada por evitarla; a los maestros se les reprocha que no consigan educar a sus alumnos. Los dos reproches son en parte merecidos: muchos economistas no vimos venir esta crisis, sencillamente, porque estábamos ocupados en otras cosas, que en aquel momento nos parecían más interesantes. En cuanto a los maestros, ocurre que hay muchos niños que van a la escuela a aprender; que  no hablan en clase; que no se insolentan con el maestro, ni pegan a sus compañeros; y, sin embargo, parece que estos niños no sienten que la escuela -sobretodo la escuela pública- esté hecha para ellos. El segundo punto en común es que cualquiera se siente autorizado a dar su opinión sobre economía i sobre educación. Alfredo Pastor (economista): Caducidad occidental, emergencia oriental? El neoliberalismo, como cultura del nuevo capitalismo financiero, con un acento exagerado de la noción de competitividad, asimila al individuo con una empresa orientada únicamente a los resultados. Los riesgos de esta orientación están a la vista. Es esa mutilación del horizonte ético la que ha traído esta desmesura moderna. La consecuencia de más calado ha sido, como he dicho, la multiplicación del ánimo depredador, convertido ya no en “instinto” sino en “ del ser humano “derecho” frente al cual ningún poder puede poner contención. ... Sin embargo, las grandes crisis sí cuestionan las bases del funcionamiento del sistema económico; es decir, las relaciones entre mercados, gobiernos y sociedad. ... En el plano intelectual, asistimos también a los primeros esfuerzos de los economistas y otros científicos sociales para elaborar explicaciones del funcionamiento de la economía más coherentes con la realidad observada. Antón Costas (economista): Paisaje después de la batalla. Conferències al professorat de la Fundació Collserola, en la setmana  escolar blanca de 2011. Publicat per Fundació Collserola / Arcàdia.

Penso: 1 La competitivitat ha esdevingut una infecció social. Si proclamem que les nostres empreses han de ser competitives (pocs ho han sotmès a crítica com ho fa Costas), hauran de passar per davant d’altres que cauran. Si totes les empreses intenten el mateix és una “guerra” econòmica que ens duu a la destrucció. Aquest sistema no és possible. Però dic que és infecció social: competitivitat a l’esport i als jocs esportius, competitivitat per tenir més audiència, lectors i subscriptors, competitivitat per ser el grup musical més present, competitivitat per fer la manifestació o concentració més massiva, competitivitat per tenir major nota a l’accés universitari, competitivitat per tenir els màsters universitaris més competitius, competitivitat per no reduir nombre d’estudiants quan disminueix la població... I un altre economista (dels criticats per Costas) posat a aficionat a l’educació la va dirigir per deixar assentat que l’ensenyament ha d’estar orientat als resultats; i algú  ha escrit que era un guru! Objectiu 1: Millora dels resultats educatius. I seguim amb la mateixa partitura dirigits ara bé per una mestra psicòleg però amb joves intèrprets i veterans càrrecs de càtedra que reprodueixen les mateixes conceptualitzacions i receptes que ens han dut a la desorientació. El suport d’ensenyament personalitzat (SEP) no té dimensió emotiva, l’impuls a la lectura (ILEC) es converteix en classe de llengua de nivell superior,  el pla intensiu de millora (PIM) va cap a classes o grups de reforç, ja s’ha apuntat als resultats d’anglès B1 (PILE) sense considerar la mesura clau (Teixidó,1991): “cada hora de classe, assignació de dues hores de professor” per fer l’anglès sempre en grup col·loquial de 12-15 alumnes. 2 La nostra escola està mutilada. El goig d’aprendre ha quedat escapçat, hi ha unes matèries obsessives: llengua i matemàtiques. Les altres matèries semblen de “relleno”. El què compta són els resultats. Gastem massa energies en proves:  llengua catalana, llengua castellana, matemàtiques,  anglès i potser ús de les TIC. L’admiració per la natura i la seva varietat; la curiositat per la ciència i la seva màgia; la fascinació per la tecnologia, els automatismes i sistemes de control; el món pintat i el somni fantàstic; el cos en dansa embriagadora; la comunió en el cant; la transformació en el teatre; la saviesa de fons de totes les cultures però també amb els abusos i explotació de l’humà per l’humà... Tot això és de “relleno”... i massa infants  hi ha que comencen a avorrir-se a l’escola i passen de l’institut o col·legi. I després diem que hem de reduir l’absentisme i l’abandó escolar! 3 Si en la crisi/estafa econòmica es qüestionen les bases del sistema econòmic, en el fracàs escolar cal qüestionar les bases del sistema educatiu: les relacions entre institució escolar professional, les directrius del govern i la participació de la societat. L’escola dels anys 1940s a 1970s va estar marcada per l’autoritarisme ideològic del govern i el corporativisme rutinari dels professionals. Els anys 1970s i 1980s va emergir l’exigència de participació en l’educació amb molt de voluntarisme, una certa imprudència i  una lamentable dispersió. Els anys 1990s es va iniciar una obsessió normativa reguladora dels governs encara que sempre proclamaven la participació. L’excés de regulació política de l’educació l’està asfixiant, els professionals estan inhibits. No correspon al govern regular l’impuls a la lectura, ni com s’ha d’aprendre la llengua anglesa. Solament s’han d’apuntar les finalitats que el col·lectiu professional ha de resoldre i el conjunt de la ciutadania ha de participar fent “pinya” i aportar la “teca i beguda” (com a les colles dels castellers) perquè els infants i joves sàpiguen què anem a una. 4 Mestres i professors tenen la responsabilitat professional d’acomplir les finalitats de l’educació amb els mitjans i condicions necessàries i en això han de ser escoltats. Reiterem una vegada més que els mitjans de comunicació de masses i consum no poden anar per lliure respecte a la infància i joventut. Però ens falta clarament el pla intel·lectual després de tants d’anys pendents de la normativa legal d’uns i la contranormatiava dels altres. Cal activar els esforços dels pedagogs que han de donar normes d’acció específiques per a l’ensenyament completant les explicacions del funcionament de l’educació més coherents amb la realitat observada que han d’elaborar amb d’altres científics socials. Martí Teixidó, radicalitat a fi de bé.

1713 Tractat d'Utrecht. Els españols regalen Gibraltar als anglesos a canvi de no ajudar els catalans.

Si ara els españols reclamen i munten aquest soroll a Gibraltar  vol dir que ja han entès que els catalans recuperem la nostra independència. Tornem a al casella de sortida.

És a dir, com que ara se'ls acaba el negoci explotador amb els catalans treballadors, garrepes i poc donats a los vinos... ara tornen caap als anglesos i els diuen. -Pues si ellos se van, ya nos estàis devolviendo el peñón, j_d_r.!

Aquells polítics espanyols de 1713 van iniciar la nissaga dels incompetents que ha crescut en quantitat i qualitat. ¡Mira que donar-los Menorca i Gibraltar a canvi  del cas dels catalans!

España cedía al Reino Unido "la plena y entera propiedad de la ciudad y castillos de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensas y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno".

     A El País  09/08/2013

Rajoy impondrá medidas al Peñón hasta que Cameron ceda y dialogue

Aquesta pel·lícula s'assembla a aquella del Islote de Perejil. Bé, potser aquesta és més sèria però acabarà fent riure com aquella, doncs tot plegat és una bona comèdia.

I si Rajoy i Cameron van parlar, en quina llengua ban parlar?  10 minuts? Bé potser 5 minuts ells,  i 5 minuts els traductors de confiança reservada.

El guió és clar:
Acte primer: El gobierno de España distrae al personal pues han quedado a la vista demasiados errores. Todos a mirar a Gibraltar!
Acte segon: Entren els periodistes i així podem emplenar els diaris  reduint la càrrega excessiva de polítics amb calça curta o banyador, la rebaixa de contingut que ja havien iniciat aquesta temporada.

A El Pais 19/08/2012

A El Periódico 07/08/2013

Cameron telefonea a Rajoy para trasladarle su "gran preocupación" por la tensión en Gibraltar

Encara se'n pot parlar més. Fem-ho!, però apugem el nivell.

 

I ara - 10% dels sous. Què s'han cregut aquesta gent!

Qui són aquests que s'atreveixen a donar solució als altres? Aquests homes de fosc, amb corbates llampants que no lliguen, que no tenen cap gust vestint-se. Vagin a aprendre dels gitanos amb corbates i mocadors de flors (Recordem el dipuatt Ramírez Heredia).

A España, començant pels docents i sanitaris ja s'han fet dues reduccions directes. Una del 5 a 7% i l'altra del 5%. D'altres indirectes: supressió d'ajuts i prestacions, retallada de despeses de viatges i tiquets de dinar,  increment d'IVA. Per contra increments: preu dels carburants, preu d'alimentació bàsica... Algú va calcular que ja havíem arribat al 19 o 23% de disminució de competitivitat dels salaris.

No tenen vergonya i parlen de competitivitat, ells a qui ningú pot fer la competència perquè són un trust de cooptació per nepotisme "democràtic" que està fins i tot per sobre dels miserables partits polítics. En alguns casos "premis de consolació" al fracàs com a polítics que els donen els seus delfins successors, aquells que els han d'agrair qua hagin pogut promocionar per una via d'ascens preferent: sense títols acadèmics, sense contracte i sense oposicions. (Solament escalfant cadira en reunions, permanents i plenaris de partit on fan les grans fumates). I és clar, són els que estan tan ocupats, que ho saben tot, saben de tot d'oïda i no tenen cap temps per estudiar i s'acostumen a no pensar doncs solament la disciplina de vot és políticament correcta.

Ara toca als financers amollar la pasta. Ells que segueixen anunciant beneficis (si  Banco de Santader ha reduït els beneficis en 26%, vol dir que encara té beneficis d'un 74%, després d'haver pagat tots els sous, les primes i els dinars) és hora que contribueixin doncs n'hi ha uns pocs que hi tenen molts diners, però una munió que n'hi tenim alguns. Caixes -que ja no n'hi ha- i bancs treballen amb els nostres diners, administren els nostres diners, els de tots. I les asseguradores ens cobren primes per totes bandes, obligatòries, i regategen les pagues de cobertura. I els poders públics han de garantir l'ingrés mínim de ciutadania a tot humà. En altre cas són ells els poders anti sistema, el sistema no s'aguanta i és imprevisible què pot passar.  També els financers (banquers, asseguradores, directius de corporacions públiques o camuflades) han donat "premis de consolació" als executius que han enfonsat, que han venut les empreses a canvi de beneficis personals. Aquesta era la seva feina: vendre la pàtria a l'ocupació franco-alemanya (agrícola-alimentària -tecno-industrial). Europa està ocupada i d'aquesta no ens salvaran els americans ni els anglesos que vetllen pels seus imperis decadents.

Haurem d'anar a demostrar el nostre poder econòmic, com si fossim tèrmits,  petit  però de la majoria de gent. Cada setmana a treure una quantitat simbòlica: 31€, 62€, 93€, 124€... Ja ho vàrem fer un dia simbòlicament. No ens podem encongir els qui encara tenim diner i cal urgentment resoldre la situació dels qui han quedat sense res.

Esperem que quan siguem un país-estat petit no heretem els vicis  imperialistes i sapiguem trobar el nostre lloc, garantint un Estat de justícia per als de casa i la poducció eficaç i competent (no pas competitiva) que ens garanteixi un lloc al món sense anar a robar a països més fràgils. Si ha de ser un Estat de justícia, no anem bé amb rifes i loteries on juguen els rics, se la juguen i perden els pobres i guanya l'Estat per seguir vivint de la rifeta i no resoldre els problemes. Així li va a España que va inventar la loteria de l'Estat el 1763 i, està a la vista, no ha resolt mai els seu problemes d'endeutament, ni entrant a la Unió Europea.