Catalunya: 300 anys sotmesa. Si no ens han volgut reconèixer com a poble lliure associat amb llengua i cultura pròpia, ara ho han de fer com a Estat independent.

Rememorem la història i la ocupació militar de Catalunya perquè volem ser un Estat. Està a la vista la legitimitat social acreditada per tantes accions, moviments i institucions.  Volem acreditar la legitimitat política amb la consulta democràtica. Posem per testimoni la història d'una unitat forçosa amb España que hem intentat refer moltes vegades per acord: amb iniciativa econòmica, amb federalisme, amb autonomia. Ens han respost amb centralisme, amb unitarisme, amb miliatarisme i amb control policial i judicial.

http://www.tv3.cat/videos/4851691/Recupera-tot-lacte-inaugural-del-Tricentenari-de-1714

S'ha iniciat amb un acte a la seu de Lleida, Un acte de religiositat laica. religiosotat perquè ens relliga com a poble, perquè rellegim la història de Catalunya, perquè reelegim el nostre futur com a poble cohsionat amb tots qls qui hi vivim.

Els qui pensen que la religiositat és un acte privat, poden veure que això és impossible. La religiositat humana  és una invariant humana. Es canalitza cap a la dimensió espiritual, cap a una dimensió social sigui la pàtria o l'equip esportiu, cap a la dimensió personal eròtico-amorosa o econòmica o sexual.

La religiositat humana s'expressa simbòlicament. Caminar ritual en processó, música de comunió, paraula de comunicació, contrast de foscor enllumenada. Els actes religiosos catòlics expressen l'asentimen amb la paraula amén; els actes laïcs ho fan amb aplaudiments.

Són molts anys de pensar que calia alliberra-se de la religió imposada, doctrinal i per això molts han perdut o no han adquirit els hàbits adequats. Seguint l'enregistrament trobem consellers del govern i altes personalitats amb posat inadequat a l'acte: es belluguen massa, badallen, s'aclofen a la cadira, fan cara d'avorrits... Hi ha massa figurants, els qui hi van perquè toca.

BarCelOna. Festa de Cap d'Any oberta i mitificant.

La festa revetlla de Cap d'Any a les fonts de Montjuïc ha estat una bona iniciativa. A aconseguit la seva finalitat. Barcelona un gran espectacle al món i seguit en comunió presencial per unes 70.000 persones.


Ja sabem que la finalitat darrera, la que ha aplegat marques i empreses és fer de Barcelona un gran comerç. Va començar ara dos anys foragitant els manifestants de 15M de la plaça de Catalunya per a instal·lar-hi una pista de patinatge sobre gel. I tot progressa adequadament.

El gran espectacle centrat en l'Home del Mil·leni, ara dit ja l'Ésser del Mil·leni per incloure dones i homes... i qui sap si també superhomes, herois, titans, déus ha entusiasmal la gent. Tots declaraven que era fantàstic, alguns que era el millor que havien vist mai. Qué bé!

Està molt bé que es faci festa de celebració comunitària, oberta on hi càpiga tothom. Les quatre generacions: pares, fills, nets, besavis. Gent de diferents orígens que viuen a Catalunya. Viatgers i turistes de tots els països que visiten Bacrelona. Tots junts, sense cap incident, bocabadats i contents. Això està molt bé.

Un espectacle d'aigua, llum, color, so, acrobàcia castellera, performance o realització seguit pels presents i presentat a tot Catalunya a través de la Televisió, la nostra, en llengua catalana.

Hom podria objectar que en temps de crisi, es crema molta pòlvora en poca estona però empreses i marques comercials deuen haver contribuït bé a la crida de l'Ajuntament de Barcelona i cal esperar que s'autofinanciï.



Es gratificant veure una tan gran gernació de gent, embadalits i contents i que no hi hagi cap conflicte. Fa goig.


Fa goig i fa pensar.

1
Heu mirat bé aquest Ésser del Mil·leni? Ara gireu-vos i mirant al Tibidabo veureu el Sagrat Cor dalt del temple del Tibidabo projectat fa un segle. La imatge amb els braços oberts va ser pujada el 1961. Em semblava un punt xocant això del "Sagrat Cor", una imatge de Jesús amb el cor fora. Des d'una perspectiva laïca, secular, veig quelcom semblant.

Potser ara veiem més el Superhome de Nietzsche, metal·lic i sense imatge facial. Tant sols una retícula forta i pesada. El contingut... l' hem de posar.

2
Necessitem mites, Necessitem explicacions simbòliques de l'experiència humana, sempre complexa i difícil d'explicar de manera completa per la ciència atès que són les ciències i cadascuna aporta solament una part. Els mites no són científics però expliquen molt i en molts casos veiem com les ciències aporten evidències que no contradiuen els mites.

La nostra societat és hereva de la mitologia grega-romana, bíblica i cristiana que  ha configurat la civilització occidental. Hi ha també elements de mitologia nòrdica, de l'Islam... Però en sabem tan poc doncs és un coneixement que ha quedat apartat de l'ensenyament escolar. Els nascuts abans de 1968 encara havien fet una mica d'Història Sagrada i podien saber: Adam i Eva i la seva condemna a treballar i parir amb dolor; Esaú que es ven l'herència per un plat de llenties; Josep, el superdotat venunt pels seus germans; Judith, la dona valenta que s'enfronta al poder dominador; David, el pastor que va matar el filisteu i  que va esdevenir rei. Salomon, el rei savi que va dirimir la disputa dedues mares pel fill que no havia mort; Alguns estudiants de batxillerat poden haver estudiat la mitologia grega i saber d'Edip, d'Antígona, d'Orestes, d'Héctor, Paris, Aquil·les i la bella Helena,  d'Ulisses, dels Argonautes.

3
La societat postmoderna ens ha dut a mites més sorprenents però menys potents. Els Hobbits, el Senyor dels anells, els Trolls... que es difonen espcialment a través del cinema. Jo penso que l'Ésser del Mil·leni és el més postmodern de tots; ens deixa bocabadats però no ens explica gaire de l'experiència humana: que el cos és viu, que hi ha un cor i un cervell que no s'aturen i mantenen la vida...

Coincideix la festa de Cap d'Any amb la festa de Nadal, la que presenta el mite més gran i més complet a criteri d'experts estudiosos i investigadors del mite. (Joseph Campbell). La celebració del naixement d'aquell home just defensor dels més desastrats de la terra que va ser condemnat i executat per tots els poders del seu temps: religiós, polític i econòmic. El naixement, el Nadal, és una mitificació però l'execució d'un home just que va incomodar els poders està documentada històricament. Per a un gran nombre de persones aquest home just, Jesús de Galilea, va ser una clara manifestació de la divinitat que viuen en la seva fe. A uns els desvetlla pietat, pràctiques rituals i conformitat en aquesta vall de llàgrimes. A d'altres els desvetlla el compromís per la justícia, la fraternitat i l'acció per contribuir a fer un món millor per a tots.

El pessebre expressa de manera polupar el mite. El va introduïr  Franccesc d'Asisi a Itàlia i es va estendre per tots els pobles cristians de la Mediterrània, tots pobles de pastors i pagesos poc estudiats i així, a Catalunya els pastors duen  barretina, incorporen el caganer, aquel pobre pastor que havia de buidar el ventre...

4
En tot cas hem d'acceptar la diversitat de mites segons cultures i segons experiència personal. El que no és prou assenyat és negar l'expressió mítica del Nadal per anar a d'altres mites, sovint més petits. El pedagog Paulo Freire amb l'Alfabetització concientitzadora volia que la persona superés la consciència mítica, d'allò que ni es pensava, que guiava l'acció incosncientment.  Però hi ha mites que es pensen i que fan pensar i cal saber quins ens expliquen la nostra experiència i quins ens entretenen.

El Nadal pot ser festa de tots, Festa de la Humanitat. Però potser queda tan lligada a la nostra cultura cristiana que pugui generar recança en gents d'altres cultures. Bé, doncs el Cap d'Any que és copmença a celebrar des del Pacífic fins al meridià de Greenwich i fins a tancar la volta de les 24 hores pot ser aquesta Festa de la Humanitat. La Festa de Cap d'Any s'haurà de dissenyar amb petites mostres  de les cultures a les que pertanyen els ciutadans de Barcelona. Sí, una celebració comunitària en un entorn de diversitat. Això té futur... i també complau el comerç que ho ha iniciat.

En una societat de llibertats hi cap tot allò que no faci violència i querespecti la vida i la llibertat dels altres. Cadascú té dret a ser feliç amb allò que li sembli millor i uns en tindran prou amb un nino i d'altres voldran anar aprofundint l'experiència humana fins al final de la vida. L'educació d'infants hauria de preparar per a aquest exercici de llibertat de pensament i de consciència. Martí Teixidó

LLENGUA CULTURA PAÍS. Tot en el Concert de Sant Esteve al Palau de la Música Catalana

Perquè tenim una llengua: Som
Perquè comuniquem i creem cultura de tota mena (clàssica, literària, musical, plàstica, arquitectònica, tecnològica, esportiva, científica, humanística, bioagrícola, rapera i grafitica...) i sabem aprendre de la ceació cultural d'altres pobles.
Perquè som un país solidari i dialogant que incorpora tots els vinguts amb una llengua comú i amb els seus orígens que ens permeten fer ecocultura.

I amb això ja en tenim prou i molt.
Però si ens neguen la nacionaliatt catalana, si ens volen espanyolitzar en una cultura rància i caciquil i si criminalment volen fer desaparèixer la nostra llengua... Què volen aquesta gent que truquen de matinada, que varen voler tancats a la presó homes plens de raó pel Cant de la senyera al Palau que ens volen a  l'estaca a la que estem tots lligats. Ens han fet anar a la independència per necessitat. Sí i Sí. Som més dels que ells volen i diuen i per això ens neguen el dret a la consulta democràtica.

Diguin el què vulguin els enemics de Catalunya. El Concert de Sant Esteve ha estat un acte cívic, culte, social i polític. Sí, polític de tots, en el millor significat de política: fer poble;  no partídic, no s'hi ha vist cap signe de partit i hi cabien tots menys els qui entren a trinxar amb violència feixista com van ver a l'estatge català de Madrid l'11 de setembre i els partits sectaris que els donen suport callant.


El Concert de Sant Esteve de l'Orfeó Català, 100 anys després, segueix més viu que mai. És el concert de tots els catalans i dels altres catalans i dels negres catalans i dels magribins catalans i dels llatinoamericans catalans. Vegem-ho a Vilaweb

Infants de colors, mares i pares, avis i àvies, tiets i tietes...
tots plegats en harmonia i al mateix ritme [minuts 25:30 a 29:00] i el més Petit Rabadà encara amb poca veu però el cor de l'immens  Palau de la Música de tots els catalans.



El Concert de Sant Esteve és una mostra del poble familair que volem ser. Adults, joves, infants, nenes i nens... quatre generacions juntes (front a la fragmentació generacional de la societat de consum). Blancs, morenos, rossos, negres, heterosexuals, homosexuals, omnivorians, naturistes, vegetarians (front als sectarismes fonamentalistes poc socials).

M'emociona particularment veure gent de totes les edats junts i infants d'origen divers que troben acollida a Catalunya. (S'hauran de pressupostar beques públiques per tal de donar l'oportunitat a més fills de treballadors migrants que puguin incorporar-se a corals, esbarts dansaires, elencs teatrals, escoles de música i conjunts instrumentals)

La direcció musical distribuïda excel·lent. La direcció artística (oculta) amb molta idea: organització precisa, transicions ràpides i segures, presentació  de proximitat, rigor musical amb simpatia informal. Excel·lent amb matrícula. Per tornar-hi cada any amb creativitat renovada.




Fotografies publicades a Vilaweb 27.12.2013



Cant de la senyera. SíSí, tots per la interINDEPENDÈNCIA

L'Estat Català de Macià a Mas. Amb l'experiència sabem què hem de fer. Ja hem donat prova d'acccepar una autonomia que després España no respecta.

Diu Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya:
En una ocasió vaig expressar el desig que la meva presidència fos una síntesi entre Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, perquè crec que la combinació dels seus valors seria un gran actiu per a Catalunya. De Prat, la determinació i el rigor, la combinació de pensament i acció, la captació del millor talent amb independència de les ideologies, el projecte clar, el patriotisme conseqüent, el seny ordenador. De Macià, la força de l'ideal i la capacitat de connectar amb la gent. Si sabem resistir com els patriotes de 1714; si mantenim vius els ideals i els objectius, malgrat els obstacles, com va fer Macià; i si al mateix moment som capaços de fer la millor construcció possible del país amb les eines que tenim, com Prat de la Riba, trobarem punts de llum amb els quals crear l'esperança que el país necessita.  [EL PUNT AVUI+ 25.12.2013 pág. 7]


No va ser més fàcil el reconeixement de Catalunya. De pronunciament frustrat a Prats de Molló el 1926 contra la primera dictadura a una majoria social que va donar legitimitat política i acceptant la negociació es va fer legal a l'Estatut d'Autonomia de 1932. 

Si hi va haver després un cop d'estat militar contra la República Española, una guerra que va ser especialment cruel per Catalunya i Euskadi i una llarga dictadura què vàrem deslegitimar...

Si van ser legals l'Estatut de 1979 i l'Estatut de 2006, encara més que la Constitución Española  i s'han atrevit a il·legalitzar...

Ara no pactarem amb gent falsa. Ara no ens farem enrera. Ara ho farem una majoria de ciutadans de Catalunya, entre ells molts fills de la immigració del franquisme i de migrants actuals de molt diverses llengües que ja parlen català. Catalunya serà un Estat i si la majoria, una majoria diversa,  ho avala serà un Estat Independent d'España.  Aleshores es podrà considerar establir bones relacions amb la Federació Ibèrica. Però en cap cas subordinats a una política caciquil i inculta que no té més autoritat que "ordeno y mando... y amenazo porque yo soy la legalidad y si la pierdo levanto a los militares."

Macià no era independentista, Mas no és independentista, Rigol no és independentista...
jo no sóc independentista però ja tenim clar que Catalunya ha de ser un Estat Independent: Sí i Sí .

Sí, Sí. Independència ja. La Festat de les Lletres Catalanes camí cap a Catalunya Estat.

Ja podem canviar el
In, de, Independència ja! per
Sí, Sí. Independència ja!

Amb agudesa intel·ligent,  molts dels premiats van  incorporar el Sí i Sí responent a la doble pregunta encadenada en la seva intervenció d'un minut. Acostumats  a veure tantes gales de premis on els premiats parlen per no dir res d'original, la 63a Festa de Les LLetres Catalanes,  Nit de Santa Llúcia, va ser una mostra d'humor intel·ligent, fi i optimista.
Hom respirava satisfacció per tenir ja pregunta àmpliament consensuada i data, el 9 de novembre.

No podia ser el maig... no podia ser l'11 de setembre, no podia ser el 14 de setembre... totes dates molt intel·ligentment pensades.
Ha estat acordat el 9 de novembre  de 2014.
Més que intel·ligent!  Coincideix amb la caiguda del mur de Berlin. ¡Que tothom recordi que nou mesos abans, ningú s'havia atrevit a dir que "tard o d'hora les dues alemanyes acabaran reunificades". I els qui ens havíem atrevit a suggerir-ho erem qualificats d'idealistes, somiatruites. (Jo ho vaig incloure en el qüestionari de resposta al visionat d'unes seqüències de vídeo de la part experimental de la tesi doctoral: Escola ComunicActiva).

Doncs bé, la independència de Catalunya caurà ràpidament, com un vell mur irracional que suportem fa tres-cents anys. I després ho trobarem ben normal, serem un país normal. ¿Que potser era més fàcil reunificar les dues alemanyes amb una diferència econòmica i política tan gran? Hi ho van fer en uns cinc anys.  Aquesta actualització de fets històrics contribuirà a foragitar falses pors induïdes i a decidir Sí i Sí molts ciuatdans honestos.



La recreació surrealista sobre textos d'escriptos catalans premiats va ser d'una qualitat exquisida, clarament representativa de Catalunya i digna de ser exhibida a Paris, London, New York, Tokio i Berlin. Està clar que a les gales espanyoles no es fan aquestes realitzacions integrals de lletres, grafismes, música, filosofia, dansa... som clarament diferents, no sols en la lllengua, en tot,  i especialment en la voluntat d'incorpporar la diferència a una catalanitat que integra totes les procedències.

I Òmnium ha donat prova de saber incorporar gent a la causa de  llengua, cultura i país, en aquesta ocasió lliurant el Premi de comunicació Òmnium a Jordi Évole, del Baix Llobegat i del Barça, un comunicador de La Sexta ( en castellà). Ell mateix va dir que no era de la mateixa corda que Òmnium però que s'havia produït una seducció mútua. I va poder dir amb llibertat a les dues preguntes Sí i No... però qui sap? Pot ser acabarà per votar Sí i Sí.

Si s'hagués volgut fer un Estat federal ja es podia haver aprofundint els trenta anys d'autonomies però queda clar que no s'ha volgut fer. I ara ho voldran fer? Nosaltres els catalans no obliguem a ser "conversos" com van fer els castellans amb els àrabs i jueus per acabar explulsant-los. Nosaltres volem, amb diàleg i raons, que cadascú es convenci que ja no podem tornar enrera i que serà millor per a tots, també per als espanyols que han viscut de l'engany.

El jurat interpreta que Évole projecta una imatge tolerant, oberta, plural i alhora reivindicativa, amb un periodisme necessari de denúncia social que no ha renunciat a aquests valors. Queda convidata seguir la seva denúnciua social, fent-ho també en llengua catalana,  per a evitar la corrupció en un Estat Català independent.


En la mateixa Nit de Santa Llúcia, Òmnium també va a donar a conèixer el veredicte de l'altre premi que convoca, el Premi Internacional J. B. Cendrós, atorgat enguany al diari nord-català l'Indépendant i a la revista acadèmica Catalan International View, per la seva contribució col·lectiva a la internacionalització de la realitat nacional i cultural dels Països Catalans.

L'INDÉPENDENT

éja inscrit ? Connectez-vous Fermer

Email Mot de passe Mot de passe oublié ?

Vous n’êtes pas encore inscrit ?

 
http://www.lindependant.fr/


 


El parlament de Muriel Casals, mesurat i contundent com és habitual en ella... obert a un futur indubtablement esperançat.

El parlament de Valentí Junyent, alcalde de Manresa, culte i molt ben articulat i ben parlat. Va dignificar la parla dels polítics.

El parlament de Salvadior Esteve, president de la Diputació de Barcelona va saber fer present la trajectòria per la llengua i la cultura des de Prat de la Riba i la  Manocomunitat de les diputacons catalanes per redreçar Catalunya, ara fa cent anys.

Ferran Mascarell, conseller de cultura no va estar a l'alçada  dels altres polítics. Va ser un polític de paraules que s'escolta ell mateix i ni s'adequà a l'acte ni aportà res de nou. I va cometre un greu error, error per vanitat.

A la ciutat, l'alcalde presideix tot acte, sempre, aatès que és la màxima autoritat i representació del poble llevat que hi sigui el President de la Generalitat, però un conseller mai té preferència sobre l'alcalde a la seva ciutat. Que l'alcalde de Manresa li oferís tancar l'acte, honora Valentí Junyent però Ferran Mascarell sabia que no li corespon i ho havia de declinar. Els rituals polítics no estan exempts de significació.