dimarts, 20 d’abril del 2021

L’escola rural. Grandesa i incertesa. Per aprendre.

L’escola rural. Grandesa i incertesa. Per aprendre.

ZER El Montsec. Sortida a Les Avellanes

La grandesa: l’educacó integral personalitzada arrelada al medi

La grandesa de l’escola rural comença perquè és la institució de cultura als petits pobles. Avui no en veiem tant el valor perquè s’han multiplicat les possibilitats de transport i per accés a la informació amb el digital. La grandesa de l’escola rural de fa anys quedava lligada a la grandesa del mestre o la mestra per la seva cultura. Certamen, també hi havia mestres que no ho acreditaven. El mestre o la mestra, potser massa aïllat al poble, parlava amb la gent o llegia a la casa adjunta a l’escola i així desgranava coneixement, gust per la lectura o informació actualitzada (ja, amb ràdio i televisió) als alumnes i als vilatans amb qui conversava. Alguns mestres feien hort i demanaven consell als pagesos coneixedors de les estacions i del clima.

           

L’escola rural té grandesa, avui encara, perquè la relació educativa és intensa i completa. La mestra pot conèixer bé tots els infants, cadascun pel seu nom, a tarannà i família. Així es pot desenvolupar una educació personalitzada. I l’educació la fan els alumnes més grandets amb els més petits i aquests tenen model directe d’ells que segueixen les orientacions del mestre i les normes de funcionament conjunt

Tot això sembla referit a l’escola amb un sol mestre i calia que fos persona molt formada i ferma. Quan ja eren dos mestres, una dona per a noies i un home per a nois, establien col·laboració, intercanviaven materials i feien accions conjuntes. Quan els ho van permetre van conjuntar nens i nenes fent grup de petits i grup de grans essent els dos mestres, mestres de tots els alumnes.

No he descrit això per romanticisme, sinó per extraure’m valors i formes organitzatives  que no s’han de perdre en una escola gran. Bé que en conec les misèries des que vaig ser destinat a un poble, el nom del qual no diré. Quatre mestres. La mestra del poble ja sortia abans de les 12 h perquè havia d’anar a donar menjar als porcs de la seva granja. El mestre director, que sols parlava castellà, hi estava molt bé amb la seva família a la casa de mestre, tenia l’extra de la venda dels llibres de text i sortia puntual per anar al club de tennis. Una mestra, una religiosa que estava revisant la seva pertinença a l’orde. I el mestre jove, de Barcelona, a 80 km, que feia algunes nits a la fonda, carregat de propostes que havia recollit a les escoles d’estiu. Cap possibilitat ni pensament de fer feina d’equip.

 

Cal conservar els valors de l’escola de poble i no perdre’ls. Hem vist com quan de quatre mestres o cinc s’ha incrementat a sis o nou, s’ha passat a una organització per edats, per nivells. S’han perdut molts dels avantatges d’una escola petita. És millor tenir dos grups de cicle inicial de primària que tenir un primer i un segon; per a tot, però especialment per  a la lectura. És millor tenir dos grups d’infants de 9 a 11 anys que no tenir un 6è de primària amb sis, un 5è amb dotze i un 4t amb setze. Dos grups de setze amb tres mestres és condició excel·lent.  Per al model d’educació escolar, col·lectiva cal tenir una massa crítica. Setze o vint està bé, vint-i-cinc està millor però avui ha de ser amb dos mestres. Els grups massa petits, empetiteixen el mestre que perd dinamisme.

 

L’Escola de Sant Martí de Tous, avui amb nom Cérvola Blanca, tenia quatre mestres, i  el Consell Escolar iniciat el 1985 s’obria a ser el Consell de Cultura del poble incorporant d’altres entitats: Caramelles, Agrupament Escolta, Parròquia, Unió Esportiva, Associació Amics SMT, Casal i Cine. Efectivament, l’escola del poble és casa de cultura i universitat i pot integrar tothom.

 

La incertesa: baixa continuïtat dels mestres

La grandesa de l’escola de petit poble, a vegades força aïllat de la gran ciutat, ha quedat anul·lada per la incertesa. S’ha mantingut on hi ha hagut mestres estables, períodes de cinc anys o més, però massa sovint hi ha hagut canvis al final del curs, o al següent. El mestre no ha acabat de ser un vilatà culte que coneix bé alumnes, famílies i dinàmiques del poble. D’altra banda, amb el sistema funcionarial de carrera docent amb punts, molts pobles s’han proveït amb mestres que hi anaven d’ofici, sense haver-ho escollit.  Sovint han esta mestres joves, recentment titulats, sense una experiència consolidada. En l’edat jove, amb professió però també en edat de fer un projecte de vida personal i familiar es fa molt difícil poder fer bé una feina nova, amb pocs col·legues, potser faltats d’experiència i en les mateixes condicions.

 

La gestió de l’escola rural correspon a l’Administració educativa i a l’Administració local. No s’ha de veure com una escola petita que no pot ser gran pels pocs alumnes. No s’ha vist la grandesa educativa i cultural com per gestionar-la de manera pròpia, no adaptada del procediment general. Coneixent el diagnòstic de la incertesa podem pensar una regulació adequada. En part s’ha fet amb la creació de les Zones Escolars Rurals (ZER). És la proposta que jo vaig fer al Congrés d’Escola Rural de 1983 a Sant Pere Pescador on m’hi va delegar la Inspecció d’Educació de Barcelona. Jo ja havia iniciat l’agrupació de les escoles de Copons (2u.), Prats de Rei (2u.), Castellfollit de Riubregós (2u.) i Sant Pere Sallavinera (1u) a l’Anoia. Era un inci de treballar cooperativament, sense treure els infants dels pobles i aconseguir que s’assignessin mestres d’increment amb especialitat com en una escola gran.

 

Les Zones Escolars Rurals, en alguns llocs han millorat molt l’educació dels infants amb els recursos personals incrementats. No en tots. Fa tres cursos preguntava  a dues mestres d’una escola amb onze infants per l’educació física i la música i em responien que es feia el dia que hi anava l’especialista. I no cal que parlem de l’anglès doncs no es veia res a l’aula. Vaig participar en una caminada de l’escola amb les famílies a la riera; bon ambient, però cap observació de plantes, cap cançó. Els adults, guiats per una mare, sí que vam fer exercicis vestibulars i interoceptius. Vaig cantar “Ribera dolça i lenta, on vas avui matí...” veient els infants animats a cantar. A l’escola cal cantar cada dia i enriquir el saltar i parar amb jocs i danses i això ho ha de fer tot mestre.

 

Que el mestre o mestra sigui fill del poble o de la contrada fa l’escola més estable però no és suficient. No és suficient si el mestre es queda al poble que coneix, si no ha tingut més experiència,  i es queda en la seva zona de confort evitant les complicacions d’una escola gran.

 

 

Una adequada regulació de l’escola rural.

 

ZER La Parellada. Escola Cabra del Camp on es mostra aprenentatge.

Potenciar les Zones Escolars Rurals per tal que els mestres se sentint participants d’un equip de mestres. El Departament d’Educació ha afavorit molt l’escola rural en els darrers anys, especialment amb les ZER. Les plantilles són molt generoses Exemple: ZER El Montsec, 137 alumnes amb 20 mestres). Les ràtios alumnes /mestre són arreu entre 7 i 10. Tenen una direcció conjunta amb mestres especialistes itinerants. Estan ben equipades amb materials,  recursos tecnològics actual i espai web preformatat a la Xarxa Telematica Educativa de Catalunya (XTEC)  per desenvolupar-lo amb iniciativa pròpia.

 

La ZER  constitueix un claustre de mestres conjunt de tres o cinc escoles. Analitzant els webs ja es veu si hi ha projecte comú o si hi ha prou unitat; queda palès que depèn dels mestres de cada escola, Així mateix, mostren moltes activitats festives i celebracions i no es percep com es realitza l’activitat d’ensenyament aprenentatge. En alguns casos, hi ha pocs infants al poble i encara la meitat van a escoles d’una altra localitat, evidentment privades-concertades. 


En general no s’ha arribat a una consolidació de les escoles rurals i la constitució de ZERs i dotació de plantilles no es tradueix en excel·lència arreu. D’entrada, la direcció correspon a un dels mestres. Garantir una direcció pedagògica seleccionda que aporti  coneixement i iniciativa contribuirà a la formació dels mestres i a que totes les escoles locals es centrin en l’ensenyament-aprenentatge com a primera finalitat.

 

Garantir una estabilitat de mestres afavorint que hi vagin voluntàriament. Evitar que s’hi vegin forçats els primers cinc anys d’exercici. Incorporar en la condició de funcionari docent el deure de servir l’escola rural entre els anys sisè i quinzè, si és necessari. El mestre ho ha d’acceptar prèviament com a part del seu compromís professional per comptes del model actual de concurs de mèrits per a la provisió de places que deixa l’escola rural desprotegida.  (Proposta que ja vaig fer el 1978 en un seminari de l’ICE-UB s’bre l’accés desl mestres a l’escola). Els mestres poden organitzar al seva vida familiar i anar a viure a un poble cinc o set anys quan es tenen fills petits pot ser ben favorable. Avui, amb les noves possibilitats del digital es redueixen les dificultats d’aÏllament per viure a major distància.

 

Una condició derivada és que el mestre, amb família si és el cas,  ha de disposar d’habitatge cedit. S’han perdut els cases-habitació del pobles que era el que més afavoria l’estabilitat. Correspon als ajuntament proporcionar una casa o habitatge sense càrrec econòmic per al mestre. Pot ser atractiu anar a ser mestre i viure cinc o deu anys en un poble si no has de gestionar dos canvis d’habitatge amb despeses addicional. Si no hi ha habitatge al poble, caldrà una indemnització per trasllats amb càrrec, a parts iguals entre, a l’Ajuntament i l’Administració educativa per l’excedent d’una distància raonable, posem quinze quilòmetres. (Exemple. Mestra de Lleida, destinada a Tartareu, ZER Montsec,  8 alumnes, 1 mestra, 49km. Correspon casa o bé 34km x 2 x 21dies/mes > 1.428km x 0,3 > 428 €/mes d’indemnització).

 

PADLET PROJECTE DE L’UNIVERS. Web: Escola de Gòsol, ZER Alt Berguedà.

 

L’escola gran de ciutat pot aprendre de la petita escola de poble

 

La deixadesa de les escoles de poble als anys 1960s i les dificultats de cobrir les places (hi havia encara mestres idonis, persones sense títol de mestre) va fer importar el sistema americà d’Estats Units. Concentracions escolars i transport escolar. Es transportaven els alumnes a un col·legi de classes graduades fins a completar grups quaranta o més alumnes, un mestre per classe i aprenentatge de recepció uniforme. No va mostrar major funcionalitat i els anys 1980s es va tornar a preferir l’escola del poble. Els alumnes transportats acostumaven a anar a un col·legi gran i quedaven com diferenciats, eren els de pagès o de veïnats distants i no podien establir relacions en temps informal amb companys del poble. D’altra banda potser havien fet una hora de viatge somnolent fins arribar a l’escola a les nou del matí. Després d´anys, d’alguns accidents escolars, d’algun alumne que no havia baixat a la parada adequada, es va establir que hi havia d’anar un adult acompanyant.

 

Potser l’Administració  va tornar a promoure  l’escola del poble per raons econòmiques però un motiu més important que hem de valorar els docents és la personalització de l’aprenentatge. Al gran col·legi es donava per descomptat que tots els alumnes havien de fer el mateix. A l’escola del poble amb infants de diferent edats es tenia molta feina per atendre els diferents nivells. Alguns mestres es trobaven desbordats. D’altres donaven encara més sentit a la seva professió de mestre. I coincidia que mares i pares tenien tota la confiança en la mestra o el mestre. I els pares contents que tenien hort duien als mestre productes del temps: mongetes, escaroles, carabassons, patates, pomes, ous, vi...

 

Esmentaré el cas de l’Escola de Santa Maria de Miralles (Anoia), un llogaret rural format per cases de pagès Escola i Ajuntament en una cruïlla de carreteres. Ho faig en reconeixement a la seva mestra Emília Soler Estalella que vivint a Igualada (a 17 km) devia fer més de vint anys que era mestra de l’escola i puntualment cada dia hi era a les nou del matí fins passades les cinc de la tarda.

L’escola, d’aula única, amb un petit espai contigu d’extensió, acollia vint-i-vuit alumnes d’entre quatre i catorze anys. L’Emília, ella sola, quan arreu es reivindindicava la reducció de ràtios. Vaig observar el bon ambient, i ambient de treball escolar. La mestra atenia un grup de cicle mitjà, uns pàrvuls manipulaven i xerraven, uns més grans feien exercicis d’àlgebra autònomament però ajudant-se i unsmitjans feien llegir als petits. Tots en el mateix espai i obert a l’espai contigu on es llegia. Quina tranquil·litat! Arribats a migdia, la mestra escalfava la carmanyola dels que ho necessitaven i els atenia durant tot el dinar. Una mare venia a dur fruita per a tots.

 La mestra va estar tan ocupada amb els alumnes, que jo, supervisor de la Inspecció no vaig gosar interrompre. Quan vam poder parlar en acabar l’activitat escolar, volia expressar-li el meu reconeixement però em va demanar de parlar ella primer. Estava com espantada, però s’explicava amb seguretat. M’havia de dir que, potser havia fet dues il·legalitats. (?) Ella amb cinquanta-cinc anys no es veia en condicions de fer l’educació física i havia cercat una instructora jove que la feia molt bé un dia a la setmana. D’altra banda, -em va dir- tenia el francès rovellat i no l’hagués ensenyat bé i va llogar una professora. Evidentment la preocupació era que les despeses les pagaven les famílies.

Què li havia de dir jo, inspector? La llei està feta per regular les situacions. Hi havia una necessitat no resolta i la mestra, per comptes d’inhibir-se o reclamar a l’Administració una solució que tots sabíem que no donaria, havia pres decisions responsables i eficaces. Solament calia saber si als pares se’ls havia informat bé i si es feia sense coacció resolent els casos dels alumnes que no poguessin pagar les quotes. Estava ben fet, les mares ben informades i avalant-ho. La mestra em va confiar que un alumne no ho pagava i que ho treia de l’assignació de l’escola. Ho vaig avalar del tot.

Un dia de l’any feien una festa amb teatre. El dia escollit era el 5 d’abril, pel sant de la mestra Emília. Però era un dinar tots junts amb les famílies i una ´performace´ de teatre a la tarda en la que havien col·laborat fent el vestuari, els decorats i l’escenografia.  La mestra Emília sabia pintar molt bé i l’expressió plàstica  era una marca de l’escola. Una organització excel·lent. Tres obres, segons edats, ben escollides,  que evidenciaven com s’havia treballat el llenguatge, la dicció, l’expressivitat i la gesticulació. No era festa de galeria, era activitat pedagògica feta i es mostrava el resultat. Les mares i pares se sentien cofois. Jo mateix, vaig quedar tant admirat que l’any següent hi vam anar amb el director territorial d’ensenyament que va felicitar la gran mestra.

Vaig oferir a la mestra, si ella així ho volia, d’incrementar la plantilla amb un altra mestra atès el nombre d’alumnes i diferència d’edats. Així també es podria atendre l’educació física i el francès.  Amb molta correcció, em va dir que preferia seguir ella sola i així ho vaig admetre. Passat un curs va ser ella qui em va dir que potser sí, que una altra mestra, doncs es sentia gran. Vaig gestionar que poguéssim proposar persona d´acord amb ella. La burocràcia administrativa no ho va permetre. Va ser nomenat un mestre i m’hi vaig entrevistar tot seguit per preparar bé la incorporació. Vaig fer mediació en la redistribució de tasques, sempre donant preferència al criteri de la mestra i procurant que el nou mestre ho acceptés bé. Durant el curs, no hi va haver conflicte, i les persones es van respectar però hi havia massa diferència i el mestre jove veia la gran mestra, tradicional. No vaig aconseguir afavorir la simbiosi. (Cursos 1982-1986)

 

L’escola de ciutat, l’escola gran que avui ha disminuït aquell alt nombre d’alumnes per classe, ja pot fer una activitat diversificada i el mestre pot atendre personalitzadament cada alumne.

La continuïtat del mestre dos o tres cursos ho fa més possible. Conjuntar en una classe alumnes de dues o tres edats consecutives elimina la competició. Els infants es vinculen als de la seva edat la major part del temps però saben ser grans amb els petits i acceptar indicacions dels grans. És millor un grup-classe de cicle o de tres edats (3-5a, 6-8a, 9-11a) organitzats en comunitats com va començar fet l’Escola El Martinet de Ripollet (2005). El mestre pot seguir amb els alumnes tres cursos però no ho fa sol atès que en tallers i projectes es fan diferents agrupacions. L’equip de cicle és com una petita escola rural. L’Escola Els Pinetons de Ripollet es va construir amb 27 classes per necessitats urgents d’escolarització, un excés. El director Carles Gràcia la va organitzar com tres escoles: Infantil, Petits, Grans,  amb màxim de 225 alumnes cada una. No s’hi veia massificació doncs funcionaven com tres escoles.

 

Cal abandonar definitivament el model de l’escola de la instrucció uniforme, totalment graduada, fraccionada en  matèries d’estudi. No s’ajusta a les necessitats dels alumnes, no interessa a molts d’ells, i es ben possible d’organitzar-se per comunitats, per projectes, per petites escoles de cicle. Sabíem del seu valor a l’escola rural, però ho han assajat escoles de ciutat. Els mestres coneixen bé tots els alumnes; els alumnes coneixen tots els mestres.  Tot el clima d’escola canvia, l’ambient de treball és continu i desapareix la competició inherent als sistema instruccional uniforme que es va fer segons el model militar. Si afegim la diversitat de recursos i de fonts d’informació que tenim avui, podem diversificar. Hi cap la comunicació oral i la lliçó magistral, i els llibres de text pedagògicament dissenyats, i els projectes i tallers, les simulacions i dinàmiques de grup i amb el digital, l’accés a tota informació que amb l’educació, acció dels mestres, es converteix en coneixement personal.

 

 

Propostes de millora diversificades segons escola rural o urbana

 

Alumnes  i aprenentatge

·      Aprofundir en les agrupaments d’infants de diferents edats en una situació conjunta motivadora i personalitzant aprenentatges segons l’estadi evolutiu dels alumnes. Escola petita.

·      Anar deixant els agrupaments de nivell i fer agrupaments de cicle o de comunitat en una situació motivadora potenciant l’aprenenattge de petits a grans. Escola gran.

·      Organitzar l’activitat per centres d’interès (motivació), per projectes globalitzats (creativitat) o àmbits de coneixement (interdisciplinarietat), tallers projectius (manipulatius) per a uns aprenentatges competencials.

 

Mestres / professors i provisió de places

·      Iniciació de l’exercici professional docent en escola amb equip de mestres consolidat, garantint la continuïtat de tres a cinc anys, fent equip amb un docent expert.

·      Experiència intensa exercint opcionalment o per necessitats de provisió en escola petita amb estabilitat de tres a deu anys.

·      Assessorament i treball en equip amb mestres que s’inicien: observació i coneixement dels alumnes, adequació dels formats d’aprenentatge i accions d’oriencaió a famílies i a adolescents.

·      Conèixer el deure de servir l’escola rural en cas de necessitat podent fer opció entre el 6è i el 15è any de servei segons el directori de vacants per proveir.

 

Admnistració educativa i municipal

·      Garantir la direcció pedagògica  a càrrec de mestre o professor amb formació d’aprofundiment en ciències de l’educació i ciències pedagògiques. Especialment a les escoles petites i poc consolidades.

·      Provisió de places rurals amb mestres amb exeriència de cinc anys o mínim de tres. Confegir un directori de places que no es cobreixen voluntàriament. Donar-lo a conèixer a mestres amb compromís de deure de servei  per tal que puguin fer opció voluntària entre el 6è i el 15è any d’exercici.

·      Garantir habitatge en pobles aÏllats o bé assignar quantitat per rescabalament per despeses de viatge segons distància excedent de quinze quilòmetres.

·      Avaluar el servei docent a l’escola petita de poble i atorgar reconeixement administratiu especial a efectes d’opcions dins la carrera docent.

 

El conjunt del sistema escolar assolirà més eficàcia i qualitat si trobem formes d’articulació positives entre escola gran o urbana i escola petita o rural. La professió docent ha d’abastar amb visió integral i evolutiva dels sis als setze anys i es completarà amb especialitzacions  d’infantil, batxillerat o professionalització.✋

Martí Teixidó
mestre d'escola, pedagog, supervisor


 



dilluns, 19 d’abril del 2021

La llei de protecció dels menors no protegeix els menors. Amenaça i castiga els abusadors.


 

La llei de protecció dels menors no protegeix els menors. Amenaça i castiga els abusadors.

 

Aprovada la nova llei estatal de protecció dels menors i adolescents, que permetrà que les víctimes d'abusos tinguin més temps per fer les denúncies abans no prescriguin els delictes. Fa 12 anys que aquesta llei es reclamava. [3/24.cat, 15.04.2021]

 

 

No puc entendre com tots estan tan contents i aplaudeixen l’aprovació d’una llei que no protegeix els menors. Té per finalitat la protecció integral de la infància i adolescència front a la violència.  Inclou extingir els abusos dels menors i això ha de quedar clar per a tothom.  La nostra societat ha acordat, i que tothom ho sàpiga i ho compleixi , que no s’accepten les relacions intimes i sexuals entre adults i menors. No s’acostumen a donar les raons de fons. Jo les apunto perquè les subscric. La sexualitat, les relacions personals de caràcter afectiu íntim i sexual, han de formar part del sentit de la vida de cadascú en una societat pluralista i s’han d’establir en pla d’igualtat. Aquesta igualtat no es considera possible entre adults i menors i crea dependència i submissió.

 

Aquesta tergiversació de sentit: castigar els abusadors i presentar-ho com a protecció dels menors posa al descobert que la nostra societat no té ben encaminada la sexualitat. La protecció es converteix en vigilància i control. Fugint de les prescripcions i control religiós d’anys reculats, s’ha deixat la sexualitat a l’esfera privada  proclamant la màxima llibertat. Error, doncs no és un assumpte exclusivament privat, és un assumpte privat i també relacional.  I les grans contradiccions: la sexualitat és un assumpte privat però alhora és contingut d’espectacle i de comerç i gràcies a què és privat és possible la transgressió de les normes, la provocació contínua que atrau molta audiència.  Va destinat a l’audiència adulta, però si els menors hi tenen accés es responsabilitza els pares que els han de vigilar. Com que ja s’ha constatat que els pares tenen moltes dificultats per a una “internet segura”, ve la policia a assessorar-los. Protecció, seguretat i policia esdevenen sinònims.

 

 

Evolució de l’acceptació social de la sexualitat

 

Des que al segle XVIII  es va generalitzar l’encobriment de la sexualitat i es va generalitzar també la hipocresia social. Hi havia uns comportaments que no s’havien de veure en públic, inclòs el cos nu, però als palaus es podien fer les festes orgiàstiques: menjar, beure, ballar i tot el que pogués seguir en cambres apartades. Els pintors i escultors tenien llicència especial per mostrar el nuu i ho feien amb posats estudiats que els inspiraven les Muses. Al segle XIX s’estenen els bordells o cases de barrets per per homes de gent benestant i es diu que els treballadors o petits autònoms “van de putes”. Entre els pagesos es podia récorrer a la zoofília. Amb independència de l’estatus social i econòmic també es donaven relacions homosexuals compatibles amb la vida matrimonial que representava la forma social correcta. Tot això evidencia la hipocresia social que ve de lluny i que amb aquesta proposta de llei no fem altra cosa que prorrogar-la.

 

Considero greu la utilització de menors per al plaer sexual, per raó del desenvolupament psicoafectiu i perquè ho ha decidit així la nostra societat però aquest és un problema derivat. Atacant aquest problema fem cures pal·liatives però no ataquem la infecció que està  generalitzada en el cos social. El fet inicial és que, més enllà de la procreació, l’animal humà ha desenvolupat la sexualitat, una relació de plaer amb tot el cos i ja forma part de la condició humana el desig sexual amb independència dels períodes de reproducció. El desig sexual ja és en l’humà una necessitat com la gana i la son. Resolem la gana i ens alimentem però hem desenvolupat tota una cultura de compartir els àpats i convertir-los en celebració. Dormim les hores que cal però ens ajustem a uns horaris per feina o família i quan ens cal reduïm les hores de son per fer una activitat o bé decidim dormir en companyia, abraçats. Hem pogut separar el sexe reproductiu de la sexualitat com a relació plaent plena de frisances físiques i afectives on ‘el sexe és l’accent’ -canta Lluis Llach. Però no hem educat el comportament humà per a l’exercici d’aquesta llibertat de la qual ens hem dotat. Massa homes, i potser dones, queden sotmesos a la pressió de l’instint sexual primari i no han après el comportament sexual humà i cultural. No s’ha après perquè no s’ensenya; cadascú ho ha après com ha pogut. Explicar a la família o a l’escola la reproducció humana, l’amor romàntic i els sistemes de protecció de l’embaràs o el dret a avortar no comporta aprendre a viure la sexualitat amb llibertat i plenitud. Em sorprèn conèixer que els pensadors grecs ho tenien més clar que nosaltres. Platon a La República ho tracta de manera molt raonada argumentant en favor del plaer tant com de la contenció per la bona salut i pel bon viure. La vigilància, el control, se l’ha de fer un mateix. En altre cas, amb lleis es cerquen escapatòries i anem incrementant els controls policials alhora que s’incrementen les escapatòries.  Notem com s’ha posat l’accent en els abusos dels menors en entorns de confiança: llar familiar, parents, amics de la família, professors i entrenadors esportius. Ha estat l’escapatòria més amagada. També amb persones amb una abstinència sexual forçada, sigui per solteria o per celibat. Tot plegat, quina satisfacció sexual es pot trobar llevant les calcetes a una nena de cinc anys o tocant els testicles a un nen de set? Misèria humana i venim amb l’artilleria legal i policial a resoldre-ho? (Una llei excessiva i molt barroca: 58 articles dispositius, 8 disposicions addicionals, 1 disposició derogatòria, 20 disposicions finals molt enrevessades).

 

 

Si observem i coneixem els infants podem  evitar o reorientar

 

Per feina professional de supervisor d’escoles he hagut d’atendre diversos casos. Un cas: La nena de cinc anys que en un racó de pati, a l’hora de menjador, ensenyava a tocar-se a d’altres nenes. On ho ha après? La mare s’esvera quan se li planteja, l’acompanya el seu pare, l’avi de la nena que suavitza dient que són coses de nens. Un advertiment clar i taxatiu i l’avi ja ha entès que em referia a ell, sense acusar-lo i posant en valor un desenvolupament natural de la sexualitat infantil. Segon cas: el nen que sis anys que explica a d’altres nens que el seu pare i ell tenen un secret. La mestra observa i escolta. El pares viuen separats. Citem el pare, directora i supervisor atès que a un pare era millor que li digues un home. Li comuniquem l’observació que hem fet del fill i del què explica. Ell diu que no ho sabia, no fem cap acusació però afirmem la protecció dels infants, que convé que estigui atent  amb persones de l’entorn familiar i que els adults hem de resoldre les nostres necessitats sense utilitzar-los. Aquell pare va abandonar aquell comportament incipient.  Assumptes tancats. Promoure denúncies i anar a jutjats era allargar el problema, fer culpables i enrarir les relacions familiars. Es resol millor amb bona observació i pedagogia.

 

No faig teoria, per bé que he entès el sentit de les prescripcions religioses de l’edat moderna fins fa pocs anys, he estudiat els clàssics grecs i he llegit al Historia de la sexualidad de Michel Foucault. Elaboro experiència professional i això solament es pot fer si hom ha elaborat l’experiència personal. La meva: D’infant per poliomielitis em van operar diverses vegades a l’Hospital Sant Joan de Déu. Algun germà de l’orde hospitalària em va fer algunes vegades tocaments als testicle i penis quan tenia sis i set anys. Evidentment jo no ho explicava a ningú. Quan tenia vint anys es parlava d’abusos de menors, vaig pensar que aquell germà que m’havia fet tocaments no tenia ben resolta la sexualitat i ho sublimava malament, amb nosaltres, però havia dedicat la seva vida a l’hospital infantil, una altra manera de sublimar-ho. Amb coneixement d’adult ja tenia una explicació, ni jo em sentia culpable, ni necessitava culpabilitzar i vaig començar a pensar i estudiar com havíem de tractar la sexualitat infantil. Als  vint-i-dos anys, ja mestre d’escola, vaig fer educació sexual amb noies i nois de tretze anys en classe conjunta però amb acció conjunta amb una mestra (ho havíem preparat molt bé i havíem informat prèviament les famílies)  per parlar-los com a dona i home madurs fent autocrítica; l’home de comportaments dominats i masclistes, la dona de dominacions psicològiques i de abandonar la sexualitat d’adults sublimant-la amb els nadons.

 

Referiré encara el cas d’uns amics perquè essent greu, el van resoldre molt bé. La seva filla de set anys va ser convidada per un migrant acollit en  una parròquia cristiana a prendre unes patatetes mentre els seus pares feien un servei comunitari. L’home va anar amb ella a la seva habitació i estirat al llit li mostrava el sexe i la volia aproximar. La nena va saber resistir i escapar-se. Acabada l’activitat marxa la família i  sols pujar al cotxe amb els pares la nena va començar a explicar-ho. Podent explicar-ho, i abraçada per la mare va quedar tranquil·la. A la tarda, fent una activitat manual amb el pare li tornava a relatar com justificant-se. El pare va escoltar i amb calma li va donar una explicació. -Mira!, els homes a vegades tenim ganes d’abraçar-nos despullats, com jo amb la mare, moltes ganes, però hem d’esperar a poder estar amb una persona que ens estimen i ho vulguem tots dos. Mai amb una nena o nen. –Mira!, si jo un dia volgués fer amb tu una cosa que no volgués que veiés la mare, estaria mal fet. –I tu has estat molt valenta i decidida. Has vigilat i quan has pogut t’has escapat. L’endemà, el pare no va pas anar a denunciar res,  va anar a parlar amb l’home de trenta-dos anys acollit a la parròquia. Ell negava els fets, però el pare amb contundència li va dir que amb menors, de cap manera i que si no podia solucionar millor, una sortida era la prostitució.

 

 

Si no eduquem la sexualitat segons la nostra cultura, què esperem?

 

Estic mirant de fer veure que no hi ha més protecció que una educació de la sexualitat adequada a la nostra cultura actual. En la pràctica, d’una manera laica, estem aplicant dissimulades les normes repressives heretades de l’etapa social religiosa. Des d’inicis del segle XX grups naturistes i filosòfics van intentar normalitzar el nu i desocultar la sexualitat per a la societat adulta i així també fer-la normal entre els infants. No ha progressat. Per què? Doncs perquè hi ha interessos econòmics i de domini. ¡Quants guanys s’haguessin perdut amb la moda, amb el cinema, amb la pornografia... que va de milions! ¡Quant s’hagués reduït el control social, justament el que estem incrementant donant poder als jutges i a la policia d’investigació! ¿Què saben més els jutges que els sacerdots per comprendre la sexualitat humana? ¿Què saben de menys els mestres i professors que els metges respecte a la conducta sexual? Que no estan, estem, tots abocats a una conducta que va més enllà de la biologia reproductiva, que té un alt comportament emocional simbòlic? ¿Per què no ens han ensenyat a canalitzar l’energia vital, del troc general a l’energia especialitzada; a retronar energia sexual especialitzada al tronc general?

 

En la nostra cultura, i potser en totes s’han regulat determinats comportaments amb fonament racional i més aviat savi però, com en els sistemes termodinàmics, en els sistemes eticosocials també es produeix entropia, deteriorament. Un deteriorament sovint pervers perquè els poders tendeixen sempre a la dominació absoluta. Ara són l’economia i la jurídica que tendeixen al domini absolut; una i altra tenen interès en la sexualitat humana perquè es mou entre l’impuls biològic  i la llibertat sense límits i si no està molt ben educada es fàcil explotar les passions humanes.

 

En l’actualitat, en la nostra cultura hem decidit amb fonament que no s’estableixin relacions íntimes sexuals entre menors i adults; es manté l’antiga regulació que no s’han de tenir fills amb consanguinitat. Tanmateix hi ha regulacions anteriors que van canviar com és el cas de les relacions homosexuals que havien estat considerades perversió i malaltia però avui ho considerem una orientació sexual lliure. La circumcisió masculina, mil·lenària es devia estendre per raons d’higiene, es va convertir en ritual obligatori i avui es deixa lliure; no en canvi l’ablació del clítoris femení que aquí no es practicava però que darrerament s’ha deixat clar als migrants que no es permesa encara que sigui un ritual de la seva cultura. Les relacions sexuals amb menors no són acceptades però no podem ignorar que en pobles com els maasai els infants eren iniciats en la sexualitat per nois més grans. Cal doncs saber viure la llibertat personal respectant les normes bàsiques del les què es hem dotat.  Avui hem de pensar que es fa amb fonament científic de medicina i psicologia, no tant d’antropologia i no es considera l’ontonomia.

 

 

Demano que revisem la confiança en aquesta llei i protegim els menors amb l’educació

 

És amb aquest coneixement informat que trobo inadequada una llei que amenaça i castiga per comptes de garantir l’educació de la sexualitat  segons els valors i decisions que la societat democràtica ha decidit. No eduquem la sexualitat, no eduquem el beure begudes alcohòliques, presentem les drogues psicotròpiques com un mal. Però la sexualitat forma part de la nostra vida sense estar sotmesa a la procreació, les begudes alcohòliques i espirituoses formen part de la nostra cultura i vida social amb mesura, les drogues tenen usos mèdics amb fàrmacs com a anestèsia, calmants o estimulants. No eduquem i quan els menors van deixant de ser menors als catorze anys ja saben què fem els adults i s’ho munten sols. L’única protecció estable, raonada i autònoma és l’educació específica per a aquests comportaments socials en la infància.

 

 

Com que he trobat tan forassenyat que tothom aplaudís aquesta llei de vigilància, d’amenaça i càstig i no pensés per un moment en l’educació com a protecció he quedat esborronat. Sols s’esmenta: “una educación afectivo sexual, adaptada a su nivel madurativo”  a l’article 28.  Cal destapar l’engany i per això jo acuso.

 

·     Jo acuso, en primer lloc els mitjans de comunicació que són els que presenten més imatges de model sexual perquè fan audiència i això és el que persegueixen els mitjans: audiència, publicitat i posicionar-se com a ‘premier’.  I ara tots estan en favor de la llei per a protecció els menors sense la més mínima crítica.

·     Jo acuso, en segon lloc les administracions educatives tan preocupades pel currículum escolar, pels resultats en proves; han fet poca atenció als assumptes educatius més importants de l’educació personal i social: el sentit ètic i/o religiós de la vida, la sexualitat personal i relacional i la dimensió estètica expressiva i simbòlica.

·     Jo NO acuso les famílies atès que fan el que és comú encara que és poc raonable i està sotmès a interessos comercials i de domini que es difonen de manera massiva. (Poso un indicador observable: ¿Per què s’ha estès tant i tant vestir de negre quan va costar tant abandonar la prescripció del dol rigorós? Per què domina el color fosc quan les tècniques de tint amb diversitat de colors estan tan perfeccionades?

 

Però si alguns agents són recusables per negligència i desatenció, aquests dies m’ha semblat veure que n’hi ha d’interessats de manera activa. ¡Quin interès en allargar més i més el període d’anys que es pugui perseguir el delicte! Si un menor va ser abusat als dotze anys, ¿presentarà denúncia vint anys després, quan en tingui trenta-dos? ¿Convé reactivar el seu patiment després de tant de temps? ¿Que no ha fet res més que li ompli la vida durant aquests anys?

 

Si aquells abusos quan era menor encara li fan mal, mal psicològic, el que ha de fer és seguir un tractament psiquiàtric i anar a jutjats encara li agreujarà el patiment.  Si els abusos que va patir es va superar i han quedat oblidats per què els vol recuperar? Pot ser per una indemnització econòmica? En un dels primers casos que va omplir els informatius va ser el pare d’un noi i va quedar clar que volien una quantia econòmica, la va aconseguir i ha creat escola. Clar, va haver de fer despeses judicials i guanyant l’advocat va presnetar la seva minuta.

 

També entren en escena en aquest assumpte organitzacions dedicades a la infància i s’ha dit que aquesta llei era la més ambiciosa d’Europa, s’ha dit que la llei no podria funcionar sense posar-hi mitjans econòmics.

 

Aquestes dues línies d’intervenció sols poden estar indirectament interessades en la protecció de la infància, ho estan directament per donar suport i tractament a les víctimes, per preparar tramitar les denúncies judicials. Així doncs la seva activitat es mantindrà molts anys i amb l’endarreriment de  la prescripció dels delictes a partir dels trenta-cinc anys, tindran feina segura. Vist tot això...

 

·     Jo acuso organitzacions d’atenció a les víctimes que contribueixin a inflar el problema i creïn més dependència que la imprescindible.

·     Jo acuso organitzacions de juristes que estimulin les denúncies encara que vegin que es tracta d’aigua passada.

 

I jo, per haver parlat i escrit, quedo compromès. Em poso a fer feina per una educació de la sexualitat amb fonamentació i consistència pedagògica que doni seguretat d’acció a les famílies, que orienti l’acció de l’escola o institut i que obri una altra manera de tractar el tema als mitjans de comunicació audiovisual.

 

Martí Teixidó

mestre pedagog


 

dissabte, 10 d’abril del 2021

Un pas més: de la immersió lingüística a l'educació plurilingüe amb la intercomprensió com a mètode

 

 

France

Langues régionales : l'Assemblée adopte la proposition de loi

Ce jeudi 8 avril, les députés examinaient en deuxième lecture la proposition de loi sur les langues régionales. Après plusieurs heures de débats, l'Assemblée l'a adopté. Une victoire pour le député breton Paul Molac à l'origine de ce texte. 



Un petit pas l'aprovació de la llei. Permet la immersió. Ja està bé. La llei (dret) no ha de fer massa més.

Ara cal difondre pedagogia (ciència) i la immersió ja és poca cosa en aquesta societat multilingüe. Suposa confrontació de llengües, repartiment d'hores...

Ara és el moment de difondre i impulsar:

Educació plurilingüe
amb llengua comuna  de comunicació, 
atenció a les llengües vives dels alumnes i de l'entorn, 
aprenentatge de llengües transnacionals.
Pedagogia de les llengües i diàleg intercultural 
amb intercomprensió com a mètode.

Cada dia és un nou pas   https://youtu.be/tedqfE8ZxVc



Catalunya
 
Tenim feta la feina (2014-2019) per una pedagogia de les llengües amb la intercomprensió com a mètode (un pas més a la immersió lingüística en una societat multilingüe). Articula sense contradicció català, castellà, altres llengües romàniques, contrast amb les llengües personals dels alumnes i tots aprenents (mestres i alumnes) cap a una o més llengües transnacionals. (Inclou formes de reciclatge dia a dia en llengües de mestres i professosrs al centre). 

 

Recerca-innovació: Fem l'Escola Plurilingüe

de la Societat Catalana de Pedagogia.

https://per.espais.iec.cat/ 

 

dimecres, 31 de març del 2021

Per a malaties psicosocials, medicina i pedagogia.

 Image

Image
Clam per la filla de 13 anys amb anorèxia [3/24cat 30.03.2021]

Depressió, anorèxia, bulímia, culturisme són malaties psicosocials.  L'origen no és un bacteri o un virus biològic. L'origen  està en modelatge social, falta d'higiene de pensament i dèficit de musculació educativa. Quan observem aquestes malaties en infants i adolescents és altament preocupant i urgeix actuar. Posen de manifest que l'organisme psicosocial, que és la persona, no ha rebut els nutrients necessaris, no els metabolitza bé o ha estat exposat a ambients nocius. Segueixo l'analogia de la salut biològica per explicar la salut psicosocial i ja d'entrada veure que si la biològica compta amb la ciència mèdica i les especialitats vinculades (microbiologia, epidemiologia), la psicosocial no compta amb la ciència pedagògica i especialitats vinculades (pedagogia de la comunicació de masses, pedagogia de la cultura i de les ciències de l'esperit).

Desprès d'un any de pandèmia Covid-19 es pren consciència que està afectant greument els infants i adolescents. Efectivament, la nostra societat i cultura, a diferència de les antigues ha reconegut una etapa entre la primera infància (fins als set anys) i l'adultesa. Si en aquelles, en arribar als set anys, els infants masculins s'incorporaven a la vida dels homes i les infantes femenines s'incorporaven a la viada de les dones, avui hi ha etapa intermèdia, cada vegada més llarga, que cobreix la segona infància (7-14 anys), l'adolescència (14-21 anys i  avui ja hi podem afegir una primera joventut fins als vint-i-vuit anys. Això, amb independència que haguem acordat rebaixar la majoria d'edat, que havia estat als vint-i-tres, als divuit anys.

Les mesures político sanitàries empreses inicialment per a aturar la Covid van ser comunes i no es van fer diferenciacions per a gent gran i per a infants i adolescents, mesures que s'han anat ajustant. La més desconcertant va ser no preveure els riscos de tenir infants i adolescents confinats totalment més de quaranta dies quan d'entrada havíem acceptat que els gossos necessitarien sortir cada dia i es va donar un tractament diferencial a animals i acompanyants.

Ara, transcorregut un any, es constaten depressions, anorèxies i bulímies en infants i adolescents, clares malalties psicosocials. Es constaten ara, després d'un any de restriccions d'activitat per causa de la Covid,  però no es pot dir que la malaltia sigui per causa de la Covid. "Algú ho ha de dir". 

 

Anem a les causes de les malalties psicosocials en infants

Si no són per causa de la Covid, ara es procedeix a tractament mèdic. Solament mèdic? També psicològic? Solament mèdic psicològic?... Evidentment s'ha de fer tractament d'urgència en alguns casos com si es tractés d'ingrés a UCI psicosocial. Però la plena curació és educativa i en entorns culturals socioeducatius. El tractament ha de ser pedagògic i no és suficient el tractament psicològic que es de tipus personal o en dinàmica de grup terapèutic.

Davant la falta de consistència de propostes pedagògiques no científiques, la psicologia ha volgut pal·liar-ho i ha arribat a voler transferir l'actuació psicoterapèutica a l'acció pedagògica. I això és un greu error, no és possible. El tractament psicoterapèutic és personal o en grup reduït. La pedagogia actua en dinàmiques col·lectives i ambient cultural. Els grups han de tenir unes normes per a bona convivència i els educadors, mestres o professors, que han de fer una educació personalitzada no poden deixar de banda l'exigència de determinades normes comunes. La pràctica pedagògica  té base científica però també habilitat artística o artesanal; cal prendre decisions mesurades, balancejades que no es poden  automatitzar o protocol·litzar. Hi ha d'haver coherència entre intervenció psicoterapèutica i intervenció pedagògica però hi ha discontinuïtat total. I és millor així. L'entorn terapèutic és protegit, com la UCI però cal fer el pas a un entorn obert sotmès a les exigències i contradiccions de la vida comunitària. La cura final s'ha de fer en l'entorn educatiu: familiar, escolar i associatiu (esport, art, animació, inventiva).

Ensenyar-los a conviure amb la frustració
Ensneyar-los a conviure amb la frustració. Ara Criatures 19.05.2018

Ara es cau en malaltia psicosocial. Tots els infants i joves? No, afortunadament. Confiem que siguin pocs però surten professionals que fan valer la seva intervenció i se'ls dona difusió per omplir els mitjans les vint-i-quatre hores. I si un ho anuncia, tots s'hi afegeixen com un eco de masses. Compte! Ni prohibir parlar d'epidènies i  de suïcidis, ni difondre-ho. Hi ha assumptes que no es poden tractar massivament. (Això és pedagogia -o antropogogia- de la comunicació de masses).

Més que difondre tant, examinem les causes i quan tinguem explicacions clares donem-les a conèixer per millorar la comprensió dels ciutadans. Les explicacions són científiques. La comprensió és subjectiva, l'ha de fer cada persona incorporant l'explicació als seus coneixements anteriors, reajustant-los.

Entristeix veure que una mare defensa la salut de la seva filla des de la perspectiva del dret. Tots els assumptes humans són més complexos, resultant de múltiples causes. El dret no és una causa, és una decisió política que orienta la nostra actuació col·lectiva.

 

El dèficit educatiu de molts infants

Les malalties psicosocials són humanes, no les veiem en els animals lliures, potser en alguns mamífers superiors veiem períodes de dol i els animals domèstics adoptats poden patir de manera semblant a nosaltres. Tanmateix, les malalties psicosocials i infantils no són tan presents en infants de cultures de subsistència tradicional (pensem en Àfrica o Àsia central) o en infants que viuen en sitiuacions de guerra contínua (pensem en Líban o Syria). Admetem d'entrada que les malalties psicosocials són més freqüent en societats de benestar i en temps de postmodernitat.

Ens hem organitzat com a societat del benestar. Excel·lent. Garantim la vida i protecció de la infància. Correcte. Ens sembla impensable com en l'edat mitjana la vida d'un infant tenia tan poc valor, com en l'època romana al ciutadà patrici li era permès matar un fill en nèixer. Però protegir la infància no ha de ser segrestar-lo de la vida, amagar-li les dificultats. No li deixarem un ganivet als cinc anys però hem de saber quan haurà d'ensinistrar-se a fer-lo servir. Li posem un mòbil als tres anys com no ho fem amb un ganivet, s'entreté, però s'està fent mal. Cal aprendre a viure, vivint. Si hem de posar proteccions temporals és perquè disposem de mitjans que superen les capacitats humanes i cal 'aprendre' a servir-se'n. Per això és tan necessària i cada vegada més extensa l'etapa educativa. Sí, ara hem de dir que va dels tres als divuit anys per a tots i prolongable fins els vint-i-vuit per a especialitzar-se. És coherent amb l'expectativa de vida de vuitanta-cinc i més anys.

Els infants han d'anar encarant les dificultats de la vida, progressivament. També han hagut d'encarar el confinament total de quaranta dies malgrat que ha estat un error o inconsciència de les autoritats educatives. Com els infants de Syria han d'encarar la guerra, la injusta i monstruosa guerra de bombardejos. I els nostres infants poden ser ajudats pels pares i família a encarar la situació. Ells no han de sentir parlar de drets, ells han de sentir parlar de voluntat, esforç, calma, imaginació. Són les autoritats que han de recordar els drets alhora que s'informen de les necessitats biopsicològiques dels infants i prenen les decisions ajustades a la pandèmia i als infants.

Però la pandèmia COVID-19 i el confinament inevitable posa en evidència les saluts fràgils i els grups de risc. Així mateix ha posat en evidència l'educació tova i infants amb dèficit de resiliència. La protecció de la infància no ha de comportar una educació esbiaixada. Té dues components: l'exigència i la comprensió. No es fàcil balancejar exigència i comprensió en el dia a dia, en cada actuació però sí en el conjunt de la trajectòria educativa. Ara bé, si en el passat hi havia excessos per exigència que arribaven al maltractament, avui hi ha excessos per comprensió que també són maltractament.

Una nit de 'botellon' a la Barcelona de les restriccions
Hem fet de la transgressió un signe d'identitat jove. Amb la COVID es posa en evidència.
L'educació no és fàcil en la nostra societat benestant. Mal que ens pesi ho era més en al societat de subsistència... per això es deia que la vida ja educava. Avui no podem dir que l'educarà la vida si l'hem protegit amb excés durant l'etapa educativa (dels tres als divuit anys). L'educació ja estarà feta per bé que segueix la formació durant tota la vida. Però els patrons de conducta formats en al infància són difícils de deformar o de reformar. El troc ja és llenyós i no es pot redreçar llevat que hi fem una inicisió o empelt. (Tractament quirúrgic o terapèutic, personalitzat, aquest sí).

 

La salut i l'educació tan importants en els infants. 
Es complica amb la societat postmoderna.

Aquesta situació posa en evidència, si no ho havíem vist ja, que l'educació és assumpte social de primera necessitat, al mateix nivell que la salut. És un assumpte social perquè és acció i responsabilitat de tots: família, escola, mitjans de comunicació  i modelatge de persones públiques com polítics, actors o esportistes. I salut i educació tenen una correspondència total- La bona educació en al infància afavoreix un bona salut al llarg de la vida. Una bona salut en la infància assegura millor educació.

Tant important la salut com l'educació. Tant important un tractament científic de la salut amb metges i infermeres com un tractament científic de l'educació amb pedagogues i mestres. Actualment el nostre sistema escolar està mancat de pedagogia. Les famílies no poden educar sols per tradició i necessiten un coneixement pedagògic bàsic. Els mitjans de comunicació no són conscients dels efectes educatius no desitjats de programes trencadors, d'escenes de violència o de publicitat inacceptable. Hem de posar professionals de la pedagogia en aquests àmbits clarament educatius per formar part dels seus equips.

La pedagogia ens ha de fer entendre què és adequat en la infància, quan és adequat i com hem d'actuar. Fer entendre no és imposar, és explicar perquè cadascú pugui actuar amb seguretat pròpia, respondre de la seva actuació i explicar-ho als pròxims. No, no hi ha sentit comú avui en educació. Es podia educar per sentit comú en una tradició estable segons la que un ja havia estat educat d'infant. Avui hem hagut d'adequar moltes formes que la tradició assegurava perquè l'evolució multicultural i tecnològica les ha deixat obsoletes. Avui necessitem més raonament que tradició sense abandonar la trad¡ció de la qual hem de comprendre el seu fonament per poder renovar o recrear.

Vam patir una gran malaltia social amb l'autoritarisme i la repressió. Per això vam donar valor a la transgressió, a la complicitat i al que era trencador. Compte! Eren correctius defensius però si s'ha reduït l'autoritarisme, no podem transgredir per norma, no podem fer-nos còmplices per a delinquir, no podem trencar allò que construïm.

La postmodernitat accelera al màxim el que era valor de la modernitat. S'havia de trencar amb la tradició caduca però ara e¡anem a la novetat absoluta. Els espectacles quedaven restringits als privilegiats però avui volem una espectacularitat massiva i convertim en espectacle una tempesta perillosa, la guerra o un accident. L'actualitat del moment (trending topic) dona valor a qualsevol niciesa. Sens perjudici de la llibertat personal cal frenar aquest autoritarisme anònim dels mitjans de comunicació i, avui, de les xarxes social. La semiòtica de la comunicació ho fa entre els professionals. La pedagogia ho ha de fer per a tots els ciutadans.

 

Salut i antropologia tridimensional

La cultura occidental de base cristiana i influïda pel pensament de Platon ha entès l'ésser humà com a cos i ànima, com a dualitat, i va rebutjar la concepció tridimensional de cos, ànima i esperit dels cristians gnòstics. El pensament com a prova de l'existència (Descartes), una reducció. Per voler conèixer millor la condició humana, objectivar-la es va anar separant del cosmos, de la natura de la que forma part, l'Univers que avui entenem com a Unidivers. Tota la vida forma part d'aquest entramat de matèria, temps i energia, dinàmic i evolutiu que la física quàntica explica des de la ciència. L'humà amb el cos σὠμα, l'ànima ψυχή, forma part de l'esperit de l'univers πνεῦμα. Les tradicions religioses hindús han seguit aquesta concepció  tridimensional de l'humà.

 

David Jou, físic i poeta, ens proposa un viatge per la història de la recerca científica i humanística encaminada a descobrir de què estem fets, d'on venim i cap a on anem... fascinació per la vida en tota la seva complexitat, (Viena Edicions).Si reduïm la salut a cos i ment, a fisiologia i psicologia, deixem de banda la tercera dimensió, l'esperit. Una dimensió difícil d'objectivar, forma part de l'experiència personal de cadascú i solament ens hi podem aproximar des d'un quart paradigma de la ciència, el paradigma experiencial transconscient que ha d'englobar els paradigmes positivista, interpretatiu i sociocrític sense contradicció.


La interiorització crea condicions de salut, ajuda a afrontar la malaltia i el dolor i afavoreix  la recuperació. Tot és localitza(?) en el cervell. De fet, són circuïts d'energia, sinapsis contíues i múltiples que ens poden bloquejar i que ens poden alliberar. Cal educar-ho en la infància, amb pràctiques ritualitzades, amb poques paraules, amb silencis amb els que puguem 'sentir', copsar, l'harmonia de l'univers (Pitàgores) o música de les esferes (Aristoteles). En tot cas, cal  enfortir l'infant per encarar  la neurosi col·lectiva de la societat postmoderna i de consum que és talment una pandèmia social.

 La dimensió esperit és lliure, independent, però es suporta sobre la dimensió psíquica i per això és educable. Comença interioritzant l'observació i experimentació externa objectivable com a experiència personal interior que amb incertesa, obertura i silenci ens obre a la immensitat del cosmos, de l'Unidivers inabastable del què formem part. En l'educació cal trobar petits temps de silenci, d'interiorització que reequilibren l'activisme vital, especialment en una societat hiperactiva que no deixa temps d'inacció.

Martí Teixidó, mestre pedagog